Cultura

Un tast de...

‘Família’, Natalia Ginzburg

Ginzburg i la família

Família
Àtic dels Llibres Autora:
Natalia Ginzburg
Traducció:
Elena Rodríguez
Gènere:
narrativa
Pàgines:
152
Preu:
1390 €
‘Família’ i ‘Burgesia’ són els dos relats llargs que formen aquest llibre que Natalia Ginzburg va escriure el 1977. L’autora se submergeix en un territori molt proper: el de les crisis familiars i els destins dibuixats per la fortuna, la desgràcia, casualitats capricioses i trobades inesperades, amors fràgils i aversions obstinades. Ginzburg segueix els arabescos d’aquestes vides imperfectes amb un estil depurat i líric, caracteritzat per la subtilesa, en un contrapunt submís però implacable que reinventa la música banal i terrible de la vida. Ginzburg demostra uns dots d’observació superbs i molt poc habituals.
“Frase

Un home i una dona van anar, una tarda, a veure una pel·lícula. Era diumenge i era estiu. Amb ells hi havia una noia de catorze anys i dos nens al voltant dels set. L’home era alt, bell, amb els cabells negres i arrissats, la cara gran i morena, la boca gran i seriosa. Duia unes ulleres negres i un vestit de tela blava molt arrugat. La dona era petita, no bella, amb una cara menuda i olivàcia, els cabells negres recollits al damunt del cap, el nas llarg i fi, ulls verds i celles espesses, espatlles caigudes i malucs amples. Portava una faldilla texana i una samarreta blava molt descolorida. Ells eren amics, es coneixien des de feia molts anys. Feia temps, en la seva joventut, havien estat amants i havien viscut junts. Ara, en canvi, només eren amics. La noieta era la filla de la dona, i es deia Angelica. Era alta, amb els cabells vermell foc que li queien sobre les espatlles, un floc que li penjava davant l’ull, de manera que només hi veia amb un ull, groc castany, i era molt pigada. Duia una faldilla acampanada de color verd herba i una samarreta de seda crua. El més petit dels dos nens era el fill de l’home. Es deia Piergiorgio, però l’anomenaven Dodò. Era gras, amb els cabells castanys llisos i pentinats al front, ulls rodons i tímids, i duia un jersei de llana de camell lligat a la cintura. L’altre nen era prim i de pell morena, amb amples dents blanques que sobresortien als llavis. Es deia Daniele i era el fill d’una veïna de casa de la dona, una tal Isa Meli, que aquell dia estava cansada i només volia passar tota la tarda dormint. Per què aquest jersei, va dir l’Angelica, assenyalant el nen gras. Tenia una veu fina, severa i assenyada. Estava summament descontenta per sortir amb la mare, el diumenge a la tarda, i amb aquells nens, i el seu sol ull es veia, entre les pigues, avorrit i sever. L’home li va retirar el floc de la templa. Durant un segon va aparèixer el segon ull, llavors el floc el va tornar a amagar. Perquè al cinema, va dir l’home, quan hi ha l’aire condicionat, pot fer fred com al pol Nord.

La pel·lícula era en color i es titulava Abisme. Uns milionaris en una vil·la molt blanca en una platja solitària bevien begudes, nedaven, prenien el sol i es disputaven un patrimoni. L’home i la dona no seguien la trama, i cadascú pensava en els seus assumptes propis. L’home ho feia en una carta que li havia escrit la seva dona el dia abans, des de Venècia, i que duia a la butxaca de la jaqueta. Era a Venècia des de feia més d’un mes. Per primer cop des que havia nascut, no havien portat en Dodò d’estiueig, sinó que simplement passava els matins a Fregene i les tardes a casa, avorrint-se. L’home ja no s’estimava la dona, però n’estava gelós. Pensava que a Venècia devia tenir algú. Explorava amb el pensament, com, d’altra banda, feia sovint al llarg del dia, totes les persones que estaven allà amb ella, i aquesta exploració constant l’humiliava. Potser ell hauria pogut estiuejar amb en Dodò, però no en tenia ganes en absolut, i s’al·legava l’excusa que havia d’acabar un llibre que estava escrivint sobre els barris perifèrics a les ciutats modernes. La dona pensava en els seus pares, amb els quals ella i l’Angelica solien dinar el diumenge, i amb els quals discutia cada diumenge per motius polítics, ja que els seus pares s’havien tornat molt reaccionaris els últims temps. En Daniele, el nen prim, reia, malgrat que a Abisme no hi hagués res que fes riure. Rient es feia un cabdell a la butaca i donava puntades de peu molestant en Dodò, que estava assegut al seu costat. En Dodò també reia i mirava el pare amb els seus ulls rodons i espantats. L’aire condicionat devia estar espatllat perquè no se sentia brunzir res i feia tanta calor com a fora. El pol Nord, va dir l’Angelica. L’home va dir que li semblava que en un altre cinema, no gaire lluny, amb un aire condicionat òptim, feien una pel·lícula de dibuixos animats, millor per a nens. La dona li va preguntar per què no ho havia dit abans. Ell va dir que havia estat a punt de fer-ho, però que li havia semblat que tenia moltes ganes de veure Abisme. Ella va dir que, en realitat, els dibuixos animats eren superiors a les seves forces. Però si volien anar a veure els dibuixos animats, podia esperar fora en una cafeteria. L’Angelica va dir que eren bojos, que havien pagat una entrada de cinc mil lires. Des de les butaques que hi havia darrere seu, algú els va fer callar. Els milionaris anaven en llanxa, solcant un mar blau i vertiginós, i s’envoltaven d’esquitxades altíssimes. Llavors morien l’un rere l’altre, alguns es mataven mútuament i altres morien devorats per un tauró. Quan van sortir del cinema, encara era tarda. L’home se sentia el cap ple de mar, sorra, begudes, taurons i rierols de sang.

