Cultura

Canvis hormonals i socials

L’aragonesa Pilar Palomera debuta com a directora amb ‘Las niñas’, un film de producció catalana que ha guanyat el màxim guardó del Festival de Màlaga

Brisa ve de Barcelona i entra com una alenada d’aire fresc en la vida de Celia, una nena de 12 anys que, el 1992, viu a Saragossa i estudia en una escola de monges. “És un personatge inventat que simbolitza tots els canvis que viu Celia –explica la directora, Pilar Palomera–. A la meva vida hi ha hagut moltes Brises en diferents moments, gent que t’ajuda a obrir els ulls, a voler saber més, a qüestionar-te.”

Amb Las niñas, el seu primer llargmetratge, Pilar Palomera ha irromput amb força en el panorama del cinema estatal: es va presentar amb èxit en una secció paral·lela de la Berlinale, just abans de la pandèmia, i acaba de guanyar la Bisnaga d’Or al Festival de Màlaga. Com molts directors a la història del cinema, la cineasta ha debutat amb una pel·lícula amb elements autobiogràfics: “No és una pel·lícula autobiogràfica al 100% –explica en una entrevista telefònica a aquest diari–, Celia no soc jo, però tot el que li passa ho he presenciat o m’ho han explicat, tot parteix de la realitat. Sí que hi ha una part molt important que és autobiogràfica que és tot el que té a veure amb el context que viu Celia: jo tenia 12 anys el 1992, com ella, i vaig viure tot el que té a veure amb el seu entorn, els ritus iniciàtics com pintar-se els llavis, amagar-se per fumar una cigarreta... I aquest món del 1992 tan contradictori que surt a la pel·lícula té a veure amb la meva experiència.”

Productora catalana

Malgrat que s’ambienta a Saragossa, el film segueix una llarga tradició de produccions catalanes que han guanyat a Màlaga. “Tot el projecte de Las niñas va néixer a través de la productora Inicia Films”, explica la directora, que ja va fer un curt amb la productora Valérie Delpierre. Després hi va entrar la productora i distribuïdora BTeam, també catalana. Pilar Palomero (Saragossa, 1980) viu a Barcelona des de fa quatre o cinc anys: “Em considero mig catalana, perquè la meva família és d’Horta de Sant Joan, el meu avi era d’allà i hi tenim una casa on he passat tots els estius de la meva infantesa.”

Celia, interpretada per Andrea Fandos, té 12 anys i viu sola amb la seva mare (Natalia de Molina). Sempre li han explicat que el seu pare va morir abans que nasqués. La pel·lícula narra sobretot “el pas de la infància a la preadolescència, aquest moment en què comences a qüestionar-te, obres els ulls al que t’envolta i comences a comprendre”. El 1992 hi havia diferents estereotips de dona en què emmirallar-se: “El de la mare tradicional, el de la dona sexualitzada, el d’estudiar i tenir una carrera per ser independent...” Pilar Palomero proposa, sobretot, un viatge emocional: “El que em resulta gratificant és que la gent visqui aquest viatge amb Celia, que l’acompanyi i recordi quan van començar l’adolescència i se sentien com se sent ella... Això és el que més m’emociona com a directora.”La cineasta posa distàncies amb la seva vida: “En el meu cas no vaig ser educat per ser mestressa de casa, però encara hi havia encara un pòsit important d’aquesta mentalitat. Jo personalment no ho vaig viure, els meus pares em van animar i donar suport, sempre que estudiés, i gràcies a ells he pogut arribar a dirigir la meva primera pel·lícula. Però això no treu que encara ens moguéssim en uns estereotips de la dona força endarrerits.”No ha volgut carregar les tintes contra l’escola de monges on estudia la protagonista: “A la societat en general hi havia altres models, no només al col·legi, que era conseqüència de l’educació que hi havia hagut anteriorment, que encara havia estat més repressiva. La meva escola, comparada amb la de la generació dels meus pares, era moderníssima. Tot s’ha de veure amb aquesta perspectiva del temps, de què hi havia abans.” Tampoc pretén culpar cap personatge concret: “He intentat i crec que ho he aconseguit que no hi hagi dolents a la pel·lícula. Tothom ho vol fer el millor que pot per a l’educació de les nenes. L’entorn juga un paper fonamental. El col·legi, la família... Fins i tot el fet que et toqui una companya o una altra al pupitre et pot canviar la personalitat i la manera de ser.”

Barcelona, simbolitzada en el personatge de Brisa (interpretada per Zoe Arnao), no hi apareix, però hi té un paper. “La trama succeeix a Saragossa, la meva ciutat –explica la directora–. Volia mostrar el contrast entre una ciutat molt cosmopolita com podia ser Barcelona en aquella època i Saragossa, que, sense ser petita, no tenia la magnitud de Madrid o Barcelona. I el 1992 a Barcelona és un any frontissa: es renova, canvia la cara, es dona a conèixer al món sencer... El mateix any 1992 em semblava afegia una capa narrativa més a la història.”També hi juga un paper important la música, amb temes de grups de Saragossa com Niños del Brasil o Héroes del Silencio. “Com li passa a Celia, tinc el record de sortir del col·legi amb l’uniforme i escoltar les cançons que surten a la pel·lícula, que vaig conèixer a través de la meva germana i el meu germà, d’amigues... Era una època en què hi havia moltes tribus urbanes, molta cultura musical, i i va haver un boom de grups a Saragossa. I ho volia mostrar, quasi com una cosa nostàlgica. També hi ha aquest aspecte de ritus iniciàtic, la música era una manera de conèixer gent, de connectar i de créixer.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.