Referent del disseny gràfic

La Covid-19 es va emportar, dimarts, Jordi Cano (1954), dissenyador gràfic, artista i professor. Actualment, era el director de la unitat de recursos multidisciplinaris UMedia i de l’estudi Eumo_dc, ambdós de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), institució en què treballava des del 1984. En el seu pas per la UVic-UCC, ha deixat, juntament amb mi, la fundació d’Eumogràfic (estudi sorgit de Cano-Granero Associats i, des del 2014, Eumo_dc) que, si bé al començament donava servei a Eumo Editorial i al conjunt de la Universitat de Vic, ràpidament va diversificar l’activitat amb clients de fora de l’àmbit universitari fins a convertir-se en un referent del disseny gràfic a Catalunya i a tot l’Estat.

Cal destacar els seus treballs per a Winterthur, la Fira de Barcelona, la Biennal de Barcelona i el Grup Planeta. I els que va fer per a institucions culturals: el Macba, el CCCB, el centre d’art Santa Mònica i el centre d’art La Panera, entre d’altres. La tasca del nostre estudi, també amb el seu germà Albert Cano, ha estat reconeguda amb el premi Barcelona Disseny i Comunicació, amb alguns trofeus Laus i amb el premi a la trajectòria Daniel Gil, aquests dos darrers d’àmbit estatal.

Jordi Cano també era professor de l’escola Elisava de Barcelona, en què dirigia diversos màsters en disseny, publicitat i comunicació audiovisual. Va ser professor del departament de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) fins al 2017.

A més de la seva tasca en l’àmbit del disseny gràfic i de la docència, era artista. Va conrear, entre el 1979 i el 1983, la faceta d’actor en diverses obres d’Els Joglars que van fer gira per diversos països d’Europa i Amèrica. Com a artista visual, va ser fundador del col·lectiu Òxid de Boira (Vic, 1977). El 1985, va obrir estudi a Barcelona. El veïnatge amb els artistes Jordi Colomer i Antoni Abad va fer que es relacionés amb crítics d’art com ara Manel Clot, Glòria Picazo i Vicenç Altaió, amb artistes com ara Pep Duran i amb escriptors com ara Annie Bats, Matthew Tree, J.C. Cataño i Víctor Sunyol. Va exposar en diverses galeries: Barcelona Divina, Benet Costa i Trama, però sobretot a Dau al Set, que posteriorment va prendre el nom de Salvador Riera, el seu galerista durant molts anys fins a la seva mort, el 1994. Va ser membre del col·lectiu d’artistes Piramidon. Va exposar per última vegada a la galeria Maria José Castellví, el 2003. Part de la seva obra consta en nombroses col·leccions particulars i d’institucions com ara la Fundació La Caixa, la Fundació Coca-Cola, la Generalitat i el Macba. Va publicar dos llibres: L’archiviste de Coda, junt amb Annie Bats (1995), i Llegit, per tant, viscut, amb Miquel Bardagil (2003).

Li agradava molt el mar. A Portvendres i, darrerament, al Port de la Selva, va compartir els millors moments amb la seva companya Beatriu i la seva filla Clàudia.

*Dissenyador gràfic.