Música

Els Amics de les Arts

GRUP DE MÚSICA

“L’última capa d’una cançó la posa l’oient”

Mig any després del que estava previst, Els Amics de les Arts publiquen finalment El senyal que esperaves (Música Global), el seu primer disc en formació de trio i el segon a les ordres de l’escocès Tony Doogan, productor de confiança de grups com ara Mogwai i Belle & Sebastian. Joan Enric Barceló, Dani Alegret i Ferran Piqué, amb alguns bolos pendents encara de la gira en format acústic que van emprendre aquest estiu, començaran a fer rodar en directe el seu cinquè disc aquest mes a Llinars del Vallès (10), Barcelona (16) i Girona (17).

Ha canviat molt, la manera de fer discos, sent ara tres en lloc de quatre?
[D.A.] Els nostres rols fa temps que estan molt definits. Ens entenem superbé i tenim un grau d’honestedat brutal. Que l’Eduard [Costa, que va deixar el grup a finals del 2018] no hi sigui es nota des d’un punt de vista humà, però no en la manera de fer un disc.
Hi ha uns altres Amics de les Arts, d’ençà que Tony Doogan va agafar les regnes de l’estudi de gravació?
[J.E.B.] Ell, a Un estrany poder (2017), ja ens va fer una bona sacsejada i va aconseguir que el grup sonés finalment com les cançons demanaven que sonessin. I nosaltres, que acabàvem de fer deu anys i volíem imposar-nos fer coses noves, ens ho vam plantejar com un renaixement. [F.P.] Ara, però, ja sabíem què ens demanaria, què podíem esperar d’ell. Ens ha pressionat molt, sobretot amb les veus, que és el que considera més important, però nosaltres a ell també, fins al punt que les maquetes que li vam portar abans d’entrar a gravar estaven pràcticament al mateix nivell de com sonen les cançons a Un estrany poder. Si abans ens polia una idea principal, aquesta vegada ens ha ajudat a portar cada cançó fins al final.
Juguen amb noves sonoritats.
[J.E.B.] No vam saber tornar o Als abismes són cançons un punt més fosques que ens porten a llocs diferents. Són cançons que fa uns anys hauríem descartat per tètriques, però que ara, en canvi, ens permeten jugar amb textures que fins ara no havíem explorat mai.
A ‘Et vaig dir’ s’estrenen amb un modificador de veu tan popular actualment com és l’Auto-Tune!
[J.E.B.] Sempre hem jugat amb les veus i sabíem que aquest era un camí que tard o d’hora acabaríem recorrent. En la primera maqueta ja samplejàvem cursos de japonès i emissions radiofòniques de la BBC. [F.P.] I a El Código Da Vinci [una cançó d’abans, fins i tot, del seu esclat, el 2009, amb Bed & Breakfast] ja hi havia unes quantes marranades amb la veu. Al capdavall continuem tres amics passant-nos-ho bé i això s’ha de reflectir d’alguna manera en les cançons.
‘ El meu cos’ , per exemple, és pura música disco dels anys vuitanta.
[J.E.B.] Al principi tenia un punt més recollit, però hi ha cançons que demanen ser expansives i cantades a pulmó, i aquesta vam adonar-nos que n’era una. Música negra passada pel filtre d’Els Amics.
‘Juliol 1994’ evoca aquells nefastos incendis forestals.
[J.E.B.] Sí, això de situar cançons en un temps i un lloc és una cosa molt pròpia dels americans. És un exercici que no hi estem potser gaire avesats, culturalment, però, en tot cas, aquell va ser un episodi superimportant de la nostra història recent que molta gent encara té present i no ha oblidat. Va servir-nos per crear una història col·lateral sobre el pas de la infància a l’adolescència...
Pot semblar que Els Amics de les Arts són un grup cada vegada més seriós.
[J.E.B.] Louisiana o els camps de cotó, publicada en un moment molt important del grup, el 2012, quan havíem de passar una mena de revàlida després de l’èxit de Bed & Breakfast, va ensenyar-nos un camí que nosaltres mateixos desconeixíem. Vam adonar-nos que podíem anar una mica més enllà i fer cançons que no es regissin tant per tornades que enganxessin sinó per històries que emocionessin.
L’actual moment d’Els Amics de les Arts recorda, potser, el d’Els Pets quan van fer discos com ‘Sol’ i ‘Respira’. Els calia marcar distàncies amb els seus començaments?
[J.E.B.] Els Pets són un exemple de com progressar com a músics i compositors sense trair-te a si mateixos. Aquest disc ens representa musicalment però també humanament, i això és al que hem d’aspirar.
El disc s’anomena ‘El senyal que esperaves’, i a ‘Mentrestant’apunten, per exemple, que hi ha cançons “que creixen amb el temps”. Creuen en el poder esotèric de la cançó?
[D.A.] I tant! El senyal que esperaves la vam fer, com totes les del disc, abans del confinament i, quan va poder-se escoltar, vam rebre un munt de missatges de gent dient-nos com la cançó els havia fet companyia en moments tan durs com aquells. És una cosa bonica i, en efecte, una mica esotèrica. El poder de la música! [J.E.B.] Els senyals, al capdavall, són on tu els vulguis veure. Quan et cal veure una cosa, la veus, i la teva realitat l’adaptes perquè allò vulgui dir allò que necessites dir. Amb les cançons passa el mateix. La Covid els ha posat una capa més de significat. Però, al final, l’última capa d’una cançó la posa sempre l’oient.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona