Cultura

El conte

Jordi Badia

El vell de la Plana de l’Om

“Què hi feia allí aquell vell, assegut en un banc de la plaça?

Era un home vell. Li vaig posar uns vuitanta anys pel cap baix. S’estava assegut en un dels dos bancs de la plaça, ben quiet, ben tranquil, com si volgués passar desapercebut. Potser pretenia que no ens adonéssim de la seva presència, confós en aquell paisatge que ens és tan familiar. Talment una altra d’aquelles estàtues que, de tant veure-les cada dia, ja hem deixat de percebre.

Jo havia sortit de casa per una causa de força major. Havia hagut d’anar a cal metge. No res, tot plegat un excés de responsabilitat, un mal de panxa per no haver fet cas de la mala ganya d’uns xampinyons, combinat amb la ineludible dosi d’angoixa. M’estava repenjat a la paret de la farmàcia que hi ha a la cantonada, amb les receptes que m’havia dispensat el metge a la butxaca. Esperava el meu torn per entrar-hi, conscienciat, cívic i solidari.

Vaig provar de ser benèvol i em vaig voler imaginar que potser aquell vell havia hagut de sortir per la mateixa raó que jo, per anar a la farmàcia, perquè potser no podia comptar amb ningú que l’hi anés. Però em vaig dir que bé hauria pogut contactar amb la xarxa de voluntaris i ells li haurien portat les medicines, o bé amb un veí, o amb la farmàcia mateix. Un o altre les hi haurien portat. Fins i tot jo les hi hauria dut, d’haver-ho sabut! M’ho vaig treure del cap. Perquè aquell vell en cap moment s’havia tombat a mirar-nos, es veia claríssim que no estava pendent d’una cua que no avançava ni per mal de morir. S’estava com absent, amb la mirada fixada a la pujada de Sant Miquel. No semblava que mirés res ni ningú. Què hi feia allí aquell vell, assegut en un banc de la plaça, com si li importés una merda que el món s’enfonsés, com si el món que es derruïa ja no fos el seu món?

Era tan menut, que els peus a penes li tocaven a terra, tot just les puntes hi feien cap. Oferia un perfil de vidre. Anava sorprenentment ben vestit. Com si s’hagués endiumenjat per causar bona impressió en una primera cita. En un altre temps hauria pensat que, efectivament, esperava algú en qui havia dipositat una darrera esperança de vida. Però avui això no podia ser i vaig fer per treure-m’ho del cap, també. I no obstant això, la seva quietud i el seu posat pacient m’ho desmentien i em mantenien intrigat. No podia deixar d’observar-lo.

Duia un vestit de tres peces de ratlla diplomàtica, amb camisa blanca i corbata blau marí, a joc. Calçava sabates negres de cordons i mitjons foscos, probablement negres. Era calb i els cabells que li quedaven els tenia d’un blanc saviesa. Els duia ben tallats i anava ben afaitat, com si acabés de sortir de cal barber. No era prou a prop per copsar-ho, però em vaig imaginar que feia olor de colònia bona. Tenia el paraigua penjat al respatller del banc. La pluja havia cessat feia a penes una hora. “El cel tampoc ens hi ajuda gens”, havia sentenciat de bon matí la Mònica Terribas.

Llavors, vaig veure com aquell vell d’imatge neta i endreçada allargava la mà damunt la cuixa de la noia que tenia asseguda al seu costat i com es posava a acariciar-la-hi, sense tombar-se a mirar-la en cap moment. Se’m fa estrany pensar que aquell gest no em causés una repugnància immediata, ni una mica de la indignació que sí que m’havia provocat la seva presència irresponsable i incívica, tan contrària a la salut pública, tan temerària. Però és que confesso que no hi vaig veure gens d’obscenitat en aquell gest inoportú. Al contrari, hi vaig llegir tendresa i nostàlgia. Com si hi busqués una sensació enyorada, per impregnar-se’n, no només per recordar-la. Semblava un plor íntim desvetllat per un lleu tremolor.

Vaig estar repenjat a la paret de la farmàcia deu minuts ben bons. No vaig deixar d’observar aquell home. El tenia a uns vint metres, encara no. No es va moure en tota l’estona. No es va tombar ni cap a mi, ni cap a la noia en cap moment. La vista sempre fixada al front, instal·lada qui sap en quin indret perdut, en quin record proper. Només la lleugeresa de la seva mà dreta acaronant delicadament i trista la cuixa d’aquella noia feta de bronze.

A la fi ho vaig comprendre. Aquell senyor gran de la Plana de l’Om ja no esperava ningú.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Surt a la venda ‘El Menhir d’Or’, un nou àlbum il·lustrat d’Astèrix inèdit fins ara

Barcelona

Últim i brillant Candel

L’obra pòstuma de Carme Miquel, a Bromera

barcelona
NÚRIA GÜELL
ARTISTA

“Tot l’art és polític”

barcelona

Reformen el Tresor de la Catedral per potenciar el Tapís

Girona

L’Ajuntament de Reus suspèn el Trapezi

REUS
Avinença editorial

Avinença editorial

Barcelona

El COAC rep plànols i croquis de Pericas i Manuel Martín

Girona
Crítica
teatre

Retorn de Cunillé i La Ruta 40 a pauses i ànimes