Una calma aparent

Michael Corleone, que volia mantenir-se apartat dels negocis bruts i de les pràctiques criminals de la seva família, agafa una pistola amagada a la cisterna d’un vàter i, per venjar-se de l’intent d’assassinat del seu pare, dispara en un restaurant del Bronx contra el policia corrupte McCluskey (el gran Sterling Hayden) i El Turc Sollozzo, traficant d’heroïna protegit per la família Tattaglia, rival dels Corleone. Abans, assegut a la mateixa taula dels dos homes, la tensió de Michael es reflecteix en el rostre d’Al Pacino. El petit dels Corleone, reconegut com el nou “Padrí” un cop mort el pare al final de la primera part (1972) de la cèlebre trilogia The Godfather de Francis Ford Coppola, mai més podrà deslliurar-se de l’activitat mafiosa i de l’exercici de la violència, i en paga la culpa de manera extrema a la tercera part (1990) quan una bala que li anava adreçada mata la seva filla, Mary, a les escales del teatre Massimo de Palerm fent-lo bramar de dolor amb un crit interminable. Això mentre que Al Pacino ha restat associat per sempre a aquest personatge que, en contra dels directius de la Paramount, que volien un actor més conegut, Coppola va destinar-li després de veure’l interpretant un addicte a l’heroïna a The Panic in Needle Park (1971), film de Jerry Schatzberg, que dos anys després també va dirigir-lo a L’espantaocells (Scarecrow), on encarna un jove ingenu que coneix un expresidiari (Gene Hackman) amb el qual emprèn un viatge sense rumb.

L’immens èxit de la primera part de The Godfather va aportar una fama sobtada a Al Pacino (que ha explicat que, per entomar-ho, va necessitar molts d’anys de teràpia) havent-se forjat com a actor de teatre, al qual sempre ha anat retornant, després de formar-se al mític Actors Studio dirigit per Lee Strasberg. Les notes biogràfiques de Pacino deixen entreveure que, essent mal estudiant, el teatre va desenganxar-lo d’un món de baralles adolescents i d’addiccions mentre vivia al Bronx de Nova York amb la mare (separada del pare de l’actor dos anys després que aquest nasqués el 25 d’abril de 1940 a East Harlem) i els avis materns. Com el fictici Don Vito (Brando), aquests avis eren originaris de Corleone, on Michael passa una llarga temporada després d’assassinar El Turc Sollozzo i el capità McCluskey. La referència inicial a aquesta escena hi és tenint present que defineix alguna cosa que, no del tot aliena a Michael Corleone, caracteritza l’actor: una calma aparent que, encarnada amb un rostre quasi anodí i d’expressió trista a través dels ulls, conté una tensió que de sobte pot esclatar.

Aquesta tensió que de cop esclata, a vegades amb ràbia, ha dut a considerar-lo un histriònic, i s’hi ha insistit recentment a propòsit de la seva interpretació del sindicalista Jimmy Hoffa a The Irishman, on apareix per primer cop en un mateix pla amb el seu company generacional Robert De Niro després d’haver-hi coincidit en dues pel·lícules: The Godfather II (1974), on cadascun d’ells protagonitza un dels dos nivells temporals del relat, i Heat (1995), en què, dirigits per Michael Mann, s’enfronten en la distància com un detectiu obsessiu (Pacino) a la recerca d’un lladre escàpol (De Niro). Amb The Irishman també ha col·laborat per primer cop amb Martin Scorsese essent un actor vinculat a dos altres cineastes italoamericans: l’esmentat Coppola i Brian de Palma, amb el qual va lliurar-se a l’histrionisme encarnant de manera poderosa el gàngster Tony Montana al remake de Scarface (1993) i després va interpretar un extraficant que, a Carlito’s Way (1993), vol canviar de vida.

La tensió que esclata també hi és en els seus treballs als anys setanta amb Sidney Lumet: Serpico (1973), on interpreta un policia (un paper que ha alternat amb el d’un munt de mafiosos) que lluita contra la corrupció general del cos policial a Nova York, i Tarde de perros (1975), on assumeix un personatge que, per pagar l’operació de canvi de sexe de la seva parella, intenta robar un banc. Això sense oblidar Cruising (1980), film polèmic per la seva suposada homofòbia en el qual, dirigit per William Friedkin, encarna un altre policia que, en aquest cas, s’infiltra en un món gai per descobrir-hi un assassí. L’histrionisme potser va dur-lo a guanyar el seu únic Oscar interpretant l’insuportable tinent coronel Slade que flaira les dones a Scent of a woman, remake de Profumo di donna!, de Dino Risi. Un histrionisme que gairebé va parodiar dirigint-se ell mateix a Looking for Richard, on aborda de mil maneres el Ricard III, de Shakespeare. Tanmateix, sempre m’agrada recordar-lo en la calma, potser també només aparent, amb què va interpretar un pilot de carreres enamorat d’una dona vital pròxima a la mort (Martha Keller, una de les seves nombroses parelles) a Bobby Deerfield (1977), una preciosa pel·lícula mig oblidada de Sydney Pollack.