Llibres

Un tast de...

‘Els nois de la Nickel’, de Colson Whitehead

Els nois eren un problema

Els nois de la Nickel
Periscopi Autor:
Colson Whitehead
Traducció:
Laia Font
Gènere:
novel·la
Pàgines:
256
Preu:
19,90 €
L’Elwood ha crescut a la Florida dels anys seixanta i està a punt de començar els estudis universitaris. Seriós, educat i treballador, somia participar en l’incipient moviment pels drets civils, fins que un error innocent el condemna a ingressar en un reformatori juvenil anomenat Acadèmia Nickel, on descobrirà que per a un noi negre n’hi ha prou amb un petit error per destruir tota opció de futur. Els nois de la Nickel, que recrea la història real dels assassinats i abusos que van patir desenes de nens i adolescents afroamericans, s’endinsa en un dels episodis més foscos i violents del sistema educatiu dels Estats Units.

Morts i tot els nois eren un problema. El cementiri secret era a la banda nord del campus de la Nickel, en una mitja hectàrea amb clapes d’herba, entre l’antic graner i l’abocador de l’escola. Aquell camp s’havia fet servir de pastura a l’època en què l’escola tenia una vaqueria i venia llet als clients de la zona, una de les estratègies de l’estat de Florida per alleujar l’aportació dels contribuents en el manteniment dels nois. Ara els constructors del parc empresarial tenien previst que fos un espai d’esbargiment per a l’hora de dinar, amb quatre fonts i una glorieta de formigó per a actes ocasionals. El descobriment dels cossos va ser un costós contratemps per a la immobiliària, que esperava el vistiplau de l’estudi ambiental, i per a l’advocacia de l’estat, que feia poc havia tancat una investigació sobre els casos d’abusos. Ara calia engegar-ne una altra, determinar la identitat dels cadàvers i les causes de les morts, i no hi havia manera de saber quan podria enderrocar-se aquell coi de lloc, netejar-lo bé i esborrar-lo definitivament de la història, cosa que tothom esperava de feia temps.

Tots els nois sabien que aquell indret terrible existia. Va haver de ser una estudiant de la Universitat de Florida del Sud qui el mostrés a la resta del món, dècades després que hi llencessin el primer noi, lligat dins d’un sac de patates. En preguntar-li com havia descobert les tombes, la Jody va contestar: “La terra tenia alguna cosa estranya.” El terreny enfonsat, les males herbes esmerlides. La Jody i els altres estudiants d’arqueologia de la universitat feia mesos que excavaven el cementiri oficial de l’escola. L’estat no podia desfer-se de la propietat fins que no se’n reubiquessin les restes adequadament, i els estudiants d’arqueologia necessitaven fer crèdits de treball de camp. Amb estaques i filferro van dividir l’espai en una quadrícula i es van posar a excavar amb pales de mà i maquinària pesant. Un cop van haver garbellat la terra, les cubetes van quedar plenes d’ossos i sivelles i ampolles de refresc, com un mostrari inescrutable.

El cementiri oficial, els nois de la Nickel l’anomenaven Boot Hill, “el turó de les botes”, un nom tret de les matinals de cinema dels dissabtes de què havien gaudit abans que els enviessin a aquella escola i els exiliessin d’aquells passatemps. El nom va persistir, generacions després, entre els estudiants de la universitat, que no havien vist un western en la vida. Boot Hill era just a l’altre costat del gran pendent del campus nord. Les tardes lluminoses, les creus blanques de ciment que indicaven les tombes reflectien la llum del sol. En dues terceres parts de les creus hi havia el nom gravat; la resta estaven en blanc. La identificació no era fàcil, però la rivalitat entre els joves arqueòlegs feia que els progressos fossin constants. Els expedients de l’escola, si bé eren incomplets i desordenats, acotaven les pistes de qui havia estat WILLIE 1954. Les restes cremades s’explicaven per l’incendi de la residència del 1921. Les proves d’ADN amb parents vius —aquells que els estudiants de la universitat havien pogut localitzar— van reconnectar els morts amb el món dels vius que havia continuat sense ells. Dels quaranta-tres cadàvers, set van seguir sense nom.

Els estudiants havien apilat les creus blanques al costat del jaciment. Un matí, quan van tornar a la feina, algú les havia fet miques.

Boot Hill va alliberar els nois un per un. La Jody s’havia emocionat quan, netejant amb la mànega uns objectes d’una de les rases, havia ensopegat amb les primeres restes. El professor Carmine li va dir que el més probable era que el petit os aflautat que tenia a la mà fos d’un os rentador o d’un altre animal petit. El cementiri secret la va rescabalar. L’havia descobert mentre voltava per la zona buscant cobertura. El professor va secundar el pressentiment de la Jody, tenint en compte les irregularitats que presentava el jaciment de Boot Hill: totes aquelles fractures i cranis rebentats, les caixes toràciques cosides a perdigonades. Si les restes del cementiri oficial ja feien sospitar, què devia haver passat als nois enterrats en un terreny sense senyalitzar? Al cap de dos dies, els gossos experts en la cerca de cadàvers i les imatges per radar ho van confirmar. Cap creu blanca, cap nom. Només ossos esperant que algú els descobrís.

