Cultura

la crònica

La ‘rasmia’ i el diàleg

Han treballat con muita rasmia.” No creguin que els estic parlant en un idioma intergalàctic, és una frase en aragonès, una parla avui quasi desapareguda, engolida per la desprotecció, la manca de suport i la voracitat del castellà, que l’ha convertida en una fabla residual i en greu perill de desaparició. La meva tia Maria, que vivia a Margudgued, un dels agregats de Boltanya, la parlava, però no me la va voler ensenyar mai perquè deia que feia “pueblerino”, però hi ha altres resistents com Chusé Aragüés, que no tan sols ha publicat el Dizionario Aragonés-Castellán / Castellano-Aragonés, sinó que ha traduït llibres i poemaris com una aposta de supervivència i de futur. És per això que hem d’agrair que Josep Bamala Bourell i Pilar Esporrin Sanclemente, un fill d’Alcolea de Cinca, en plena depressió de l’Ebre, l’altra veïna de Jaca i Ayerbe, bategessin l’exposició que han presentat a la sala Marsala de Sant Antoni de Calonge com a: Rasmia. Sobre semillas y veleros. Rasmia, paraula recuperada de la fabla, significa empremta, orgull, ganes de tirar endavant i lluitar contra les circumstàncies adverses. Si traduïm la primera frase d’aquest article, podem dir que els dos artistes han treballat amb dedicació, voluntat i, encara que jo sigui ateu,hi podem afegir fe. El resultat és un diàleg interdisciplinar en el qual les escultures d’un i les pintures de l’altre intenten copsar l’ànima d’una terra bella, dura i salvatge, que, com asseguraven la Bullonera i en Labordeta en la cançó “Me dicen que no me quieres”, n’han fet una llar i un paisatge. Les pintures d’Esporrin són un càntic a la natura, un treball intens que porta a una descoberta personal de la vida i els colors. La llum de l’albada, del matí, del migdia, de la tarda, del vespre o la nit forma siluetes i textures i transporta l’espectador a una espiral eterna que l’introdueix en els cicles de vida plena i oberta a totes les propostes, que ajuda a construir un univers intemporal en el qual el temps es paralitza i es complementa amb l’obra presentada per Josep Bamala, escultures, més ben dit, màscares, en les quals guspireja un espai tallat entre la ruralia de la infància i la memòria sorgida primer de la immigració de la família a un poble com Salt. Bamala no especula. Quan parles amb ell reconeix que algunes de les obres presentades ja les havia realitzades abans de la irrupció de la pandèmia que ha canviat la manera de relacionar-nos i veure el món. És per això que pot presentar cares atrapades per una presó infinita i gens imaginària o superar la simple dimensió volumètrica i convertir el buit en un element definitori d’una resolució basada en la idea que la forma no és sinó un exercici de comunicació que forma l’obra mitjançant el pensament i l’experimentació. El lector es pot preguntar què fan dos aragonesos exposant a la Costa Brava en temps de Covid-19. La resposta és molt senzilla. Després d’una trobada a Platja d’Aro van trenar un projecte inicialment pensat per a tres creadors que finalment es va quedar en els dos que han fet del diàleg entre la pintura i l’escultura, entre la plana i la muntanya, entre allò feréstec i allò ciutadà, un tractat d’afinitats electives en el qual el llenguatge transpira originalitat i fa de la zerimonia (cerimònia) un envit de libertá (llibertat).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Domènec
ARTISTA

“L’art sí que és útil si ens ajuda a entendre el món”

barcelona
Un tast de...
‘Del procés a la revolta’, d’Eduard Ballesté, Albert Mercadé i Pau Venteo Avançament editorial

Un antídot contra l’oblit

Mirador

Cineasta anglesa ofereix un record

Més que paraules

Barcelona
Crònica
Cant coral

Himne a la nit

Sant Fruitós B

Bunker o els llibres del costat salvatge

Barcelona
Ventura Pons
Director de cinema

“El cinema és la vida i la vida és el cinema”

Barcelona

Records d’una vida intensa

Barcelona
la crònica

La ‘rasmia’ i el diàleg