Mirall del món d’avui

Mirall de les societats actuals, posant l’èmfasi en el que té a veure amb la condició humana, el Festival de Sant Sebastià va mostrar ahir tres pel·lícules que parlen de la desigualtat de gènere, la incomunicació, l’amor i la mort. Tres propostes diametralment oposades, provinents de Geòrgia, l’Argentina i la Gran Bretanya, que confirmen la bona collita d’aquesta edició, beneficiada per la reducció de títols a concurs (13) i l’acollida de films que havien d’anar a Canes.

És el cas de la producció georgiana Dasatskisi (Començament), dirigida per Dea Kulumbegaixvili, que ja havia portat dos curts al festival francès i debuta amb una opera prima impactant, dura, rodada amb plans seqüència amb la càmera estàtica, que posa el focus en la dona d’un líder religiós. “Volia fer una pel·lícula sobre una dona a qui, en la narrativa clàssica, haurien considerat un personatge secundari, perquè és la dona de, algú que, per definició, està sempre en segon pla.” El film parla dels atacs que rep una comunitat de testimonis de Jehovà en un remot poble georgià, el mateix on va néixer aquesta cineasta formada a Nova York, que s’afegeix a altres col·legues del país que han triomfat en festivals. “Per mi, més que de fonamentalisme la pel·lícula tracta de la condició humana”, afirma la directora. “Parlar de religió és difícil, per això no volia parlar d’un grup religiós en particular, sinó examinar l’estructura que, per definició, estableix les normes i l’escenari dels papers que han de fer les persones, i no permet eleccions personals.”

La britànica Supernova i l’argentina Nosotros nunca moriremos comparteixen el tema de la mort i la seva acceptació com a eix central. La primera, de Harry Macqueen, a través de la història d’amor entre un escriptor amb Alzheimer i un pianista, interpretats per Stanley Tucci i Colin Firth, que no han vingut a Donostia. Junts emprenen un viatge en autocaravana a petició del primer, amb intencions ignorades per Firth i l’espectador. El treball dels intèrprets és el millor d’un film més convencional que la majoria de títols a concurs.

Eduardo Crespo ofereix en canvi una mirada més personal a Nosotros nunca moriremos, protagonitzada per una mare i un fill que viatgen a un remot poble argentí per recollir les pertinences i fer els tràmits per la mort del seu fill i germà gran. Un film sobri i melancòlic sobre el que ens queda –la tristesa, els records, petits objectes– quan una persona jove se’n va per sorpresa, abans d’hora.