Arts escèniques

Segurs a la platea

L’últim espectacle teatral vist abans del confinament va ser Plomes i reclams a La Planeta de Girona ; estrenat el desembre per Temporada Alta , l’espai teatral va programar una nova sessió per primavera i coincidint amb el Dia de la Dona, el cap de setmana del 8 de març, d’aquesta proclama feminista d’Elena Martinell i Glòria Garcés a propòsit del personatge de la Papagena, l’ocellaire de La flauta màgica de Mozart, farta de ser només una figura decorativa.

Quatre mesos més tard, la sensació de tornar a la platea d’un teatre no és només la d’haver reconquerit la llibertat, individual i col·lectiva, sinó també de recuperar la sensació de seguretat. És el cas de La Planeta, una sala privada gironina amb programació estable, que va decidir recuperar el pols del teatre el primer cap de setmana de juliol posant en cartell algunes de les propostes que la pandèmia havia obligat a ajornar. I ho va fer amb totes les mesures de seguretat perquè el retrobament fos la mateixa experiència que a la primavera. Res tornarà a ser el mateix però durant una hora, en la foscor de la sala i els focus il·luminant una immensa Neus Pàmies posant veu, cos i ànima a la Nela de La infanticida, de Caterina Albert, l’espectador s’oblida del drama de fora i viu amb intensitat el drama interior de la jove ingressada en un psiquiàtric després de matar el seu fill; el crit d’ofec de la dona en un entorn rural opressor amb la figura censuradora del pare i de l’amant.

La cultura és segura no és un eslògan, sinó la reivindicació d’un sector que ha fet la feina ben feta. A La Planeta, a la sessió de dissabte a la nit, les entrades no estaven numerades perquè la sala s’adequava a la “nova” capacitat amb un aforament reduït. Abans d’entrar, els espectadors escollien els seus seients a través d’una pissarra on hi havia la nova distribució. El responsable de La Planeta, Pere Puig, ho comunicava als operaris a dins la sala a través de micròfons interns: noms dels espectadors i seients.Amb els accessos diferents, presa la temperatura, estands amb gel, amb mascareta, i mantenint molta distància entre espectadors, començava la intensitat de la història de la Nela, una molt bona adaptació contemporània musical, electrònica, a càrrec de Clara Peya, d’un monòleg interior escrit el 1898, que potser li faltava més experiment i risc, però que fa el seu fet: apropar els clàssics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Josep Maria Sebastian: “Tots els crims són de proximitat... per a algú segur”

campdevànol
música

La cantant kurda Aynur Dogan encapçala el FIMPT de Vilanova i la Geltrú

vilanova i la geltrú
MÚSICA

La periodista empordanesa Georgina Arnau debuta en la música com Genna amb ‘El pacte’

castelló d'E.
art

El ‘Bestiari’ de Carlos Casas porta a Venècia sons i imatges d’onze parcs naturals catalans

venècia
Crítica

Quant n’hem d’aprendre!

música

Cala Vento guanya amb ‘Casa Linda’ els Premis Min al millor disc de rock i al millor disc de l’any

torroella / figueres
guardó

Raimon rebrà el Premi Prat de la Riba 2024 de l'IEC la diada de Sant Jordi

barcelona
Cultura

Mor Feliu Trujillo, prestigiós ceramista artístic d’Esparreguera

TEATRE

Gorina trasllada a ‘Ifigènia’ el dolor de totes les dones sacrificades

BARCELONA