Cultura

Adeu a Alan Parker

El cineasta londinenc, que va dirigir ‘Birdy’, ‘L’Exprés de Mitjanit’, ‘El cor de l’àngel’ i musicals com ara ‘Evita’, ‘Fama’ i ‘The wall’, ha mort als 76 anys de càncer

Va signar algun èxit com ‘Fama’, que va donar lloc a la sèrie de cinema sobre l’escola de dansa

Alan William Parker va néixer el 1944 a Londres i, com a tal, era seguidor de l’equip de l’Arsenal. Va morir ahir de càncer, segons fonts familiars. A més de director de cinema, tant a Anglaterra com a Hollywood, també va ser productor, actor, guionista i un dels fundadors del Director’s Guild de Gran Bretanya.

Actualment, molts –no tots– dels joves directors són de classe benestant, però no sempre ha estat així. Parker va néixer en una família econòmicament modesta –pare pintor de parets i mare cosidora– i va estudiar fins a secundària.

Als anys seixanta va començar a treballar en el món de la publicitat i poc després dirigia els seus anuncis, una escola per a molts directors, com els germans Ridley i Tony Scott i, entre altres, el català Jaume Collet-Serra.

El 1971 va ser guionista del film Melody, produït per David Puttnam, que seria productor de diverses pel·lícules de Parker, com ara L’Exprés de Mitjanit (1978), segon film del londinenc, després de debutar el 1977 amb el curiós musical Bugsy Malone, amb una adolescent Jodie Foster; film que va guanyar cinc dels vuit premis del cinema britànic a què aspirava.

L’Exprés de Mitjanit fa anys que ha estat acusada de maniquea i racista, però, en aquella època, la història inspirada en fets reals del jove nord-americà tancat en una presó turca va triomfar i va rebre nominacions als Oscar al millor director i la millor pel·lícula. Després de 30 anys de carrera i 25 films, no va guanyar cap Oscar a la millor direcció, però sí el Premi del Gran Jurat de Canes per Birdy (1984), un interessant film antibel·licista amb dos protagonistes aleshores desconeguts: Matthew Modine i Nicolas Cage.

Una altra de les pel·lícules de Parker ben rebudes per la crítica i el públic va ser Crema Mississippi (1988). Un al·legat antiracista protagonitzat per Gene Hackman i William Dafoe, que interpreten dos agents de l’FBI desplaçats al sud dels EUA per investigar uns assassinats a mans del Ku Klux Klan.

També estava ambientada en el calor del sud El cor de l’àngel (1987), adaptació no gaire inspirada de la bona novel·la de William Hjortsberg. Tres actors feien de reclam: Robert de Niro, Mickey Rourke i una jove Lisa Bonet.

El 1981 va filmar Després de l’amor, inspirada en el trencament real del seu matrimoni i protagonitzada per dos grans actors, Albert Finney i Diane Keaton. La seva producció també inclou una comèdia, El balneari de Battle Creek (1994), que va escriure ell mateix. I encara dos films més, l’adaptació de la novel·la de Frank McCourt Les cendres d’Àngela (1999), en què va plasmar la senzillesa de l’ambient de la novel·la i, el 2003, l’al·legat contra la pena de mort La vida de David Gale, amb Kevin Spacey i Kate Winslet, que va ser un fracàs de taquilla i va rebre crítiques molt negatives. Potser per això va ser el seu darrer treball.

Però abans cal comentar un gènere cinematogràfic en què es va mig especialitzar, el musical. El seu debut, Bugsy Malone, era un musical protagonitzat per nens fent de gàngsters, però faria quatre títols més, musicals, variats i que van triomfar.

El 1980 va rodar Fama, un èxit de taquilla pel qual va rebre dos Oscar i sis Globus d’Or amb la història de l’escola de dansa que després triomfaria com a sèrie de televisió. Dos anys després, el 1982, seria el torn de Pink Floyd The Wall, amb música del grup britànic, protagonitzada pel també músic Bob Geldof i amb fragments de dibuixos animats. Va agradar més l’estètica que el missatge. El 1991 va filmar The Commitments, basada en la novel·la de Roddy Doyle sobre joves de barris humils de Dublín que es volen dedicar a la música soul. Hi va participar el grup The Corrs. I finalment Evita (1996), adaptació del musical teatral d’Andrew Lloyd Webber, protagonitzada per Madonna, que ho va fer millor del que la crítica vaticinava, i Antonio Banderas, que feia quatre o cinc anys que s’havia traslladat a Hollywood.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
JORDI AMORÓS (JA)
NINOTAIRE I REALITZADOR DE CINEMA D'ANIMACIÓ

“Els límits de l’humor són en el sentit comú”

barcelona

El violí sense etiqueta

sant feliu de Guíxols

L’arrel mediterrània

BARCELONA

La primera edició del Girona Music Festival s’ajorna fins l’any vinent

girona

El Vinyoli més nu, a examen

SANTA COLOMA DE FARNERS

L’ampliació de l’Arqueològic de Banyoles, a concurs

banyoles

Un vespre amb Marc Ros i Martí Gironell

televisió

Albert Pla farà una sèrie sobre els Borbons

obituari

Mor de Covid-19 el cantant i actor Trini López