Cultura

L’escola a la vida, al món

Adesiara publica ‘La vida l’he castigada vivint-la’, la poesia completa de Vincenzo Cardarelli, veu lírica destacada del segle XX, en versió de Miquel Desclot

Vincenzo Cardarelli: “El bé és la infracció, el mal és norma, en la nostra existència”
Miquel Desclot: “Aquesta poesia, previsiblement, es nodreix de la pròpia biografia, de l’experiència”

L’editorial Adesiara publica La vida l’he castigada vivint-la, la poesia completa de Vincenzo Cardarelli, veu lírica destacada del segle XX, presentada íntegrament en català per primer cop en versió del gran poeta i traductor Miquel Desclot. Nascut a Tarquínia el 1887 i mort a Roma el 1959, Cardarelli és un dels poetes més rellevants de la literatura italiana de la primera meitat del segle XX, sobretot perquè toca temes ben actuals i alhora eterns com el pas del temps, la memòria i les tensions sentimentals que el fan hereu directe del romàntic Leopardi.

Pseudònim de Nazareno Caldarelli, Cardarelli és una veu única perquè no dissimula gens i el seu vers lliure travessa tots els racons de la seva personalitat. Per a ell, la poesia va ser també una forma de vida, no només en l’expressió. De formació autodidàctica, va col·laborar en diverses revistes literàries, especialment a La Ronda, punta de llança de la recuperació moderna de la tradició clàssica italiana. Prosista refinat, és conegut també per una poesia allunyada de les extravagàncies avantguardistes de l’època, i d’una elaborada senzillesa. La mateixa biografia de l’autor no escapa del dolor reflectit als seus versos.

Tal com explica Miquel Desclot en el pròleg de l’edició, Cardarelli va ser fill de la unió irregular i efímera d’Antonio Romagnoli i Giovanna Caldarelli. Al registre civil figura com a fill il·legítim de Giovanna, sense cap esment del pare, que no el va reconèixer: “Aquest darrer, home de molts oficis, emigrat de la província de les Marques, es va establir com a encarregat del bar de l’estació del poble. La mare, que treballava per a ell, hi va tenir encara una filla, però aviat va desaparèixer de la vida del futur poeta, deixant els dos infants a càrrec del pare, el noi amb una lesió al braç esquerre per a tota la vida; ell no la va tornar a veure fins al cap de quaranta anys. Una història sòrdida que el poeta va provar d’esborrar de la seva biografia, fins amb el canvi de nom («Als orígens de la meva poc feliç existència hi ha una novel·la que mai no he tingut ganes d’explicar»). Poc temps després, el 1891, el pare es va casar amb la llombarda Elisabetta Gozzi, que va fer de mare amorosa del petit Nazareno durant tres anys fins que es va morir prematurament: els únics temps feliços de la infantesa del poeta («Hi va haver un temps que vaig viure sota la protecció d’un àngel de la guarda i no en tinc altre record sinó que jo era un noiet com els altres, ben atès, ben vestit i corregit amb severitat i amor. El destí, després d’haver-me pres la mare, m’havia regalat en compensació una madrastra, tota d’or, des del cor fins a les mans»). A partir d’aquell moment infortunat, amb un pare soberg i sempre ocupat a l’estació, el nen puja sense gaires atencions, a cura d’una o altra veïna del poble («El món em va criar»). Un cop acabada l’escolaritat, el pare volia fer del noi un comerciant, però ell ja se sentia cridat a un altre destí, de manera que a disset anys decideix fugir cap a Roma («Ja que havia nascut per a l’estudi, duia el bacil de la cultura i de la literatura a la sang. En conseqüència, quan ja no vaig trobar escoles per freqüentar, vaig esdevenir un noi perdut, a qui mancava el seu aliment natural. Vaig buscar llavors l’escola a la vida, al món»). Deixava enrere el poble de la infantesa, pel qual va guardar sempre tant d’amor com de ressentiment, el poble on havia germinat la llavor de la seva solitud, de la seva reserva i misantropia.” Poc després que ell abandonés Corneto, el pare moria al Policlinico de Roma.

Desclot incideix en aquest aspecte de la infantesa desgraciada perquè marcarà a foc l’obra: “Quina tremenda i desastrosa guerra és la que al més sovint amb ell sostinc!” Parla de la son, però és una descripció d’un estat d’ànim que dibuixa una poètica, que serà acollida per les grans veus de la postguerra i del neorealisme. Els editors apunten que aquest volum de poesies completes, La vida l’he castigada vivint-la, és una autobiografia universal d’un moralista, d’un Sòcrates modern –com el van considerar un bon nombre dels seus contemporanis–, d’un home esquiu i malagradós, però alhora molt conscient de l’aspra realitat que l’envoltava (“El bé és la infracció, el mal és norma, en la nostra existència”), les poesies de Cardarelli es nodreixen de la vida, de l’experiència, de les relacions sempre intricades entre el poeta i el món, i sorprenen el lector per una contenció acuradíssima, una estudiada musicalitat i una naturalitat esbalaïdora. En definitiva, una proposta poètica única, que només podia dur a bon port un nàufrag en el temps com el poeta de Tarquínia.

La intensitat acompanya la majoria dels poemes. Mai resulten exercicis estilístics sinó que estan marcats per una veritat profunda més enllà de la bellesa que hi contenen. No hem d’oblidar, però, que el poeta va ser acusat per alguns dels joves de les noves generacions com a practicant “d’un academicisme preciosista sense substància”. Una eternitat abans Cardarelli havia arribat a Roma amb sis lires a la butxaca. Allà col·laboraria en la premsa sindicalista fins a convertir-se en el que ara anomenen periodista cultural. Desclot insisteix que “aquesta poesia, previsiblement, es nodreix de la pròpia biografia, de la pròpia experiència, sense excursions a cap fantasia externa, i l’únic que de veritat hi compta és el judici sobre les relacions entre el poeta i el món, entre l’ideal i la realitat. No peca d’un autobiografisme anecdòtic, sinó que en transcendeix la contingència fins a aconseguir una mena d’autobiografia universal d’un home.”

L’edició bilingüe de la poesia de Cardarelli és una gran notícia. Abans ens havien arribat poemes en antologies i traduccions com les de Tomàs Garcés. En el brillant pròleg, Desclot recorda que va conèixer Cardarelli el 1973 quan va comprar una caixa, on també hi havia llibres de Pavese, Quasimodo i Ungaretti. Avui ens ofereix una traducció de luxe sobre el dolor i la victòria de la vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Les sales de concerts alerten de tancaments imminents de locals “emblemàtics” a Barcelona

barcelona

Restauren els gegants de Torroella

torroella de montgrí

Comellas és música

girona

Temporada Alta, a casa

BARCELONA
Crítica
música

Varvara: la música és per somiar

Laurent Binet
NOVEL·LISTA

“No m’interessa gens copiar la realitat”

barcelona
Jesús Navarro
DIRECTOR DEL MUSEU JAUME MORERA DE LLEIDA

“Els museus hem de fer menys amb més, i no al revés”

barcelona
Mirador

Tot l’enginy de Hitchcock

La Mercè clou l’edició més atípica sense incidents

barcelona