Odi i amor per Picasso

Fins fa uns deu anys, l’artista holandès Marijn van Kreij (1978) no sentia cap mena de simpatia per Picasso. “Mira tot el que va fer ell. I tu què faràs?” És aquesta idea de geni sobrenatural, de “monstre sagrat”, com l’anomena, el que li resultava insuportable. I l’esquivava. Esquivava tot el que va ser i va fer el gran artista del segle XX. El 2012, però, Van Kreij va decidir adoptar una estratègia radicalment oposada. Què passaria si en lloc d’ignorar-lo s’obstinés en ell? Què passaria si l’odi mutés en amor?

L’experiment s’ha materialitzat en una exposició, d’entrada gratuïta, que es pot veure fins a l’1 de novembre a la Sala Mauri del Museu Picasso, dins del cicle Presències contemporànies, amb el qual es vol explorar l’influx de l’artista malagueny en els talents actuals. Perquè Van Kreij no és un cas aïllat: per a qualsevol artista, Picasso és un desafiament. Un enigma capaç de generar sentiments d’allò més contradictoris (ràbia, gelosia, rivalitat, impotència, admiració, devoció...) que poden ser un fre però també un estímul per crear.

L’enigma, el “secret” de Picasso, s’allotja “en el seu procés de treball”, sosté Van Kreij, que s’ha fixat en l’obra tardana de l’artista ja consagradíssim que el 1955 es va instal·lar a la vil·la La Californie, a prop de Canes, per fer el seu art sota els efectes del Mediterrani. És el Picasso que s’obsessiona amb el seu estudi amb vistes al mar, i el converteix en el tema de la seva magnífica peça El taller de La Californie.

Van Kreij s’ha obsessionat amb l’obsessió de Picasso pel seu taller, “una extensió de la seva ment”, per mirar de comprendre la seva manera de treballar, precisa. La mostra al Museu Picasso, a cura d’Erich Weiss, emula l’atmosfera d’aquell espai. I escodrinya un dels motius centrals de la seva inspiració, la finestra, metàfora d’aquesta vida exterior que penetra, i condiciona, la vida interior, i que Van Kreij ha recreat compulsivament en centenars d’obres. El repte, per a l’ull despert i sensible, és detectar i apreciar les variacions que ha fet d’aquest element arquitectònic.

L’alumne que copia el mestre: tradició pura i dura de l’art. Per apropiar-se dels seus sabers i alhora per transformar-los en alguna cosa nova. I pròpia. És exactament el que va fer Picasso amb Las Meninas de Velázquez, el 1957. “Són les meves Meninas”, reivindicava. “Que ho fes ell, de copiar, em fa sentir menys culpable”, etziba Van Kreij, que el pròxim 25 d’octubre conduirà un dels 40 tallers del festival Barcelona Dibuixa, organitzat pel Museu Picasso, sobre aquesta sèrie cabdal que es conserva en la seva col·lecció (i que sempre és bon moment per revisitar, però ara més i tot). L’artista holandès convidarà els participants a fer el seu zoom particular a Picasso: reinterpretar un detall de la versió picassiana de Las Meninas.