Cultura

Miquel Esteve

Novel·lista

“Rimbaud em té fascinat”

Hi ha dues tipologies d’escriptor: els que escriuen amb el cap, únicament, i els que ho fan amb tot el cos

Miquel Esteve va guanyar el premi Mallorca amb El misteri d’Arthur Rimbaud, que ara publica Univers. La novel·la juga amb una certa autoficció, la biografia del poeta francès Rimbaud (1854-1891), escrupolosament documentada, i, en concret, amb la mítica a l’entorn del poema perdut, La chasse spirituelle.

Nascut a Móra la Nova el 1969, Esteve té formació d’economista. Va deixar una branca del món de l’empresa per dedicar-se a la producció d’oli (present a la novel·la) i fruita des de l’àmbit familiar i per cultivar, alhora, les humanitats. Des del 2008, aquest és el setè títol que publica, de gèneres variats.

La primera no és una pregunta, és una obvietat: és un fan de Rimbaud. D’on surt, la passió?
Quan tenia 19 anys vaig llegir el poema Una temporada a l’infern, de Rimbaud, i em va marcar. El vaig llegir i rellegir. Es va convertir en una mena de lletania inconscient per a mi. Té al·legories que em fascinaven: “mossegar la culata dels fusells dels meus botxins...” Vaig començar a indagar qui era Rimbaud. Em va fascinar de seguida. Un paio que va escriure, entre els 15 i els 19 anys, poemaris excel·lents, del millor de la literatura francesa, i, de sobte, va deixar d’escriure per fer fortuna a l’Àfrica. Una vida curta i molt intensa.
En quin moment va decidir fer aquesta suculent barreja de realitat i ficció?
La història certa del poema La chasse spirituelle, que Rimbaud va escriure presumptament abans d’escapar-se a Londres amb Verlaine, no és menys fascinant que la mateixa vida de Rimbaud. Un poema que ningú ha vist i ha provocat polèmiques i batalles intel·lectuals inversemblants a la Sorbona i a tot França. Un poema arcà memorable. L’avi Antoni Esteve, que escrivia poesia i va guanyar un festival de poesia del Centre de Lectura de Reus, em parlà de Rimbaud quan jo tenia dotze anys i... La creativitat inconscient marida la història real del poema amb la meva família.
La part fàustica, la trobada de Rimbaud amb el satànic Aphinar, és part de la llegenda?
Poques hores abans de morir, en el llit de l’hospital de Marsella, Rimbaud demana a la seva germana que agafi paper i escrigui. Li dicta una carta misteriosa, breu, en què mostra la intenció de salpar cap a l’Àfrica amb els serveis d’Aphinar. Ningú, avui en dia, sap a què es referia Rimbaud amb Aphinar. Cap biògraf ni estudiós. Ningú sap dir si era una companyia mercant o el cognom d’un capità mercant, d’un mariner o...
Per tant, vostè ho va versionar.
Sí. Em vaig demanar si Rimbaud no parlava metafòricament i sota els efectes dels morfínics volia salpar a l’altre voral i Aphinar era el dimoni que vivia subtilment darrere la seva poesia, el seu infern, les seves il·luminacions, el seu turment perenne... I ho vaig recrear.
Fins a quin punt ha jugat a l’autoficció? El protagonista (el de l’actualitat catalana, perquè el protagonista és Rimbaud i el poema ‘maleït’) es diu Lluís Esteve, la família es dedica a l’oli... Vostè ha patit cap atac de cor?
Gràcies a Déu el meu cor està sa. Visc en una casa pairal on als baixos hi ha una antiga almàssera d’oli que es va muntar el 1863. Quan era menut i tornava de l’escola el primer que feia, com el Lluís de la novel·la, era passar pel molí. M’encantaven la fragància de l’oli verge d’oliva i els ginys del molí, les pedres, les politges, la premsa... El protagonista de la novel·la té moltes coses meves, compartim escenari, reflexions, família reusenca i devoció per Rimbaud. És un joc seductor d’autoficció amb un compartiment inclòs: l’afectivitat.
L’obra està molt i ben documentada. Ha estat una documentació d’anys, segur...