Van anar a seure en una cafeteria a l’aire lliure, en una plaça petita. Un cambrer va proposar la copa gitana, i l’Angelica i els dos nens van dir que els anava bé. La dona i l’home van prendre dues cerveses. La copa gitana era un got alt amb una torre de nata muntada, tres cireres confitades, pistatxos i una neula plantada dreta al bell mig. Un cop beguda la cervesa, l’home es va eixugar amb el mocador la mandíbula, el front i les mans. La dona va preguntar-li per què estava tan trist. Ell va dir que havia rebut una carta lletja de la Ninetta. La Ninetta era la seva dona, la mare d’en Dodò. Com de lletja, aquesta carta?, va preguntar la dona. Lletja, plena de petites maldats. A la dona, la Ninetta li resultava summament odiosa. Tots dos van pensar en la Ninetta, cadascú a la seva manera. L’home tenia al davant dels ulls la persona de la Ninetta, alta i fràgil, amb les seves espatlles gràcils i lleugerament corbades, el coll llarg, el cap amb un serrell negre suau, el rostre d’una pal·lidesa làctia, el somriure que ella oferia com s’ofereix un objecte de valor. No se l’estimava, però tenia aquell serrell negre tot el dia al davant dels ulls, i trobava humiliant tenir-la així davant els ulls i patir-ne, sense amor, amb irritació, amb un cúmul de ressentiments de naturalesa trista i miserable. La dona trobava la Ninetta estúpida com una pera. Era estrany que hagués escrit una carta; no era un dels seus costums, sempre preferia trucar per telèfon, havia dit l’home. Ni per telèfon ni en aquella carta deia quan tornaria. D’en Dodò se’n cuidava una noia espanyola que era alhora bella i pèssima, que sempre acabava tenint embolics tant amb els diners com amb els homes. Hi havia, afortunadament, l’Evelina. L’Evelina venia cada dia, portava el nen a Fregene, llavors tornaven i estava amb ell tota la tarda. Cuinava la portera, perquè la Ninetta, abans de marxar a Venècia, havia discutit amb la cuinera i l’havia acomiadat. Segons l’Evelina, la Ninetta havia fet bé perquè aquella cuinera era bruta. No recordo qui és l’Evelina, va dir l’Angelica. L’Evelina era la mare de la Ninetta, l’àvia d’en Dodò. Estaria perdut sense l’Evelina, va dir l’home. Però ella sempre estava plena de pors. Si ara veiés en Dodò que es menja la copa gitana es desmaiaria. Estava en contra de la nata muntada. En contra dels pistatxos. En contra de les cireres confitades. A tot arreu hi veia els colorants. A la nata no hi ha colorants, va dir l’Angelica. No, però hi deu haver alguna cosa inadequada, llet bruta, sucre brut. No ho sé, va dir l’home. L’Evelina era, en realitat, va dir en veu baixa, asfixiant. Portava el nen a Fregene, però el portava a la platja, i passaven tot el matí ella i en Dodò a la vil·la d’uns amics d’ella que tenien una piscina. Asfixiava amb aquella piscina, va dir ell. L’aigua allà era tan clara i neta, segons ella, que fins i tot es podia beure. Allà hi havia un cadell blanc, va dir en Dodò, molt petit i bonic. Es deia Fiocchino. Però cap nen per jugar amb tu, va dir l’home. No, cap nen. El net del guarda havia vingut dos cops. No, tres cops. Però havia marxat gairebé de seguida. En Dodò menjava la copa gitana molt a poc a poc. En Daniele ja s’havia acabat la seva i havia entrat a la cafeteria per veure jugar a futbolí. Ja veuràs que a mitjanit encara serem aquí, va dir l’Angelica. No tenim cap pressa, va dir l’home. Ningú no ens persegueix i aquí asseguts estem la mar de bé. Ara fa una mica de fresca. La dona va acariciar els cabells d’en Dodò. Va treure una pinta de la seva bossa de palla i va començar a separar-li al front els cabells fins, llisos i clars. L’home va dir-li que ho deixés estar. No calia pentinar-lo. No li agradava amb la ratlla, el preferia sense, amb el serrell com la seva mare. En canvi, era molt més necessari pentinar el floc de l’Angelica. Va treure la pinta de la mà de la dona i va pentinar aquell floc. L’Angelica va apartar el cap i li va donar una bufetada a la mà. Que maca, va pensar l’home. Es podrien comprar, va dir ell, clips i passadors, òptims per tenir els cabells al loc. Fins i tot en venien els tabaquers.

