Dillon, seduït pel so cubà

“Estem en una edat daurada del documental, són tant o més emocionants que les pel·lícules de ficció, i ho dic jo, que soc actor”, va afirmar ahir al Festival de Sant Sebastià Matt Dillon. L’elogi també podria anar per a ell: ha dirigit el documental El gran Fellove, dedicat al músic Francisco Fellove (1923-2013) i als músics cubans que es van exiliar a Mèxic.

Matt Dillon i Johnny Depp són de les poques estrelles del cinema nord-americà d’aquest festival marcat pel coronavirus i, curiosament, tots dos han vingut a presentar un documental musical a la secció oficial, fora de concurs. Depp ha produït Crock of gold, sobre el líder de The Pogues, Shane MacGowan, i Matt Dillon s’ha posat per segona vegada darrere la càmera per dirigir El gran Fellove. “És una pel·lícula que parla dels que van marxar de Cuba, i Buena Vista Social Club és sobre els que es van quedar”, va dir en una roda de premsa, sense ànim de comparar-se amb el film de Wim Wenders.

La trajectòria de Matt Dillon recorre tres dècades, inclou treballs amb un grapat de grans cineastes (Coppola, Lars von Trier, Gus van Sant...) i una nominació a l’Oscar per Crash (2006). Igual que Johnny Depp, té inquietuds musicals i s’interessa esporàdicament per posar-se darrere una càmera. Viu a Nova York –“Un dels grans bressols de la música llatina, i la cubana em va enganxar de manera especial”–. Realitzar El gran Fellove va ser “un projecte molt orgànic”, que va començar “a finals del segle passat –“el 1999, quan vaig descobrir la seva música”, recorda–. “La vaig donar a conèixer a un amic i de l’amistat amb ell i els gustos musicals que compartim va néixer el documental. Van acabar fent junts el darrer disc de Fellove. El va trobar quan tenia 77 anys, era un intèrpret increïble que vivia exiliat a Mèxic, va marxar de Cuba el 1955.” La gravació d’aquell disc, el darrer que va fer, és la base d’aquest documental. “Vaig estar amb ells rodant el que va ser el darrer disc de Fellove i allà va començar tot, tot i que no sabia què en faria de les imatges. Era un home increïble, gaudies d’estar amb ell. Si el veies pel carrer et giraves a mirar, és una personalitat musical exuberant. Sabia que era bo, però no sabia exactament que fer-ne. Vaig deixar reposar el material un temps.”

El Festival de Sant Sebastià va continuar ahir el seu recorregut amb la presentació a concurs de dos films ben diferents. Sutemose (En la foscor), de Šarunas Bartas, fa un retrat certament fosc de la lluita desesperada dels partisans contra els soviètics el 1940 a Lituània. El documental Courtroom 3H (Sala del juzgado 3H), del madrileny establert als Estats Units Antonio Méndez Esparza, capta espurnes d’emoció en les vistes per treure (o no) la paternitat a pares acusats de maltractament o desatenció als seus fills.