És la novel·la a la qual he dedicat més temps de documentació, perquè des dels 19 anys he fet el seguiment de Rimbaud. Em vaig casar amb una dona mig francesa. Els seus avis materns eren de la Champagne molt a prop de Charleville, el poble natal de Rimbaud. El primer cop que vaig visitar-lo vaig fer cap al cementeri de Charleville. Allí hi ha una tomba esgroguissada on la gent deixa cartes a Rimbaud. Jo vaig prometre, en un sotagot d’una cafeteria, que algun dia escriuria alguna cosa sobre ell. Aleshores encara no havia començat a escriure de manera oficiosa i constant. Vaig començar a col·leccionar llibres i publicacions de Rimbaud.
I va descobrir el tema del poema perdut, oi?
Fa deu anys vaig adquirir en un brocanter de París un llibre de vell, La bataille Rimbaud, editat per AG Nizet el 1959. Estava escrit per un estudiant de filologia francesa nord-americà, Bruce Morrissete. Cita l’afer de La chasse spirituelle. El 2016 vaig descobrir que l’avi del meu avi havia estat batlle i prohom de Reus, afrancesat de gustos, com els prohoms de l’època, i... A finals d’estiu del 2017 vaig començar a trenar aquesta novel·la, però m’havia documentat més de quinze anys: Rimbaud, La chasse, l’avi de Reus...
Creu que algú que va deixar d’escriure a només 19 anys mereix tants d’elogis? És més talent o personatge?
Baudelaire havia estat un punt d’inflexió en la poesia francesa. Les fleurs du mal sacsegen el conservadorisme poètic francès. Rimbaud el segueix i, encara adolescent, proposa un model poètic encara més agosarat, sense restriccions formals de cap mena. Els alexandrins i l’exquisida correcció francesa defalleixen davant l’espontaneïtat i la força lírica de Rimbaud. El que deixa escrit és sublim i et fa pensar: Què hagués passat si Rimbaud hagués continuat escrivint? Era un geni humanístic amb una ferida oberta: l’abandonament del seu pare quan era un vailet i la manca d’amor d’una mare estricta i freda com el marbre. Res va tancar la ferida, ni els seus amants, homes i dones, ni la poesia, ni l’Àfrica.
Té algun altre joc literari similar entre mans?
Des de fa anys que visc el joc literari. Sovint penso que hi ha dues tipologies d’escriptor: els que escriuen amb el cap, únicament, i els que ho fan amb tot el cos. Els primers ho fan des de la raó creativa i discursiva, trenen els mots per explicar històries, però el seu cos resta aliè a la narració. Els segons escriuen amb tot, la raó discursiva hi és, però de vegades sucumbeix a la fel del fetge o a la malenconia de l’estómac. De fet, aquests segons ja no saben si escriuen o viuen. I sempre estan envescats en el joc literari. Em considero dins d’aquesta segona fauna.
Veient llibres anteriors seus com ‘El joc de sade’ i ‘No deixis mai de mirar el cel’, queda clar que li agrada combinar gèneres i ‘tocar’ la foscor humana...
No soc fàcil d’encabir com a escriptor perquè hi ha novel·les meves en què pots trobar elements de thriller, de negra, d’ambientació històrica, de pensament... Més que la foscor humana, m’agrada acceptar el que som: manifestacions de l’ésser vivint experiències humanes. Per més que vulguem dignificar la nostra part humana i per més decorosa que vulguem fer l’existència i l’experiència, en la rebotiga del nostre cos s’hi grata el cap el mico. Aquesta mena de dialèctica i convivència, mico i essència, em fascina.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Laurent Binet
NOVEL·LISTA

“No m’interessa gens copiar la realitat”

barcelona
Jesús Navarro
DIRECTOR DEL MUSEU JAUME MORERA DE LLEIDA

“Els museus hem de fer menys amb més, i no al revés”

barcelona
Mirador

Tot l’enginy de Hitchcock

La Mercè clou l’edició més atípica sense incidents

barcelona
Rodatge

La Girona ‘quinqui’ de Cercas

Crònica
Mercè Arts del Carrer (MAC)

Del MAC al MEC

Barcelona
Crítica
teatre

Del plany dolorós a la missa més ‘bonista’

El Liceu inaugura temporada amb mesures per la covid-19 i es retroba amb el públic després de sis mesos

Barcelona

El MUME reviu la tragèdia dels camps de concentració

la jonquera