El món coral s’autogestiona per continuar cantant
Les federacions i el Moviment Coral Català, assessorats per metges i epidemiòlegs, han elaborat una guia de salut per reprendre els assajos en grup i afrontar el futur amb optimisme moderat
Qui els havia de dir als components de The Gospel Viu Choir que, poc després d’aquella intensa actuació el 3 de febrer passat en un Palau de la Música ple a vessar i amb el públic dempeus ovacionant la presentació del seu nou disc, titulat Vida, la vitalitat que pregonaven cantant es tallaria en sec. Aquell va ser el primer concert –i l’últim fins ara– de la gira de presentació d’un nou treball discogràfic marcat pel ritme trepidant i el funky a l’hora d’adaptar el repertori de Lax’n’Busto. Un espectacle que, com destaca Moisès Sala, el director del que és considerat un referent del gòspel nacional, precisament s’avançava a reivindicar “la llibertat de viure i d’existir, com un cant a la vida, una lloança a la humanitat, un glòria a totes les persones que fan la nostra vida millor”. Una vida, com ell mateix ironitza amb molt pesar, que els ha dut a la mort.
Literalment potser no, perquè, malgrat les circumstàncies, Sala està removent cel i terra perquè això no passi –intentant que es reprogramin actuacions– i, de mica en mica, recuperant l’ànim entre els cantaires de la formació. Una coral, com bé explica, és una estructura social d’un grup molt seleccionat i implicat en el projecte, i el distanciament imposat per la pandèmia ha afectat molt aquest cor que batega.
En el costat pessimista de la balança, hi pesa molt que s’han cancel·lat “tots” –tots!– els concerts d’enguany i que està costant “Déu i ajuda” que se’n contractin per al 2021. En l’altre costat, que el disc funciona molt bé a Spotify i que ja es comença a veure la possibilitat de tornar a fer assajos presencials de cara a l’agost, cosa que creu que els servirà per “autoanimar-se”. La complexitat de grups com Gospel Viu és que, a diferència de la majoria de formacions corals, ells es mouen en l’àmbit professional. “No tenim patrocinadors ni festivals que ens donin suport. Tampoc cobrem quotes als cantaires... Vivim estructuralment de les actuacions i, ara per ara, no hi podem comptar”, es lamenta Sala.
Que no pari la música
Una situació dramàtica que s’estén a l’ampli panorama coral català. Mercè Cano, presidenta del Moviment Coral Català –que engloba les federacions de cors infantils i joves, cors Clavé i cors professionals com el Cor Nacional de Catalunya–, és conscient que la crisi del coronavirus ha agafat tothom amb el peu canviat, però es queixa que les administracions no hagin aprovat cap regulació específica per al retorn a l’activitat. Per sort, si una cosa destaca del món del cant coral és la gran iniciativa i la capacitat de reinvenció. No només omplint les xarxes de propostes i buscant alternatives per seguir l’activitat virtualment, sinó també confeccionant un seguit de recomanacions per a una pràctica coral saludable en el marc de la “nova normalitat”. Les han elaborat totes les federacions corals de Catalunya i el Moviment Coral Català, amb l’assessorament d’una comissió integrada per professionals de la medicina i l’epidemiologia. Està pendent que el Procicat les aprovi –“no deu ser urgent...”–, però almenys ja tenen una guia per reprendre els assajos. D’altra banda, està molt satisfeta que les institucions els mantinguin les subvencions.
L’horitzó és nebulós. “El que és clar és que telemàticament no acabem de funcionar. El món coral és social i la convivència és essencial”, remarca. Treballen per mirar de trobar respostes als dubtes que es generen: com s’ho faran els joves que canvien de grup d’edat? Els deixaran cantar a les escoles? I a les esglésies? Les grans formacions s’hauran de dividir en dues? I què faran els majors de 60 anys si se’ls considera població de risc? “La gent ha de poder seguir cantant!”, reivindica Mercè Cano.
Assajos al jardí
El Cor Maragall de Girona és un dels que ja afronten el present amb un retorn presencial. La setmana que ve ja s’està organitzant per fer trobades amb grups petits –“no més grans de vint persones, tots voluntaris”– en jardins particulars. La seva directora, Sara Pujolràs, respira profundament i s’alegra de deixar enrere assajos telemàtics “surrealistes en què la sincronia és impossible”. Amb tanta mesura de seguretat, també preveu que no serà fàcil, sobretot perquè el distanciament trencarà la idea de cor, “que és un conjunt de colors de veus”. Hi ha molts protocols a seguir, molts condicionants, i pateix pel que ha d’arribar. Ara és fàcil trobar espais on assajar a l’aire lliure i poder mantenir distàncies, però a l’hivern... No saben si es farà el concert més important de l’any, el que ofereixen per les Fires de Sant Narcís, però l’assajaran “per si de cas”. Confessa que tenen moltes ganes de retrobar-se. “Trobem a faltar el caliu i estimem la música!” Enmig de tantes incògnites i de la imprevisibilitat generalitzada, el que tenen clar és que qui canta els mals espanta.
