“Tracto d’escriure perquè cada lectura sigui una creació pròpia”

És una història familiar. I com totes les històries familiars, peca, a més de les mentides escrites conscientment per l’autor, de totes les mentides del que es podria dir la mitologia familiar, és a dir, aquesta xarxa de contes que formen les generacions. Però el llibre no és només la història del meu avi entre el 1940 i el 1945.

Per exemple, són també els meus records del Buenos Aires als anys seixanta. Els llocs on succeeixen els esdeveniments, per exemple, no sé si són els llocs on anava el meu avi, però sí que sé que són els llocs on la meva àvia em portava amb el meu germà i els meus cosins quan érem jovenets.

De debò, no ho sé. No formo part d’aquesta comunitat. Com tants jueus, no vull ser part d’una comunitat que podria acceptar-me. El poc que sé és per la lectura dels diaris, els diaris goy [gentils, no jueus].

Des de fa més de 25 anys, escric tractant de no separar ficció i no ficció. Escric, sempre, tenint la mateixa confiança, i espero que la mateixa fidelitat, al que recordo, i al que invento, a la memòria i a l’oblit. El que importa, em sembla, és trobar, o almenys buscar, les bones paraules, si és que n’hi ha, per dir el que un sent o pensa.

A El gueto interior vaig voler, quan vaig començar a escriure, contar el que va viure el meu avi a Buenos Aires i el que passava en aquests anys de guerra a Europa, amb el mateix nivell de ficció. Però no ho vaig aconseguir. Posar paraules que mai vaig sentir de la boca del meu avi, envoltar-lo d’amics que no vaig conèixer, fer-lo pensar en coses que penso jo i que mai sabré si ell algun dia va pensar, em va semblar possible. Però contar el que es deien Himmler, Krüger i Globocnik en un restaurant de Rastenburg o el que la meva besàvia li deia al meu besoncle al gueto de Varsòvia, em va resultar impossible.

Segurament que hi hagi dos tipus d’escriptura en la novel·la: un de ficció (o no ficció, que és gairebé el mateix) i un altre d’històric (no teòric, sinó de vella història factual).

Des de l’adolescència escric en francès. És, o s’ha tornat, el meu únic idioma d’escriptura. Parlo en castellà i escric en francès. I mai ho sento com un hàndicap. En la literatura francesa hi ha una vella tradició, que no existeix en la literatura hispanoparlant, d’escriptors de llengua materna estrangera (Casanova, Potocki, Beckett, Cioran).

Com tothom sap, els francesos no són molt acollidors. Però l’idioma francès sí que ho és. A més, mirar un idioma des d’una miqueta més lluny m’agrada. Veig, o crec veure, en les paraules franceses, en la sintaxi francesa, de tant en tant, coses que els francesos no veuen.

Vertadera mitologia familiar. Tan mitològica que fins i tot es deia, en la meva família, que havien treballat junts en aquest banc quan van arribar a l’Argentina. Cal precisar que Witold Gombrowicz va arribar a Buenos Aires onze anys després que el meu avi.

Sí [riu]. Algun cosí de la meva mare també em va contar que el meu avi havia venut corbates al carrer Florida amb el multimilionari grec Onassis…

No. Mai he pensat que aquest món fos elegíac. A excepció, potser, de certes evocacions d’aquests llocs, com la pizzeria Las Cuartetas, on la meva àvia em portava a menjar quan era petit. Però no em molesta que es pugui llegir la novel·la d’aquesta manera.

Sempre m’agrada no acabar d’entendre totes les lectures possibles del que escric. Sempre tracto d’escriure perquè cada lectura sigui diferent, perquè cada lectura sigui una creació pròpia, perquè cada lector tingui el deure, i el plaer, d’haver treballat amb mi.