Dos ‘flipats’ de Cornellà

Han venut milions de discos i no han deixat mai d’omplir escenaris com el Palau Sant Jordi. David i Jose Muñoz, però, continuen sent el millor exemple de com es pot tocar de peus a terra malgrat la fama i ser encara, com proclamen habitualment, dos “flipats” del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat, on, fa vint anys, i no gaire després del seu cèlebre pas per Textar Friction, una fàbrica de pastilles del fre per a automòbils, van formar un dels grups de més èxit de la història musical de Catalunya: Estopa. “Ells són així, i el seu pare sempre els ha insistit que no perdessin mai el món de vista. Són dos germans normals amb vides normals que poden dissenyar, per exemple, el calendari de gravació d’un disc en funció de l’horari de les escoles dels seus fills”, subratlla Jordi Bianciotto, coautor, amb els germans Muñoz, d’El libro de Estopa (Espasa), l’aproximació més exhaustiva feta mai fins ara a l’univers, senzill però també bastant hermètic, dels autors de cançons com ara Como Camarón i El del medio de Los Chichos. “Fa molts anys que els ho vaig proposar, però consideraven que no acumulaven prou anys de carrera per fer-ne un llibre. I, a més, sempre han tingut moltes reserves pel que fa a la projecció dels seus personatges públics. Els Estopa, de fet, sempre han preferit anar a sopar amb els amics que no pas deixar-se veure a la Llotja del Barça amb una colla de personatges VIP, encara que hagin insistit a convidar-los-hi”, diu Bianciotto.

El llibre d’Estopa parla dels orígens de David i Jose al barri obrer que la també cornellanenca Banda Trapera del Río (un dels guitarristes de la qual els va fer classes particulars) va batejar com a “ciudad satélite”. Un “microcosmos urbà” on casa seva, la de la seva enginyosa àvia Juliana, el videoclub, l’escola i La Española (el bar dels seus pares) estaven a tocar i on els Muñoz, nascuts el 1976 i el 1978, es delectaven amb La bola de cristal, però també amb sèries vintage de TV3 com ara Pac-Man i Els trapelles; improvisaven amb la guitarra cançons sobre un pobre periquito, i observaven com el seu pare (immigrant, com la seva mare, de Zarza-Capilla, a Badajoz) es pentinava com Peret. “Créixer en un bar, a David i Jose, sens dubte els va marcar el caràcter. Allà van aprendre a estar pendents del que vol la gent i a no posar-se mai per damunt de ningú”, reflexiona Bianciotto.

Hi desfilen, en aquestes primeres pàgines, cares conegudes com les del polític d’ERC –i professor d’institut– Joan Tardà (“molt bon paio; sempre ens saluda”, li reconeix David) i un diputat actual de la CUP: “En aquells temps, vaig fer-me molt amic de Vidal Aragonés, que anava a la meva classe i era trotskista”, recorda el gran dels Estopa. Els germans fa temps, però, que no estan a gust parlant exhaustivament de política, i el llibre, tot i no obviar-la en determinats moments, no n’és l’excepció. “Estan una mica cansats que ho impregni tot, i que, en qualsevol contingut d’una revista o un diari, la política sempre s’hi acabi colant”, els justifica Bianciotto. “No són, però, sectaris ni tenen fòbies partidistes de cap mena. Quan Pujol, en una ocasió, els va posar d’exemple, de fet, no es van molestar gens.”

L’episodi que narra el seu fitxatge per Sony, després d’haver guanyat un concurs per a cantautors a Horta-Guinardó, és de traca. “Bé, nois, ja teniu casa”, els va dir José María Cámara, totpoderós amo de la discogràfica a qui els Estopa acaben de confondre... amb un “càmera”. “El meu germà va començar a flipar pensant que ens regalarien una casa: «Sí? I en quina zona?»”, recorda David. “Es referia a casa discogràfica!”, remata Jose. Els discos i les gires, analitzats també de manera minuciosa en les 320 pàgines del llibre, d’aleshores ençà, esdevindrien el seu pa de cada dia, però els Estopa no deixarien mai de ser aquells dos flipats del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat, encara que, tal com es va demostrar al desembre al Sant Jordi, el seu públic, 20 anys després, vagi en augment. “Amb l’últim disc han demostrat que ja arrosseguen una nova onada de públic”, conclou Bianciotto. “Als seus concerts, hi van ja pares i fills.”