Garbo, la gran diva
L’enigmàtica actriu, la més mítica de les estrelles cinematogràfiques, va morir avui fa trenta anys a Nova York, havent-se retirat cinquanta anys abans
Bergman va insistir-li, l’any 1963, que encarnés la psicoanalista de ‘Persona’
Escrivint a propòsit del rostre de Greta Garbo, en un dels textos que formen el llibre Mitologies, Roland Barthes afirma que l’actriu “pertany a aquell moment del cinema en què l’encant del rostre humà pertorbava enormement les multituds, quan un es perdia literalment en una imatge humana com a dins d’un filtre, quan el rostre constituïa una mena d’absolut de la carn que no es podia abastar ni abandonar”. La Garbo és, de fet, qui encarna d’una manera més poderosa aquell moment amb la fotogènia del seu rostre, que, això sí, va tenir la col·laboració de l’operador William Daniels, que va il·luminar-lo de manera que fos resplendent i a la vegada enigmàtic com una màscara. Transmesa encara durant un llarg temps, més enllà de la seva retirada com actriu amb només 36 anys, què en resta d’aquella antiga fascinació quan es va perdent la memòria del cinema i aquest es consumeix (a banda de les actuals circumstàncies) en les pantalles domèstiques? La Garbo, amb l’article de les dives i essent la més mítica del cinema, semblava immortal, però què significa el seu rostre per a les noves generacions, si és que el coneixen, més enllà de ser una imatge d’un passat en blanc i negre?
Reclosa a Central Park
El cas és que Greta Garbo tenia 84 anys quan el 15 d’abril de 1990 va morir a Nova York, on, en un apartament pròxim al Central Park, al número 450 del carrer 52 Est, havia viscut reclosa durant bona part del llarg període en què va mantenir-se apartada del cinema, intentant passar desapercebuda per no ser molestada per ningú, encara que els paparazzi no van deixar mai de voltar-la, després de rodar el 1941 La dona de les dues cares, una comèdia de George Cukor sense èxit. Volia retirar-se definitivament? En principi, possiblement només volia un llarg descans. L’any 1989, poc abans de la mort de l’actriu, van descobrir-se unes proves de càmera per a la realització d’un film que, sota la direcció del gran Max Ophuls, havia d’adaptar la novel·la de Balzac La duchesse de Langelais. Des d’aleshores, ha circulat la idea que Garbo va prendre la decisió definitiva quan els productors de la Metro (MGM) van abandonar el projecte i ella va sentir que no hi havia prou interès perquè tornés al cinema; no ho va fer ni quan Ingmar Bergman va insistir-li, l’any 1963, que encarnés la psicoanalista de Persona. Aquestes proves són de l’any 1949. A les imatges s’hi reconeixen gestos de l’actriu, però mostren alguna cosa diferent que crea una recança. Hi ha el supòsit que Garbo va saber retirar-se a temps i que això l’ha fet més mítica, però tals imatges fan pensar que ens hem perdut la maduresa d’aquesta actriu, que va néixer l’any 1905 en un barri humil, com ho era la seva família, d’Estocolm.
La Metro, que no li va fer prou cas quan ella volia tornar al cinema, va construir la imatge de la Garbo un cop aquesta va arribar a Hollywood l’any 1926 junt amb el director suec Mauritz Stiller, qui va descobrir-la en una prova per entrar a l’Acadèmia Sueca d’Art Dramàtic i, intuint l’efecte fascinant que podia tenir el seu rostre a la pantalla, va oferir-li el paper protagonista femení (una aristòcrata que redimeix un pastor protestant expulsat de la seva parròquia pels seus excessos alcohòlics i sexuals) de La llegenda de Gösta Berling, adaptació d’una novel·la de Selma Lagerlöff. Stiller, que va actuar-hi com un Pigmalió i va canviar-li el cognom real de Gustafsson per l’artístic de Garbo, hi veia una pedra preciosa per polir que lluiria plenament a Hollywood. La Metro, però, no volia competència i va bandejar el director, que va retornar cap a Suècia mentre l’actriu emprenia el rodatge de The Torrent, dirigit per Monta Bell a partir d’una novel·la de Blanco Ibáñez. La seva imatge va estilitzar-se i tota la maquinaria de l’star system va posar-se en funcionament per presentar-la com un objecte fascinant. Tanmateix, hi ha alguna cosa en Garbo que, escapant-se del disseny i el control dels estudis, la singularitza entre les estrelles cinematogràfiques del passat.
Dues ‘Anna Karenina’
Com a d’altres dins de la producció del sistema d’estudis, van assignar-li una sèrie de personatges més o menys tipificats. De la dona fatal (El dimoni i la carn, de Clarence Brown) a la víctima de la fatalitat, de manera que, per exemple, va ser una gran Anna Karenina” en dues versions (una muda i una altra de sonora) també dirigides per Brown. A vegades les dues coses, com ara a Mata Hari i a Margarita Gautier, dirigida per George Cukor. Però sempre hi va imprimir la seva personalitat, aquell aire somnàmbul que fa que sembla que hi sigui i a la vegada no hi sigui, aquella vibració especial que anima els seus personatges en moments lluminosos sense perdre el misteri. Moments Garbo en què la mirada s’aguditza, la veu ronca s’esquerda, el gest temperamental irromp. I, és clar, hi ha l’enigma, que exemplifica el seu rostre convertit en màscara sublim al final de La reina Cristina de Suècia, potser el film en el qual va deixar una empremta més personal encarnant la cèlebre monarca solitària que, abdicant, va retirar-se a un palau de Roma.
