Una altra mirada a l’art

No, les imatges d’aquest article no són conseqüència dels dies de confinament en què els animals es fan seva la ciutat i s’atreveixen a entrar a zones poblades. No, aquest és un projecte de Setxu Xirau Roig que va néixer originalment al seu estudi de Canet de Mar, en què, enmig de molta parafernàlia de tota mena, té uns miralls i uns cabirols dissecats, morts en accident.

Se li va ocórrer com a instal·lació de rerefons conceptual reflexionar sobre com ens veiem nosaltres i com a partir de la nostra imatge podem interpretar el món.

I ho va fer creant la ficció d’un cabirol mirant-se a un espill: “Vaig pensar en el cabirol com un gran ull que a través del mirall pren consciència de la seva identitat.” Després de conèixer-se a ell mateix, li calia conèixer el món, “i quina millor manera de conèixer el món que endinsar-se en l’art i els museus”.

Va prendre els cabirols i va iniciar un recorregut per les galeries Nogueras Blanchard i Marlborough, on els cabirols van fer una gran immersió en l’art contemporani. Aquest viatge físic i conceptual va ser recollit en imatges pel fotògraf Enrique Marco. En tractar-se d’un treball en desenvolupament, el recorregut va continuar fins a arribar al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que es va fer seu el projecte perquè encaixava perfectament en la idea que té el museu d’implicar els artistes en el conjunt del MNAC, “com ja hem fet amb la proposta de La caixa entròpica, en què Francesc Torres va interactuar amb les obres del museu de diferents èpoques”, explica el director del museu, Pepe Serra.

Setxu Xirau ha situat els seus cabirols en diferents indrets del MNAC i ha establert un discurs i una complicitat que, al seu torn, també eixamplen les mirades al món que ofereix un museu. Aquest projecte, que en entrar amb contacte al museu va adquirir més amplitud de significacions, ara ha canviat el nom per Un dia al museu. “La meva intenció és fer de catalitzador, sacsejar les consciències de l’espectador i qüestionar aquest triangle que formen l’artista, el museu i el públic, i que tot plegat serveixi per repensar la idea tradicional i qüestionar el paper que ara han de tenir els museus en la societat contemporània.” L’artista està en contra de la convenció que el museu serveixi només per conservar i mostrar peces d’art i proposa desdibuixar els límits del museu i que els centres artístics esdevinguin espais de debat social. “Hem d’entendre les qüestions d’ordre estètic com a inseparables de les d’ordre ètic.”

I hi afegeix: “Vivim en un món on cada cop més la categoria d’allò artístic és progressivament substituïda per una altra de molt més ambiciosa: la d’allò visual. Ens caldrà mirar i seguir mirant, i quan ens facin mal els ulls de tant mirar, tancar-los ben fort, que serà la manera d’eludir allò que només és òptic”, reflexiona l’artista.

Pel cap de mediació i programació cultural del MNAC, Lluís Alabern, aquest projecte, que tindrà continuïtat dins de les activitats del museu, fa el gest metafòric de representar a tothom, “els que són a les sales i els que no hi són”. I reflexiona sobre la dimensió conceptual del treball. “Fa temps que qüestionem el lloc que han d’ocupar els museus a la societat. Diem que les grans galeries d’art són un arxiu, una immensa biblioteca d’imatges al servei del ciutadà. Els museus busquem com posar-nos a disposició de l’espectador, com connectar amb els seus relats, com esdevenir eines útils per al seu present; en aquest sentit trobem per què ens interessa l’obra de Setxu Xirau.”

Mirar lent

I Alabern hi afegeix una altra reflexió: “Estem convidant a utilitzar els museus com a espais per veure lent, on aprendre a descodificar imatges, espais on intercanviar narracions i ser flexible.” El MNAC creu que aquestes imatges singulars, i el seu concepte, són una bona manera d’expressar que tothom pot fer-se seus els museus, un concepte que des de ja fa molts anys esperen des del Palau Nacional que s’estengui per tota la ciutadania.