—I d’això en deien escola —va dir el professor Carmine. Es poden amagar moltes coses sota terra, en mitja hectàrea de terreny.

Un dels nois o un parent ho va filtrar als mitjans. Després de tantes entrevistes que els havien fet, els estudiants ja tenien relació amb alguns dels nois, els quals els feien pensar en oncles malhumorats i en gent de pedra picada del seu barri, homes que potser s’estovaven quan els arribaves a conèixer però que sempre conservaven aquell nucli dur. Els estudiants d’arqueologia els van parlar del segon cementiri, també en van parlar amb els familiars dels nens morts que havien desenterrat, i llavors una cadena de Tallahassee hi va enviar un reporter. Molts nois ja n’havien parlat, d’aquell cementiri secret, però com sempre havia passat amb la Nickel, no se’ls va creure ningú fins que no ho va dir algú altre.

La premsa nacional va recollir la notícia i la gent va poder veure com era realment el reformatori. Feia tres anys que La Nickel era tancada, cosa que explicava l’estat salvatge del terreny i el típic vandalisme adolescent. Fins i tot l’escenari més innocent —un menjador o el camp de futbol— resultava sinistre, sense que calgués retocar les imatges. Els vídeos eren inquietants. Les ombres s’arrossegaven tremoloses pels racons i cada taca o marca semblava de sang seca. Com si cada imatge que captava la càmera mostrés tota la naturalesa fosca de la Nickel; hi entrava la Nickel que es veia i en sortia la que no veia ningú.

Si passava això amb els indrets més inofensius, quin aspecte creieu que tenien els més inquietants?

Els nois de la Nickel sortien més barats que pagar una parella de ball i eren més rendibles, o això deien. Els últims anys, alguns antics alumnes havien organitzat grups de suport, es retrobaven a través d’internet i quedaven en cafeteries i McDonald’s. O al voltant d’una taula de cuina a una hora de cotxe. Junts feien la seva pròpia arqueologia fantasma, excavaven en les dècades i restauraven a ulls humans els bocins i els objectes d’aquell temps. Cadascú amb Les seves peces. “Ell solia dir: després passaré a veure’t.” “Aquella escala que trontollava que baixava al soterrani de l’escola.” “La sang em xipollejava entre els dits dins de les vambes.” Ajuntaven tots aquells fragments per confirmar una foscor compartida: si per a tu és veritat, és veritat per a algú altre, i ja no estàs sol.

En Big John Hardy, venedor de moquetes jubilat d’Omaha, mantenia el web dels nois de la Nickel amb les últimes notícies. Tenia els altres informats sobre la petició d’obrir una altra investigació i sobre com progressava la declaració de disculpa del govern. Un senyal digital que pampalluguejava feia el seguiment de la recaptació de fons per al monument de record que havien proposat fer. Si li enviaves a en Big John el relat sobre la teva època a la Nickel, ell el publicava amb la teva foto. Compartir l’enllaç amb la família era una manera de dir: és d’aquí d’on vaig sortir. Una explicació i una disculpa.

La trobada anual, aquest any la cinquena, era estranya i necessària. Ara els nois ja eren vells, amb dones i exdones i fills amb qui es parlaven o no, amb nets recelosos que de tant en tant els anaven a veure i d’altres que ho tenien prohibit. Havien aconseguit forjar-se una vida després de sortir de la Nickel, o bé no havien encaixat mai entre la gent normal. Eren els darrers fumadors de marques estranyes, havien fet tard per als programes d’autoajuda, sempre estaven a punt de desaparèixer. Morts a la presó, o podrint-se en habitacions que llogaven per setmanes, congelats al bosc després de beure aiguarràs. Es trobaven a la sala d’actes de l’Eleanor Garden Inn per posar-se al dia abans de sortir en processó cap a la Nickel, a fer la visita solemne. Hi havia anys que et senties prou fort per recórrer aquell camí de formigó, sabent que duia a un dels pitjors llocs de la teva vida, i n’hi havia que no. Evitar un edifici o mirar-lo de cara depenia de les reserves d’energia que tinguessis aquell dia. En Big John publicava un article després de cada trobada per als qui no havien pogut.

A Nova York hi vivia un noi de la Nickel conegut pel nom d’Elwood Curtis. De tant en tant buscava l’antic reformatori a internet, per veure si hi havia novetats, però no anava a les trobades i no havia afegit el seu nom a les llistes, per moltes raons. De què servia? Homes adults. Què feien? Torns per passar-se els clínexs? Un d’ells va publicar un relat sobre la nit que va aparcar davant la casa de l’Spencer i es a passar hores observant les finestres, les siluetes de dintre, fins que es va desdir de venjar-se’n. S’havia fet una corretja de cuiro per utilitzar-la amb el superintendent. L’Elwood no ho va entendre. Si havia anat fins allà, ja podria haver arribat fins al final.

