Mor Juliette Gréco

Icona de la cançó francesa, musa dels existencialistes eternament pàl·lida i vestida de negre, la reina de les nits de Saint-Germain-des-Prés, la intèrpret que va convertir cançons com ara Deshabillez-moi, Je hais les dimanches, Les feuilles mortes, Si tu t’imagines, Sous le ciel de Paris –la seva cançó més escoltada a Spotify– o La Javanaise, més que en estàndards, en monuments immortals de la chanson. Tot això i més era Juliette Gréco, que va morir ahir als 93 anys, a la localitat provençal de Ramatuela, després d’haver demostrat la seva passió torrencial als escenaris –on cantava tant amb la veu com amb les mans: era un prodigi de gestualitat i elegància– gairebé fins al final, durant prop de setanta anys en actiu. De fet, ja amb una edat molt avançada va actuar el 2004 al Teatre Grec i el 2007 al Palau de la Música Catalana, on ja havia cantat el 1983, en una gira amb un programa de mà on la cantant es presentava així: “El meu nom és Juliette Gréco . Mai no he tingut pseudònim. Vaig néixer un set de febrer. La meva mare em va dir que aquell dia plovia. La pluja ajuda les plantes a créixer, fins i tot les verinoses.” Una de les seves primeres actuacions a Catalunya va tenir lloc uns anys abans, el 17 de juliol del 1969, al desaparegut club Paladium de Platja d’Aro.

Nascuda a Montpeller el 1927, Gréco va començar la seva carrera artística com a actriu de teatre i ràdio, però bons amic com Jean-Paul Sartre li van aconsellar que se centrés en la cançó. Tot i així, la seva filmografia també és molt extensa i inclou títols com ara Orphée (1950) de Jean Cocteau; Elena et les Hommes (1955), de Jean Renoir; Bonjour tristesse (1958) d’Otto Preminger, i The roots of heaven (1958), de John Huston.

Com a cantant, la seva trajectòria va començar a finals dels anys quaranta, i de seguida el seu estil únic va conquerir tant el gran públic com intel·lectuals de la talla de Raymond Queneau, Boris Vian, Albert Camus, Jean-Paul Sartre i Jacques Prévert, alguns dels quals fins i tot van escriure lletres per a ella. També van compondre per a la Gréco autors com ara Jacques Brel, Charles Aznavour, Serge Gainsbourg –l’autor de La Javanaise, un dels himnes de Juliette– i Léo Ferré, que posteriorment es consagrarien com a cantants.

A Gréco no li van faltar reconeixements en vida al seu país, on la chanson continua sent patrimoni nacional. El 1984 va ser condecorada com a Dama de la Legió d’Honor. Ara, li haurien de fer un funeral d’Estat com a Johnny Hallyday, no?