Un CCCB apropiat

El CCCB va fer un gir fa dos anys, potser poc perceptible encara però que a la llarga tindrà ressonàncies. Judit Carrera va entomar la direcció amb un nou projecte que anhelava sacsejar socialment la institució. No tindria la repercussió mediàtica de les grans exposicions i dels debats amb els pesos pesants de la intel·lectualitat. Era una feina més invisible que demanaria continuïtat i inventiva perquè els formats no existien. Perquè els tradicionals expulsen massa gent. Inclosos molts dels seus veïns, els del Raval.

Per fer aquesta revolució de fons, Carrera va crear un departament de mediació, que es va activar la tardor passada amb Susana Arias de cap. Les idees es van començar a bellugar sense preveure la importància que agafarien pocs mesos després amb la irrupció de la crisi de la Covid-19, que ha agreujat les desigualtats socials, l’etern obstacle per accedir a la cultura.

La pandèmia l’únic que ha fet és accelerar la posada en pràctica d’aquesta estratègia del CCCB per trencar barreres amb els sectors de la societat que mai hi han posat els peus. És el CCCB que vol fer el salt “d’un espai d’imposició a un espai d’apropiació”, subratlla Arias.

El casal d’estiu, Culturnautes, és un moment zero d’aquesta política porosa. És el sisè any que s’organitza, però és molt diferent dels cinc anteriors, i no només pels protocols higiènics. El rellevant és que s’ha donat prioritat absoluta als nens i nenes (de 6 a 14 anys) del Raval i del Gòtic amb situacions familiars vulnerables. El CCCB ha travat uns vincles (que vol que siguin permanents) amb el moviment associatiu d’aquests barris per oferir a les seves comunitats menudes “una proposta de lleure i educativa de qualitat”. Aquesta setmana la colla de 30 participants estan treballant la distància entre cossos amb la companyia de dansa Big Bounce. La setmana passada van jugar a ser arquitectes amb la cooperativa Voltes, que els va ensenyar a dissenyar una ciutat més vivible. La setmana que ve la fotògrafa Angélica Dass els descobrirà la barreja de colors que conté la pell humana, diversa i, sobretot, única. I després vindran, tutelades per artistes, sessions per imaginar-se la vida a Mart (un dels projectes expositius del centre que s’ha desplaçat a l’any que ve) i de teatre d’ombres (que connecta amb l’obra de William Kentridge, de qui sí que se n’ha salvat l’exposició aquest any; s’obrirà a la tardor).

Aquest CCCB tan permeable al seu entorn també ha pensat en els joves, de 14 a 18 anys, amb un cicle de deu tallers que celebren desacomplexadament la riquesa d’identitats dels barcelonins. Prèviament s’ha fet una feina impagable amb les famílies per trinxar desconfiances. Totes han rebut per WhatsApp informació de les activitats que faran els seus fills traduïda a les seves llengües, àrab, tagal, urdú i bengalí. Dansa afrobeatz o grafits amb baybayin, el sistema d’escriptura que es feia servir a les Filipines abans de la colonització espanyola. Saber-se explicar, voler-se explicar, és sovint el que provoca el clic dels canvis.

El CCCB va reobrir les portes el 12 de juny amb l’exposició que el coronavirus va obligar a confinar-se, Gameplay. El repte d’adaptar una mostra de videojocs, en què el prohibit tocar sembla una provocació, era complex. Tenia a favor que una part del recorregut és teòrica (no pas un plom en aquest cas). Dels 29 punts de joc, se n’han pogut mantenir jugables dos perquè no són tàctils (és el moviment del cos el que els activa). La resta s’han reconvertit en demostracions o s’ofereix la possibilitat de jugar-hi en línia a través d’enllaços que es troben a la mateixa web del centre. “Totes les valoracions que ens fan els visitants són bones, ningú ens ha retret que l’exposició s’hagi desvirtuat”, sosté Carlota Broggi, responsable d’itineràncies del CCCB.

Els diumenges (a les tardes l’entrada és gratuïta) el CCCB rep més de 600 visitants. A poc a poc s’estan recuperant les xifres precoronavirus. Però els freds números no són la principal preocupació del seu equip. Ho és molt més que el món d’avui és un altre i que les institucions culturals s’han de reinventar i s’han d’humanitzar. I en això tenen fe. “La capacitat creativa de la cultura és la nostra força”, rebla Carrera.