Quan van trobar el cementiri secret, però, va entendre que hi hauria de tornar. El grup de cedres de darrere el reporter li va retornar la cremor a la pell, el xisclet de les cigales. No era gaire lluny. No ho seria mai.

L’Elwood va rebre el millor regal de la seva vida el dia de Nadal del 1962, encara que les idees que li va ficar al cap acabessin sent la seva perdició. Martin Luther King at Zion Hill era l’únic disc que tenia, i no sortia mai del tocadiscos. La seva àvia Harriet tenia uns quants àlbums de gòspel que només posava quan el món descobria una nova maldat a què sotmetre-la, i l’Elwood no tenia permís per escoltar els grups de la Motown o altres cançons de moda perquè eren massa llicenciosos. La resta dels regals d’aquell any van ser roba —un jersei vermell i mitjons— que va desgastar prou, però res no va suportar un ús tan constant com el disc. Cada ratllada i cruixit que va anar acumulant al llarg dels mesos era un senyal del seu aprenentatge i marcava les vegades que aprofundia en la comprensió de les paraules del reverend. La crepitació de la veritat.

No tenien televisor, però els discursos del doctor King eren una crònica tan vívida —contenien tot el que els negres havien estat i tot el que serien— que el disc era quasi tan útil com la televisió. Potser fins i tot més, i més majestuós, com la imponent pantalla del Davis Drive-In, on havia anat dos cops. L’Elwood ho veia tot: africans perseguits pel pecat blanc de l’esclavitud, negres humiliats i sotmesos per la segregació, i aquella imatge lluminosa del que vindria, quan tots aquells llocs tancats a la seva raça s’obririen.

Els discursos s’havien enregistrat a tot arreu, a Detroit i a Charlotte i a Montgomery, i connectaven l’Elwood amb la lluita pels drets arreu del país. N’hi havia un, de discurs, que fins i tot feia que se sentís membre de la família King. Tots els nens havien sentit a parlar de Fun Town, hi havien anat o envejaven algú que hi havia estat. A la tercera pista de la cara A, el doctor King explicava que la seva filla tenia moltes ganes de visitar el parc d’atraccions de Stewart Avenue a Atlanta. La Yolanda ho suplicava als pares cada vegada que en veia el gran rètol des de l’autopista o l’anunciaven a la tele. El doctor King li va haver de parlar, amb aquella veu greu i trista, del sistema de segregació que deixava els nens i nenes de color a l’altre costat de la tanca. Li a explicar l’opinió errònia d’alguns blancs —no tots, però suficients— que hi donava força i significat. Aconsellava a la seva filla que resistís a la temptació de l’odi i l’amargor i li assegurava: “Encara que no puguis anar a Fun Town, vull que sàpigues que vals tant com tots els que hi poden entrar.”

I l’Elwood també, ell valia tant com tots els altres. A tres-cents setanta quilòmetres al sud d’Atlanta, a Tallahassee. De vegades veia anuncis de Fun Town quan anava a veure els seus cosins a Geòrgia. Atraccions que et sotraguejaven i música alegre, nens blancs contents que feien cua per pujar a la muntanya russa Wild Mouse, per jugar al minigolf. Lligats al Coet Atòmic per viatjar a la lluna. Si treies molt bones notes hi tenies l’entrada gratuïta, deien els anuncis, si el mestre hi estampava un segell vermell. L’Elwood treia tot excel·lents, i n’anava acumulant les proves per al dia que obrissin Fun Town a tots els fills de Déu, tal com prometia el doctor King.

—Hi entraré de franc cada dia durant un mes, ja ho veuràs —va dir a la seva àvia mentre, estirat al terra de la sala, resseguia amb el polze un tros desgastat de la catifa.

L’àvia Harriet havia rescatat aquella catifa del carreró de darrere l’Hotel Richmond després de l’última reforma. L’escriptori de la seva habitació, la tauleta de nit de l’Elwood i tres llums també eren rebutjalls del Richmond. La Harriet treballava a l’hotel des dels catorze anys, quan es va afegir a la seva mare a l’equip de neteja. Així que l’Elwood va començar a anar a l’institut, el director de l’hotel, el senyor Parker, va deixar clar que el contractaria de grum quan volgués, un nano espavilat com ell, però el blanc va quedar decebut quan el noi va començar a treballar a la tabaqueria Marconi. El senyor Parker sempre havia estat amable amb la família, fins i tot després d’haver de fer fora la mare de l’Elwood per haver robat.

Colson Whitehead

Colson Whitehead

Colson Whitehead (Nova York, 1969) és escriptor, professor universitari i autor de diverses obres de ficció i d’assaig. Ha revolucionat l’escenari literari estatunidenc amb la seva última obra, El ferrocarril subterrani, amb la qual ha obtingut els prestigiosos National Book Award 2016 i el premi Pulitzer d’obres de ficció 2017. Això l’ha catapultat directament a l’exclusiva llista dels autors que han guanyat alhora aquests premis i entre els quals es troben noms com William Faulkner, John Updike i Annie Proulx.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona