L’arcàdia secreta

En l’imaginari internacional, hi ha tres localitats costaneres catalanes amb pedigrí artístic: Cadaqués, Tossa i Sitges. Gairebé ningú, ni de fora ni tampoc d’aquí, té en compte un quart nucli “de la mateixa categoria”: el Vendrell. El sud del país sempre és més invisible per a tot, ja se sap. Hi ha molta feina a fer per superar els estúpids prejudicis.

L’exposició El Vendrell, l’època daurada, que presenta el Palau Robert fins al 4 d’octubre, és el desvetllament d’una història que agermana quatre prohoms catalans que van volar lluny sense desarrelar-se mai del seu lloc d’origen, un lloc que la gent que els admiraven o els estimaven també van sentir-se seu; se’l van fer seu.

El Baix Penedès es va convertir en “l’arcàdia” d’intel·lectuals i creadors d’arreu, explica Josep Miquel Garcia, comissari de la mostra i director del museu d’un dels artífexs d’aquest fenomen: l’escultor Apel·les Fenosa. Els altres tres són Pau Casals, Àngel Guimerà i Andreu Nin. “Homes ferms, d’una solidaritat sense mesura, que es van comprometre amb la pau i amb la llibertat”, sosté Garcia.

Fenosa, nascut a Barcelona el 1899, es va fondre amb el Vendrell a partir del 1958, quan va comprar el palau renaixentista conegut com el Portal del Pardo, tot i que ell li’n deia “del Pardó” per marcar distàncies amb la residència de Franco, per a qui sentia un odi profund. Tot d’una la seva casa ja va ser casa de tots els seus amics als estius, molts d’ells procedents de París. Vinguessin d’on vinguessin, tothom es calçava espardenyes de pagès. Tristan Tzara, pare del dadaisme. Cécile Eluard, filla del poeta i de Gala. I Úrsula Schroeder, filla del psiquiatre i historiador de l’art Hans Prinzhorn, col·leccionista d’obres que feien malalts mentals, que va acabar comprant una casa a Sant Vicenç de Calders. El seu fill Barbet Schroeder, cineasta de la Nouvelle Vague, també hi va ser feliç.

“No feien res. Estaven junts. Conversaven i es diluïen en el paisatge quan feien excursions a Santes Creus, a Poblet, a Prades... Gaudien dels petits plaers de la vida. Tot molt en sintonia amb l’ideari de Fenosa, que deia que la glòria d’una persona era no tenir-la. Aquest secretisme és un dels motius pels quals aquesta història és tan desconeguda”, el que no vol dir, precisa Garcia, que les estades de repòs al Vendrell no tinguessin un efecte creatiu quan en marxaven.

La de Pau Casals és en certa manera una aventura que es va quedar a mig camí. El violoncel·lista i director d’orquestra va fer-se construir el 1910 una casa d’estiueig davant de la platja de Sant Salvador, a tres quilòmetres del Vendrell, on havia nascut el 1876. A l’arquitecte noucentista Antoni Puig i Gairalt li va donar instruccions perquè adossés uns apartaments per allotjar-hi músics d’alt prestigi. Que n’hi van venir, entre ells Enric Granados, però tot es va estroncar massa aviat, quan Casals es va exiliar.

Cases autoretrats

La Vil·la Casals també s’acabaria transformant en un museu, avui radiant de felicitat per la recent declaració de museu d’interès nacional aprovada pel govern català. L’exposició del Palau Robert vol ser l’estímul per descobrir in situ aquest paradís que Casals va dir que era “l’expressió i la síntesi de la meva vida de català i d’artista”. “Les seves cases són autoretrats d’ells”, subratlla Garcia.

El circuit pel Vendrell de creativitat cosmopolita daurada n’inclou una tercera, de casa, la del dramaturg i poeta Àngel Guimerà, nascut el 1845. A Cal Ximet, hi va passar la seva infantesa i part de la joventut, fins que es va establir a Barcelona, però així i tot hi tornava tots els estius. Les petjades dels amics que hi portava són molt més difícils de detectar perquè les fotografies de l’època no tenen prou qualitat.

La quarta figura que escodrinya la mostra –i en aquest cas no dins del Palau Robert sinó al seu jardí– no en té, de casa patrimonialitzada. És el periodista, traductor, sindicalista i dirigent del POUM Andreu Nin, que va néixer al Vendrell el 1892.

A Nin aquest projecte l’aborda com a home de cultura i el fa brillar en les constel·lacions de connexions amb artistes i escriptors fascinats pel seu pensament radical. Per exemple amb la seva exposa, la ballarina russa Olga Tareeva, que es va morir als Estats Units però que va voler ser enterrada on Nin, assassinat el 1937, mai va poder ser enterrat: al Vendrell.