Refrescant i terrorífic
L’estiu és un element clau de moltes pel·lícules, que sovint destaquen el caràcter lúdic d’aquesta estació lluminosa però de vegades exploren el costat humà fosc
El cinema ha explorat tota mena de sentiments i situacions en el parèntesi estival
La tradició mediterrània associa l’estiu a les platges i les terrasses, i els cinemes estan buits, mentre que, als Estats Units, les majors reserven importants estrenes comercials per als mesos de calor perquè els cinemes s’omplen. Aquesta veritat universalment coneguda s’ha anat diluint amb el pas dels anys, perquè cada vegada s’aposta més per les estrenes simultànies arreu del món. La lluita contra la pirateria ha propiciat aquesta estratègia comercial, i a la costa del Mediterrani hem acabat dubtant entre les xancletes i la tovallola o una superproducció de Hollywood amb crispetes, ben fresquets al cinema.
Tot això en un any normal, sense pandèmies que sembrin la por de contagiar-se als espectadors i facin ajornar les grans estrenes dels EUA (o les llencin directament a les plataformes, com farà Disney amb Mulan, el 4 de setembre). Aquest estiu, les nostres platges i terrasses guanyen per golejada els cinemes i, en general, la cultura. Ja passava tradicionalment, però els efectes de la Covid-19 i les polítiques per frenar-los (molt més estrictes amb cinemes, teatres i concerts) ho han propiciat.
Sigui com sigui, l’estiu és important pel que fa a distribució i exhibició de cinema, però també ocupa un lloc rellevant en la producció de continguts. D’entrada, perquè és l’ambient en què se situen les històries. Les vacances són un parèntesi ideal per a tota mena d’aventures, lluny de feines, classes i altres obligacions de la resta de l’any. En ocasions, l’estiu és ben bé com un personatge més, com solen dir els directors, amb un paper actiu en la trama. És el cas d’Haz lo que debas, la pel·lícula que va donar a conèixer Spike Lee el 1989: sense les tòrrides temperatures d’estiu a Nova York, probablement no hi hauria hagut l’esclat de disturbis racials. En alguns casos, l’estiu forma part fins i tot del títol: Estiu del 42, Sé lo que hicisteis el último verano, Estiu 1993...
En aquests i molts altres títols, el cinema ha explorat tota mena de sentiments i situacions en un context de vacances i calor: aventures juvenils (Cuenta conmigo, Herois...), fantasies eròtiques (La tentación vive arriba), passions amoroses (Estiu del 42, Call me by your name...), terror (Tauró, Divendres 13...), violència (Haz lo que debas)... En comentem alguns exemples a la pàgina següent, amb informació de les plataformes on es poden veure. Preferim les sales, és clar, però ja se sap que els clàssics sovint s’han de veure per força a casa.
‘Estiu 1993’ (2017)
• Filmin Carla Simón va guanyar un munt de premis amb aquest film d’inspiració autobiogràfica sobre un estiu decisiu de la infantesa. Una nena adoptada i els seus nous pares comencen a crear uns vincles d’amor per sempre, amb les grans dificultats que això comporta.
