Cultura

Aquell cactus florit

Club Editor encomana la represa, després del confinament, a una nova edició d’‘El carrer de les Camèlies’, la més ignorada de les novel·les d’èxit de Mercè Rodoreda, publicada el 1966

Escrita després, va rebre tots els premis que li havien negat amb ‘La plaça del Diamant’

Potser és perquè va venir just després de l’apoteòsica La plaça del Diamant i la crítica va pensar que era la mateixa història però amb una altra adreça, o perquè el tema prostibulari va desagradar en una societat encara massa puritana , però el cas és que El carrer de les Camèlies (1966) ha estat la novel·la de Mercè Rodoreda, d’entre els seus grans èxits comercials, de posteritat més discreta, tot i haver estat premiadíssima (el Sant Jordi, el de la Crítica, el Llull), i molt llegida al seu temps: setze edicions fins al 1983. I continuen.

Club Editor la renova per reprendre el seu contacte amb els lectors, després dels tres mesos d’aturada per la pandèmia, amb un postfaci encomanat a l’escriptora alemanya establerta a Barcelona Stefanie Kremser, que afegeix les seves pròpies línies de comprensió a la nota de lectura que la mateixa casa va confiar al professor i assagista Xavier Pla per a l’edició anterior de l’obra, que data del 2008. Potser sorprendrà que siguin dues edicions relativament properes, acostumats com estem a veure els nostres clàssics podrir-se als magatzems o les llibreries de vell, però la feina d’un bon editor, a diferència del d’un impressor, és aquesta atenció als detalls, no deixar morir cap text que s’ho valgui i avançar-se a l’oblit amb una presentació que el faci cada vegada nou fins i tot per als qui ja el coneixien, en format, disseny i acompanyament.

Una història com la de Cecília Ce, abandonada de nadó al reixat d’una casa acomodada, el mateix dia que floreix inopinadament el cactus que semblava mort, i que puja inquieta, al·lucinada, una mica piròmana, fins que troba el seu camí en el desig que desperta en els homes, sigui a les barraques del Somorrostro o en un pis de l’Eixample, posa més que fàcil la seva permanent actualitat, fins al punt que Kremser confessa que va proposar a una productora cinematogràfica adaptar-la, sense èxit, a la Barcelona del present. Fa temps, Mercè Ibarz va fer notar els paral·lelismes entre la marginalitat que recorre Cecília Ce i la del Pijoaparte de Juan Marsé, que va publicar Últimas tardes con Teresa el mateix 1966. Stefanie Kremser, autora de Si aquest carrer fos meu, adverteix ara les connexions amb aquell fàstic del sexe que van plantejar pel·lícules contemporànies com ara Repulsió (1965), de Roman Polansky, i Belle de jour (1967), de Luis Buñuel, totes dues interpretades per una joveníssima Catherine Deneuve que bé podria haver donat vida a Cecília Ce, si no fos que Rodoreda va anar a buscar-la al Paral·lel, recorrent “cataus de vici” durant unes quantes nits amb el seu editor, Joan Sales (quina escena!), i va trobar-la en un cartell promocional d’una tal Lilly von Karachi. Des de llavors, l’estampa insinuant d’aquesta vedet d’aires parisencs s’ha reproduït a totes les edicions d’El carrer de les Camèlies en vida de Rodoreda, i també en la present.

Cecília Ce, que conté l’ennuec en el seu nom mateix, no necessita en realitat cap rostre. Rodoreda dubtava, mentre l’escrivia, entre donar-li el mateix aire de la Colometa o “fer-la com deuen ser les dones”, que de tota manera no sabia aclarir com eren, frase meravellosa dita per una dona conscient de les punxes escabellades de cactus que ella també portava a dins, escrivint exiliada a Ginebra i fent d’amant d’un escriptor casat. De fet, en molts passatges fa l’efecte que Rodoreda es va arribar a sentir més a prop d’aquest personatge que de cap altre que hagués inventat, tot i donar-li la piga d’una diva del Paral·lel. Només una Cecília molt a prop d’ella mateixa podria haver afirmat que “l’amor era la diferència que hi ha entre tot el que és igual”.

Caminar i llegir pel Romanyà de Rodoreda

x.c

Mercè Rodoreda va viure els últims anys de la seva vida, entre el 1973 i el 1982, a Romanyà de la Selva, dins el terme municipal de Santa Cristina d’Aro . Durant l’estiu, l’ajuntament de la localitat empordanesa organitza diverses activitats de descoberta del seu patrimoni, entre les quals hi ha tot un apartat dedicat a Rodoreda. El 5 d’agost es va estrenar Nits amb Mercè Rodoreda, una vetllada literària al capvespre als jardins del Senyal Vell, la primera casa de l’escriptora a Romanyà. Núria Bazaga, de la cooperativa de serveis culturals La Sirga , va llegir i comentar fragments de les obres de Rodoreda relacionats amb la sexualitat, la nit i els secrets, amb el violoncel de Domènech Surroca. El dissabte 22 d’agost tindrà lloc la visita guiada Viatge als pobles màgics de Mercè Rodoreda (18 h, des del bust de Mercè Rodoreda), a partir del seu llibre Viatges i flors. Aquesta “experiència única per a tota la família” es repetirà el diumenge 27 de setembre a les 12 h. Per al dissabte 10 d’octubre, coincidint amb el dia de l’aniversari de Rodoreda, s’ha programat al cementiri de Romanyà, on està enterrada, l’acte La mort va fugir del cor, amb la lectura de fragments d’obres com ara Aloma i La mort i la primavera, en què es manifesta la seva visió de la vida, la mort i l’espiritualitat. El 8 de novembre, els jardins del Senyal Vell seran també l’escenari d’El lloc natural de Mercè Rodoreda, un acte centrat en el jardí com un personatge més de la seva obra més íntima.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Laurent Binet
NOVEL·LISTA

“No m’interessa gens copiar la realitat”

barcelona
Jesús Navarro
DIRECTOR DEL MUSEU JAUME MORERA DE LLEIDA

“Els museus hem de fer menys amb més, i no al revés”

barcelona
Mirador

Tot l’enginy de Hitchcock

La Mercè clou l’edició més atípica sense incidents

barcelona
Rodatge

La Girona ‘quinqui’ de Cercas

Crònica
Mercè Arts del Carrer (MAC)

Del MAC al MEC

Barcelona
Crítica
teatre

Del plany dolorós a la missa més ‘bonista’

El Liceu inaugura temporada amb mesures per la covid-19 i es retroba amb el públic després de sis mesos

Barcelona

El MUME reviu la tragèdia dels camps de concentració

la jonquera