Cultura

Un tast de...

‘La senyora dels dimarts’, de Massimo Carlotto

El càsting de l’actor madur

Als càstings sempre entrava l’últim. Per una qüestió de prestigi. La vella guàrdia no havia de demostrar res. Ell les pràctiques ja feia temps que les tenia fetes, l’època de ventar cops de colze per ser dels primers a entrar i abaixar-se els pantalons ja l’havia deixada enrere. Al porno funciona així: primer ensenyes l’estri, després ja obriràs la boca.

Ara el cinturó ja no se’l descordava. El seu “repertori” era conegut de sobres, en l’ambient. Ja no recordava ni quantes pel·lícules havia rodat. Quan era jove, com a protagonista, i després especialitzat en papers menys acrobàtics però de més gruix interpretatiu. Aquell matí es presentava al d’un mossèn que aprofita el confessionari per enxarpar una mestressa de casa jove i avorrida que, incautament, li acaba de confiar els pecats de la carn. En comptes de donar-li l’absolució, després d’una cabassada de pregàries que ha de resar de genolls, l’arrossega a un abisme de luxúria. Ajudat per la governanta, una russa de metre vuitanta d’alt i rossa natural.

El guió era d’estil clàssic i ell se sabia els diàlegs de memòria:

–Com és que has vingut tan d’hora, filla meva, amb aquesta mirada lànguida i pecaminosa?

–Perquè em vull confessar, mossèn. Quan el meu marit ha sortit cap a la feina m’he sentit temptada, tant d’obra com de pensament.

–I has cedit a la temptació?

–Sí, mossèn. M’he tocat.

Aviam, ensenya’m com ho has fet.

Del confessionari passaven a la sagristia, on no trigava a presentar-se el marit gelós, que tanmateix es rendia als encants de la minyona del mossèn. Una història molt de missa. El gènere, especialment valorat en països catòlics com Itàlia i Polònia, també començava a tenir bona acollida als Estats Units, on el sentiment de culpa de la santa mare església sempre ha provocat una curiositat morbosa.

Tenia traça a fer de director d’orquestra, de fet era el millor, i no tenia el més mínim dubte que li donarien el paper. Per això s’ho havia pres amb calma, tot espiant l’entrada de l’edifici des de la taula d’un bar. Havia vist entrar els seus competidors un per un. Hi havia rostres coneguts. Altres, en canvi, eren joves que, amb la pressa per fer-se un nom, no es deixaven perdre cap oportunitat. Quan els preguntaven “Què estàs disposat a fer?” solien respondre: “Tot”.

Espifiada. Al porno has de ser precís i descriure les teves habilitats amb seguretat i competència.

Ell, per exemple, sempre havia estat força selectiu. De segons quins papers no n’havia volgut saber mai res, per més que això impliqués haver de renunciar a un cert nombre, tampoc gaire elevat, de rodatges.

La certesa de la feina assegurada no era l’única causa del retard. Necessitava temps i tranquil·litat per parlar amb en Martucci, el productor, i com menys orelles indiscretes hi hagués a prop millor. En el món del cinema la tafaneria és obligada, sobretot si serveix per denigrar un competidor directe.

Volia aclarir un episodi ocorregut durant el rodatge d’Italian Sex Sunday que es podia malinterpretar. Era el remake d’un clàssic: cinc parelles, dues de les quals lesbianes, enfeinades en una petita orgia de tarda en una torre amb piscina. Ell tenia ben engrapades les natges d’una actriu eslovena amb qui havia treballat sovint quan tot d’un plegat un raig de sol havia il·luminat la cabellera de coure de la noia, tot creant un joc de llum d’una bellesa que l’havia corprès.

Primer un parell de sanglots, després una senyora plorera. Irrefrenable. Havia continuat manxant sense afluixar el ritme; per sort, a la cigala, botida de papaverina, les seves llàgrimes li relliscaven olímpicament. Però tant l’equip com els actors se n’havien adonat i l’escena es va aturar. Tots se’l miraven estupefactes. Ell havia demanat perdó però no havia pogut deixar de plorinyar.

La directora, jove i càndidament convençuda que un dia el porno no seria més que un detall insignificant al fons del seu currículum, s’havia abandonat a un atac de nervis de manual. En Martucci, que al llarg de la seva carrera n’havia vistes de tots colors, després d’un cop d’ull expert a l’erecció havia dictaminat que encara aguantaria ben bé un quart d’hora, i havia ordenat al director de fotografia que enfoqués la parella només des d’un determinat angle i no perdessin més temps.

