Cultura

Crònica

Vida després del tsunami

“Encara no ens fem a la idea. Sou de veritat o com els espectadors falsos del futbol?”

Quatre mesos exactes després d’haver ofert la seva última actuació, també al mateix escenari però en el context dels premis Enderrock, Sopa de Cabra va obrir diumenge a l’Auditori de Girona l’estranya gira –estranya com tot ara mateix, ni més ni menys– del seu nou disc, La gran onada, dins del festival Strenes . “Des del 5 de març han passar moltes coses, tantes que sembla que hagin transcorregut vint anys i no quatre mesos”, va dir Gerard Quintana per presentar el primer tema de la nit, Fràgil, la mateixa cançó que van tocar als Enderrock, en una espècie de com dèiem ahir per neutralitzar una mica els efectes del tsunami pandèmic sobre les nostres vides. Amb els protocols de seguretat és difícil no pensar-hi: entrada i sortida al recinte esglaonades i molt controlades, espectadors amb mascaretes i separats per dues o tres butaques buides... “Encara no ens fem a la idea. Sou de veritat o com els espectadors falsos dels camps de futbol?”, va preguntar Quintana a la seva audiència, que va rebre el grup amb una gran ovació i els ja clàssics clams de “Sopa de Cabra!”, als quals el cantant va contestar amb l’obligat “Bona nit, malparits!”, exactament com si mai no hagués passat res. “Ens han dit que no ens podem apropar gaire a vosaltres, però no cal que ens toquem: ens sentim igual.”

Durat les dues hores i escaig que va durar el concert –temps suficient per repassar les deu cançons del nou disc i catorze clàssics del seu repertori–, la complicitat entre els músics i el públic va ser absoluta, i encara més tenint en compte que tocaven a casa, a la seva ciutat, envoltats d’antics companys d’escola i altres amics i amigues amb els quals Quintana conversava a través de la foscor de la platea.

Van continuar amb dos temes nous, Farem que surti el sol –“Una cançó per als que no poden respirar allà i aquí, per als que ho han perdut tot”– i Deien adeu, abans de fer un primer pas enrere en el temps, fins a principis dels anys noranta, amb Per no dir res i Si et quedes amb mi, molt ben rebudes pels seus entusiastes seguidors. Quintana es va referir a ells irònicament com “els espermatozous més ràpids”, per haver aconseguit adquirir les poques entrades posades a la venda per a aquest concert amb aforament restringit.

Emmarcats en un suggeridor disseny escènic de Roger Farré (Gossos), els set músics es van moure amb fluïdesa i una indiscutible professionalitat entre les sonoritats més atmosfèriques i alguns moments més rockers, sempre presents a l’ADN del grup, com ara Instants del temps o la nova Em trenques el cor, cent per cent stoniana. Entre unes i altres va sonar també La llibertat, cançó dedicada a Jordi Cuixart i “tots els que estan en la seva situació”, que va omplir l’Auditori de crits de “llibertat!”. “La llibertat, per als innocents, i la presó, per als culpables, que sempre són al carrer”, hi va afegir Quintana al sentiment general.

I així, passant també per Podré tornar enrere, Cercles i Si et va bé, vam arribar als vents sanadors de L’Empordà, abans d’obrir la primera tanda de bisos amb un acústic El boig de la ciutat i la segona, amb Seguirem somiant, la cançó dedicada al Ninyín (“Segur que és aquí”). Per al final, in crescendo i apoteòsic, van quedar Tot queda igual (“L’any vinent farà 30 anys que començàvem tots els concerts amb aquesta cançó”) i Camins: “Mai no és massa tard per tornar a començar”. Està clar, no?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Agraït als cinemes

BARCELONA

L’instant feliç de la fotografia

Palafrugell
Un tast de...
‘La ira’, de Raül Garrigasaitspan class="formatHK"

Un alçament

Postals a dues veus

Barcelona
Crítica
música

Talent i amplitud de mires

Daniel Higiénico presenta ‘Esperando a Robin Hood’, demà a La Mirona

salt
Peter Cattaneo
Director de cinema

“La música va directa al cor”

Barcelona
Un tast de...
‘Minguella leaks’, de Josep M. Minguella i Francesc Aguilar

El futbol és com el cinema

Crònica
música

Essència domèstica

S. Feliu Guíxols