Art

Arts visionaris germans

La Fundació Brossa es capbussa en una exposició en la fascinant història de compenetració entre el poeta i la mèdium i artista de Cabrils Josefa Tolrà

“Tu, fillet, estàs molt a prop de Déu, però hi vius d’esquena.” Josefa Tolrà veia l’aura de les persones, i va detectar que la de Joan Brossa era lluminosa només obrir-li la porta de casa seva, a Cabrils, en la immediata postguerra. Brossa va quedar fascinat per aquella dona, una humil pagesa coneguda familiarment com la Pepeta, que dibuixava en estats de trànsit i que sense cap mena de formació engaltava manifestos tan profunds del fet artístic com aquest: “La pintura és un correu de tipus pràctic.” Aquest: “La pintura és la natura. Però no oblidis que tu també ets natura.” O aquest, davant d’un dibuix d’un cel estrellat: “Des d’on està fet aquest dibuix, no hi ha ni a dalt ni a baix, ni dreta ni esquerra.”

“Però d’on treia aquestes coses aquesta senyora?”, reflexionava, encara astorat, molts anys després, Brossa en una conversa informal que va gravar en vídeo l’Associació per a la Cultura i l’Art Contemporani de Mataró (ACM) el dia de la inauguració d’una exposició que havia organitzat, en què havia inclòs tres dibuixos de Tolrà, dos deixats per Brossa. Tolrà els hi havia regalat. Mai no en va vendre cap a ningú; hi estava radicalment en contra, d’especular. Els donava a qui creia que ho necessitava, com a talismà. De fet, ella ni se’n considerava l’autora. Tot el que feia, deia, li dictaven els seus guies protectors.

Aquesta filmació, feta pocs mesos abans de la mort de Brossa, ha estat la llavor de l’exposició La mèdium i el poeta, que la Fundació Brossa va obrir abans de l’esclat de la pandèmia i que mantindrà al seu espai, a La Seca, fins a finals d’octubre (a l’agost, estarà tancarà).

“És una exposició inèdita i insòlita. Només d’entrada perquè a Brossa mai no se l’ha posat en relació amb una dona”, sosté Pilar Bonet, que ha comissariat el projecte junt amb Sandra Martínez. Una dona, la Pepeta, que fa només deu anys era absent del tot a Internet i que ara té obra al Museu del Prado. “Però a Barcelona és la primera vegada que es veuen més de tres obres seves”, adverteix Bonet, la seva principal estudiosa.

Tolrà (1880-1959) i Brossa (1919-1998), l’art de l’una i l’art de l’altre, dialoguen en aquesta mostra, que és una habitació pròpia de l’inconegut. No ha calgut forçar res per ajuntar-los, només estirar el fil de les seves troques vitals per arribar a un moment zero comú. “Curiosament, l’inici de les seves creativitats particulars ve d’una experiència inesperada que van tenir durant la guerra: haver escoltat una veu”, explica Bonet. Brossa, una veu que el va sorprendre a les trinxeres. Va córrer a buscar-la i aquest moviment el va salvar de la mort, perquè, just llavors, va caure un obús al lloc que havia deixat buit. Ja era fosc i es va quedar mirant el firmament. El 1950 ho va evocar en un poema.

Tolrà no es va poder escapar de la mort. No de la seva, sinó de la del seu fill gran, que es va fondre de gana en un camp de refugiats del sud de França. Era el segon fill que perdia. Sempre més va anar vestida de dol. I va començar a sentir veus a casa seva. “A ciutat, l’haguessin duta al manicomi.” Però a pagès l’empatia era un valor de la comunitat. La seva família va fer venir un parent dels cercles espiritistes que la va entendre tot d’una. “Va entendre que se li havia obert una porta a un submón on viuen els éssers que són energia. «No tinguis por. El que pots fer com a mediadora és prendre nota del que et diuen i dibuixar-los.» I així ho va fer”, relata Bonet.

Pam a pam

L’exposició a la Fundació Brossa ressegueix l’evolució d’aquestes comunicacions amb la dimensió desconeguda. Els primers dibuixos són poc afinats, gargots matussers, “però, a poc a poc, van guanyant un sentit de més bellesa”. “Tolrà perfila uns rostres de gran estranyesa, amb uns ulls que et miren sense veure. Aprèn pam a pam, una frase molt brossiana.” Tècnicament, també és singular. “Dibuixa com broda, amb puntades.”

La seva família li farà costat sempre. La seva filla Maria no deixarà que mai es quedi sense paper. I conservarà les seves obres. Les obres que Brossa i la colla dels avantguardistes catalans van descobrir quan la van anar a visitar. Aquell art visionari, tan instintiu, forjat per la necessitat de sobreviure, els va deixar estabornits. “Cirici Pellicer va tornar de Cabrils a l’estació de Vilassar a peu per intentar entendre el que havia vist.” La pintora histèrica, com l’anomenava, li havia trencat els esquemes cartesians. El 1956, el Club 49 li va muntar una exposició nocturna a la galeria Gaspar, amb el psiquiatre Obiols de comissari. Però de tots, Brossa és el que va connectar més amb ella i amb el seu art visionari. El sentia, sens dubte, germà del seu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona