Fer gràcia sense fer-se la simpàtica

L’última vegada que vaig veure Rosa Maria Sardà va ser fa uns mesos, a finals de la tardor passada, al Teatre de Salt, dins la programació del festival Temporada Alta. No hi era per actuar, sinó com a directora d’un muntatge, CredoinunsolODIO, a partir de monòlegs fragmentats i interrelacionats de tres dones que, sense conèixer-se, estan destinades a confluir tràgicament en un lloc de Gaza un dia del 2004. És així que Sardà va sortir a l’escenari al final d’aquella representació de l’obra de Stefano Massini. Allà també hi eren les actrius Meritxell Yanes, Míriam Iscla i Mercè Pons. Totes van mirar enlaire i van fer un crit que invocava Cristina Cervià, que havia mort mig any abans. Ara penso que la Sardà (amb el la de les dives) també s’estava acomiadant del teatre (i de la vida) dirigint unes actrius amigues i més joves per deixar-los un llegat.

Rosa Maria Sardà havia assumit els tres personatges d’aquesta mateixa obra (però en aquest cas amb el títol CrecEnUnSolDéu) en un muntatge de Lluís Pasqual estrenat el setembre del 2015 al Teatre Lliure, del qual dos mesos després es van haver de cancel·lar les representacions a Temporada Alta per malaltia de l’actriu. Pasqual va ser un dels seus còmplices. Crec que la seva col·laboració inicial coincideix amb la primera vegada que vaig veure l’actriu al teatre. També va ser, a principis dels anys vuitanta, al Lliure de Gràcia, on Sardà va afegir-se a la companyia per participar en un muntatge d’El balcó, de Jean Genet. Aleshores la tenia per una actriu còmica. Veient-la com la madame d’aquell bordell sinistre, una “casa d’il·lusions” on els clients representen les seves fantasies sota vigilància, vaig pensar que devia ser capaç d’interpretar-ho tot.

De fet, va demostrar a bastament la seva versatilitat i diversitat de registres. Tanmateix, diria que sobretot se l’ha continuat veient com una còmica. Hi va contribuir especialment algun programa televisiu en què feia de presentadora i que va donar-li molta popularitat.

La Sardà, per així dir-ho, feia gràcia mentre hi havia indicis que no s’esforçava a fer-se la simpàtica. Ho vaig comprovar un dia de finals dels anys vuitanta en què, als inicis de la meva vida periodística, vaig acudir al rodatge a Girona de Rateta, rateta, un film de Francesc Bellmunt inspirat lliurement en el conte popular, amb la idea d’entrevistar-la. Em va dir que no en concedia, d’entrevistes i que estaria agraïda si li estalviava passar per aquell tràngol. Cregui’m que la vaig entendre. Vaig entrevistar Mercè Pons, que tot just començava i feia de “rateta”. Sé que les dues actrius van començar en aquell rodatge una llarga amistat que dona compte de les fidelitats de Sardà i potser d’allò en què creia. Se’m va fer present aquella nit al Teatre de Salt.