Art ressuscitat

“Crec que aquesta cosa que estàs buscant està dins d’una caixa desada al magatzem.” La trucada de Catherine Hutin, filla de Jacqueline Picasso, última dona de l’artista, a Emmanuel Guigon, el director del Museu Picasso de Barcelona, va resoldre l’enigma. Un miracle? Ho sembla, però no: simple i pura (i dura) recerca. La cosa era una obra d’art que tothom donava per desapareguda des de feia més de 80 anys. Tampoc ningú s’havia preocupat de buscar-la, excepte Guigon, que va començar a seguir-ne la pista a partir d’una fotografia inèdita del 1947 del taller parisenc del pintor del Guernica, en què ell la mira fixament.

Era un estrambòtic objecte que havia causat sensació en la cèlebre Exposition internationale du surréalisme organitzada a la Galerie Beaux-Arts de París l’hivern del 1938. “Va ser un esdeveniment extraordinari”, en la vigília de la Segona Guerra Mundial, explica Guigon. La follia creativa de la tropa surrealista, dirigida per André Breton i Paul Eluard, es va desbocar com mai. De totes les obres que van presentar, sota un sostre amb 1.200 sacs de carbó dissenyat per Marcel Duchamp, la que va destacar més va ser aquella: un gramòfon genèticament encreuat amb el cos d’una dona (present amb les seves cames, mans i pits o natges, té un punt ambigu) que li conferia una naturalesa sumament eròtica.

L’artífex d’aquell deliri tenyit de blanc va ser el pintor canari establert a París Óscar Domínguez. Que gràcies a la investigació de Guigon ara sabem del cert que va regalar a Picasso pels volts del 1945. I que els seus hereus han conservat. Sense ser-ne conscients i, un cop tret de la caixa del magatzem, en molt mal estat. Però això no ho percebran els visitants de l’exposició que obre avui el museu del carrer Montcada, perquè s’ha restaurat als seus propis tallers meticulosament. I no era fàcil. Ha ressuscitat en plenitud.

La mítica peça es diu Jamais (Mai). Guigon i el seu equip tenien previst desconfinar-la més endavant, però els efectes de la pandèmia en la seva programació han fet avançar el moment. Si res hagués passat, ara a can Picasso hi hauria una espaterrant exposició de les joies de l’artista, vingudes d’arreu, un moviment internacional impossible per les noves lògiques de la crisi. Aquesta mostra tan ambiciosa s’ha desplaçat a l’any que ve. Paciència.

“No tenim les joies però tenim un tresor”, Jamais, que passarà l’estiu i part de la tardor (fins al 8 de novembre) acompanyada d’un exèrcit de documents de l’època, d’aquell 1938 que la va descobrir amb escàndol (segons el relat de la premsa), incloses fotografies i inclús una pel·lícula que desvelen la bigarrada mostra surrealista en què Dalí també va presentar el seu Cadillac plujós i Picasso, dues pintures, una de les quals, en parador desconegut. També s’hi exhibeixen imatges de la sensual performance que hi va fer per animar la inauguració la ballarina Hélène Vanel, emulant aquella dona que el gramòfon de Domínguez engoleix, sedueix o com es vulgui dir, per la trompa, fins a desmembrar-la. Tot, d’una modernitat que eriça la pell.

La primera exposició al Museu Picasso en la nova era postcoronavirus també reivindica l’amistat, no sempre del tot compresa, entre Picasso i Domínguez. “A Domínguez se l’ha acusat sovint de copiar Picasso. Però la realitat és que Picasso li tenia una gran estima”, sosté Guigon davant d’una fotografia, la que tanca el recorregut, en què el geni malagueny apareix imitant-lo amb molta gràcia, el 1957. Tres mesos després, Domínguez, ànima sensible, es va obrir les venes a la banyera.