L’home es deia Carmine Donati i tenia quaranta anys. Era arquitecte. Com a arquitecte, es guanyava bé la vida, però no havia assolit cap dels objectius que s’havia proposat de jove. El llibre que escrivia ara, sobre els barris de la perifèria de la ciutat, de vegades li semblava mediocre, de vegades nou i original. La dona es deia Ivana Riviera i tenia trenta-set anys. Vivia fent traduccions i buscava una feina fixa, però no en trobava. Moltíssims anys enrere, quan vivien junts i eren amants, discutien contínuament sobre tot, i intentaven canviar-se l’un a l’altre: ella volia que ell fos més lliure, ell la trobava desordenada tant en els horaris com a la casa i en les idees. Acostumaven a despertar-se durant la nit i discutien, i analitzaven els seus defectes i reflexionaven en veu alta sobre si havien de casar-se o no. Tenien un apartament al carrer Casilina, petitíssim, pràcticament d’una sola habitació. També hi havia una dutxa i un rebedor minúscul. Cuinaven a la mateixa habitació on tenien el llit. Hi havia una terrassa gran, on intentaven cultivar flors. Tenien un mussol, un conill i un gat. Al gat li havien posat el nom de Fidèl. Una vegada havien vingut a visitar-los els pares d’ell, pagesos que vivien a Vinchiaturo, un poble dels Abruços. Ella s’havia esforçat per ser amable amb ells. Li semblava ben estrany viure amb un home que tenia una mare que duia un mocador negre al cap, amb les dents trencades i negres, gairebé analfabeta. Li semblava estranyíssim. Aquells dos pagesos ancians estaven consternats i alterats pel gran desordre que regnava a la casa, pel conill, pel mussol, per tot. Ells en tenien una pila, de conills, però els donaven herba, i en canvi, a aquell conill li servien riques pomes i bròquil cuinats especialment per a ell. A més, no consideraven tolerable la idea que visquessin junts sense estar casats, i no n’entenien el perquè. Els pares d’ella, en aquella època, eren als Estats Units, on havien contractat el seu pare, matemàtic, per fer classes en algunes universitats. Li escrivien cartes cauteloses perquè temien que aquell Carmine Donati, a qui no coneixien, no fos un bon partit. Sabien que era d’origen humil, i això no els desagradava, però la idea que la mare d’ell fos gairebé analfabeta els semblava massa. Pensaven que s’havia emparellat amb ella per interès, per assolir una nova i més alta condició social. Però quan ella els havia escrit per dir-los que estava embarassada, van contestar dient que s’havien de casar. Van tenir una nena, que es va dir Carmela, com la mare d’ell. Van decidir casar-se, però esperaven que arribés la primavera per convidar els amics, fer una gran festa a la terrassa. El conill va morir, i el mussol el van regalar perquè feia por a la nena. Encara tenien el gat. Va passar la primavera, i l’estiu, i no s’havien casat; ell s’havia mig enamorat d’una noia que sempre veia al restaurant i que feia fotografies. Havien inscrit la nena al registre amb el cognom matern, Riviera, i constava amb pare desconegut. A la nit no discutien, ja fos per no despertar la nena, ja fos perquè ara els avorria moltíssim intercanviar-se qualsevol idea. De dia, es veien poc, perquè ell treballava molt en un estudi que compartia amb altres, al carrer Vite, i ella portava la nena a casa dels seus pares, que havien tornat dels Estats Units, ja que a casa seva hi havia una terrassa millor, fresca, envoltada d’arbres. La nena va morir amb un any i mig, per una paràlisi infantil. Després de la mort de la nena, van trencar.

Natalia Ginzburg

Natàlia Ginzburg va néixer el 1916 a Palerm. La seva família es va traslladar a Torí, on no va anar a l’escola, es va educar a casa. Molt activa políticament i culturalment, va viure la postguerra, la pobresa, la fam i la persecució del feixisme. Va morir a Roma el 1991. Un dels moments que la van marcar va ser la mort del seu primer marit, Leone Ginzburg, a causa de les tortures de la policia. Natalia Ginzburg és un dels noms principals de la literatura italiana del segle XX. Entre les seves obres més destacades s’hi troben ‘Les petites virtuts’ (1961) i ‘Lessico famigliare’ (1963).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una fantasia molt real

girona

Ni ‘groupies’, ni fans, ni coristes

girona
la crònica

La ‘rasmia’ i el diàleg

Un tast de...
‘Vacances aragoneses’, de Teresa Pàmies Avançament editorial

La dèria per la muntanya

Cruïlla col·laborativa

Barcelona

Capvespres al Museu de la Mediterrània

torroella de montgrí

La guitarrista gironina Meritxell Pubill dedica el seu segon disc al barroc

girona

Núria Graham obre el 6è Barretina de Rupià

rupià

Villaronga, en el mar de Baricco

Barcelona