Durant la pausa els altres actors se li havien acostat amb curiositat, però com que no els podia explicar la veritat es va empescar la història d’un vell amic mort de sida precisament el dia abans, després d’anys de batalles perdudes una darrere l’altra amb estoica valentia.

N’hi havia hagut prou de dir en veu baixa el nom de la malaltia perquè a tothom li passessin les ganes de saber res més.

Ara havia de trobar la manera d’aclarir amb el productor que havia estat un incident que no es tornaria a repetir, si no volia que la seva reputació quedés tocada.

A quaranta-un anys no podia fer la més mínima concessió a la competència. I encara sort que al gènere missaire no acceptaven negres, perquè ara estaven molt de moda. Sobretot perquè cobraven menys. El món de les pel·lícules per a adults era exactament el mirall de l’altre, on tothom xerrava de drets, de llei i de Déu.

Els actors blancs, sobretot els italians i els de l’Est, miraven de defensar el territori amb els mateixos arguments que els polítics. Ell els ignorava per sistema, no s’hi deixava embolicar mai. Feia temps que era conscient que els negres estaven cridats a dominar en aquell camp, tal com havia passat a l’esport. Posseïen aquella màgia que en l’argot s’anomenava negritud, un terme cubà per indicar membres afortunats en les dimensions i envoltats de feixos de músculs i nervis coordinats, precisos i infatigables. La potència de la natura es fonia amb el desig, amb el plaer. Ells, els blancs, no ho eren pas, així.

Sobretot ell.

No estava escrit enlloc que no es tornés a emocionar, tal vegada per l’impacte de la sensualitat d’un mugró o del somriure de l’escenògrafa.

La causa era una feridura, un ictus: vet aquí com havia començat tot.

Havia estat un matí de gener d’aquells tan típics de la Padània, fred i gris. Després d’esmorzar a la cafeteria, feia cap al gimnàs quan es va trobar ajagut a terra. Dinou minuts esperant l’ambulància, dels quals en conservava un record imprecís.

La plorera sobtada era una conseqüència de l’atac, li havien explicat els metges.

A la feina no ho havia dit a ningú, si no no s’hauria pas pogut presentar al càsting. Estar malalt no es tolerava, qualsevol malaltia era sinònim de morbo, d’infecció, de contagi. I per tant de no ser de fiar. Per això s’estimava més no dir res. Ara ja sabia que plegar només era qüestió de temps. Se n’havia adonat quan els metges li van dir que ja es podia anar acomiadant de les pindoletes i les injeccions màgiques.

–Però és l’únic instrument de feina que tinc –havia quequejat–. No em puc permetre que no funcioni.

–I si prova amb els integradors? –havia estat el suggeriment d’una doctora força bufona. Immediatament desautoritzada pel braç dret del metge en cap:

–Per a un clauet ràpid i gràcies.

Després de malaltia, clauet ràpid era la segona expressió prohibida al seu ambient. Encara que el penjoll no pogués competir amb les mesures dels grans monstres de l’ofici, l’essencial perquè t’admetessin era la durada. I la capacitat de tornar a manxar ben fort després de cada interrupció, que en els rodatges eren freqüents. Quan ell havia començat, la química no hi era tan present i ell era jove. De mistos n’havia patit ben pocs. Entre altres coses perquè el sexe sempre li havia agradat. Les temporades de poca feina també havia fet de gigoló. Cinema de dia i prostitució de nit. Més per curiositat que per veritable necessitat.

La primera vegada que l’hi van proposar, reminiscències del temps de l’institut li havien fet venir al cap que el mot prové de giguer, gigoter: ballar, fer cabrioles. I ell tenia traça a giravoltar per les pistes dels dàncings de les zones termals, davant la mirada de desig d’alemanyes i milaneses d’entre quaranta i cinquanta anys. Que pagaven. No hi havia vespre que no se n’endugués una. Hi tenia facilitat, no li costava gens entrar en intimitats, elles explicaven què els agradava i ell les servia amb fantasia i passió.

Ara només n’hi quedava una: la senyora dels dimarts. Però aquesta no l’havia coneguda a cap pista de ball.

Havia vingut ella. N’havia sentit parlar a una coneguda seva que l’havia ensopegat un any a finals de juliol al poble de Bellaria. La recensió havia estat positiva, entre el notable i l’excel·lent, es veu, i així s’havia presentat a la pensió Lisbona. L’actor hi vivia de tota la vida.

–No vol cap habitació, oi que no? –havia estat la rebuda del senyor Alfredo, el propietari.

–I ara –havia contestat ella, sorpresa que l’home que hi havia assegut a la recepció anés vestit amb roba de dona–. Busco el senyor Bonamente Fanzago.

