Dret al fracàs

Va ser el 13 de març, primer dia de confinament, quan el nou disc del maresmenc Dídac Rocher, el primer en set anys, va veure la llum. S’anomenava La derrota, el primer tema es titulava L’espera i, l’últim, Renéixer, tot plegat molt en sintonia amb els temps que, d’ençà d’aleshores, vivim. “És com si el disc hagués estat esperant aquest moment per sortir”, assegura, tot sorprès. “Les cançons han cobrat, en certa manera, tot un nou sentit.” Rocher, que després d’adaptar altres autors (l’últim dels quals, Salvador Espriu, a qui va dedicar íntegrament el seu anterior disc) s’estrena com a lletrista de totes les cançons, no va tenir manies a titular el disc amb una paraula, segons admet, que “fa una mica de por”. “En aquesta societat en què vivim, tan contaminada de superficialitat i postureig, et sents empès a viure amb èxit i no se t’és permès fracassar”, lamenta. “I jo, el que volia era reivindicar que la vida també està formada per sentiments de tristesa, abatiment, desesperança i derrota. Crec que ens hem de permetre parlar de tot això i viure amb una mica més de pau i serenor.”

El disc, gravat amb Dani Ferrer, soci habitual, fent tasques de producció, plasma també l’intent de Rocher, autor sempre impregnat d’una forta càrrega poètica, d’abraçar un so més “elèctric i contundent”, amb noves influències com les dels nord-americans The War on Drugs i els noruecs Madrugada. “Tenia la necessitat de mostrar-me d’una altra manera”, assegura. “I aquesta renovació tenia a veure amb el so però també amb les lletres, que volia que, aquesta vegada, fossin meves al cent per cent. Tot i que mai he tendit a fer textos gaire narratius, sinó més aviat poètics i suggeridors, mai fins ara havia fet un disc tan intimista i des del jo.” Dídac Rocher, com, de fet, tot els músics del país, espera ara que passi la crisi del coronavirus per cantar L’espera i Renéixer, així com les altres cançons del disc, en concert.