–Cambra número tres –havia contestat el recepcionista mentre es col·locava bé la perruca.

Al cap d’una hora, al moment de vestir-se, la dona havia manifestat la seva voluntat de tornar, però aclarint que només tenia lliure el dimarts.

–Entre les tres i les quatre de la tarda.

Nou anys fets de dimarts, l’un rere l’altre. La senyora arribava, deia hola, deixava els diners a la tauleta, es despullava, plegava la roba amb tota cura i es ficava al llit després de comprovar que els llençols fossin nets.

Quant a les prestacions sexuals, res d’extravagant, un clau normal, facilitat per les seves indicacions precises sobre canvis de ritme.

La clienta ideal. Potser una mica perepunyetes en algunes coses. Un dia s’havia fixat que a la galleda de la brossa de l’habitació hi havia de tot i li havia clavat un sermó sobre la importància de la recollida selectiva per al futur de la humanitat.

I just abans de marxar encara s’havia girat un darrer cop:

–I no llencis el preservatiu a la tassa.

–No l’hi llenço mai –havia mentit ell.

Una paia maniàtica, de les de les coses ben fetes. L’actor estava segur que això era l’única nota de desordre de la seva vida. El dimarts de tres a quatre.

Si no que, cap al quart any que durava, l’actor Bonamente Fanzago se n’havia enamorat. I al començament del setè havia comès l’error de declarar-se-li.

Per primera vegada a la vida estava tan a mercè dels sentiments que no havia parat atenció a la forma, tot fent servir mots potser poc adequats a aquella dona. Que, ves per on, va estar vuit mesos sense tornar. Vuit mesos infernals. L’hauria volguda buscar però no sabia ni com es deia, en virtut d’una de les regles d’or de la relació entre clienta i gigoló.

Fins que un dimarts havia tornat i, com aquell qui res, havia deixat els diners al lloc de sempre. Ell l’havia estimada amb intensitat i implicació, ella en canvi només havia apreciat l’aspecte físic, en cerca del segon orgasme amb una urgència que delatava de seguida una llarga abstinència.

Però després de l’acte la senyora no s’havia vestit de seguida. D’una petita bossa de cuir n’havia tret una ampolla de whisky i dos gotets de degustació, els havia emplenat i n’hi havia ofert un. Tot seguit s’havia escarxofat a la butaca. Ell, assegut al llit, feliç i encuriosit, l’havia estada observant amb un somriure radiant als llavis; somriure sobtadament esborrat al moment que ella l’havia informat que en aquella temporada que no s’havien vist havia mirat totes les seves pel·lícules. Els dimarts de tres a quatre, no cal dir-ho.

–I com que ets expert en capellans i confessionaris he triat aquest whisky –havia dit tot observant el got a contrallum–. És del color dels crucifixos amagats en la foscor de les ermites de pagès. És un malta sense vacil·lacions. Durant els catorze anys d’envelliment ha tingut temps de superar-ho tot. És savi, t’ajudarà a oblidar que et vas enamorar de mi. Jo no podré ser mai teva. No soc res més que una clienta fidel que et paga pel sexe.

La senyora dels dimarts
Crims.cat/ Alrevés
Autor:
Massimo Carlotto
Traducció:
Pau Vidal
Gènere:
Novel·la
Pàgines:
244
Preu:
18 €
‘La senyora del dimarts’ narra la història de Bonamente Fanzago, àlies Zagor, un actor pornogràfic de gran èxit no només a la gran pantalla sinó també a la vida real. Tant és així que exerceix de gigoló a estones lliures. Tot va bé fins que té un ictus que posa fi a la seva carrera. Obligat a canviar de vida i a abandonar les trobades sexuals, decideix mantenir-ne una, l’anomenada “senyora del dimarts”, una clienta fidel que aquell dia de la setmana, de tres a quatre de la tarda, li paga per sexe en una pensió de mala mort dirigida per un home peculiar. Tercera part de l’anomenada “trilogia de la crisi” de Carlotto.

Massimo Carlotto

Massimo Carlotto (Pàdua, 1956) és escriptor, dramaturg i guionista, considerat un dels màxims representants de la novel·la negra italiana. A més d’Il Fuggiasco, novel·la autobiogràfica, entre els seus títols de ficció destaquen L’oscura inmensità della morte, Arrivederci amore, ciao i la sèrie protagonitzada pel detectiu Marco Buratti. Els seus llibres són un instrument per conèixer la realitat que ens envolta i, sobretot, el concepte de justícia, una de les seves grans dèries.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.