Un fris de canvi d’època global

Bocaccio va il·lustrar el canvi de l’edat mitjana al Renaixement amb Decameró, uns contes d’uns supervivents de la pesta de Florència, a mitjan segle XIV. Pier Paolo Pasolini va recuperar el quadre per construir un espai molt més cru, amb personatges que vivien als marges de la societat, ara fa 50 anys. Xavier Albertí va decidir que la fórmula podria reciclar-se en plena pandèmia de la Covid-19. Serà des de demà dijous i fins al 25 d’octubre a la Sala Petita del TNC . Serà un fris volgudament variat, “no confortable, fascinant i desmesurat”, segons un entusiasta Xavier Albertí, director artístic del TNC.

Són deu monòlegs que, lluny de cap ideologia i forma, proposen deu punts de vista amb veus tan disperses com ara les de Narcís Comadira, Davide Carnevali, Marta Marín Dòmine, Dimitris Dimitriadis, Najat el Hachmi, Cristina Morales, Perejaume, Gregorio Luri, Lluïsa Cunillé i Valère Novarina. Albert Arribas n’ha establert l’ordre procurant que les transicions siguin com més breus millor. El resultat són un seguit de contradiccions tant en to ideològic, actoral o dramàtic. Aquesta mirada d’un nou Decameró no persegueix una resposta maniquea perquè es contradiu en cada peça i això és el que la fa interessant. No dona respostes i cada veu “posa el dit a les nafres més ulceroses” de la humanitat del segle XXI, diu Albertí. En aquest sentit, la pandèmia es converteix en una mirada de la natura que insinua que cal un canvi de la humanitat per evitar l’abisme, un canvi global.

Les direccions no han competit per lluir millor les seves posades en escena, sinó que, mantenint el llenguatge particular de cadascú (Marta Angelat, amb Víctor Pi; Ferran Dordal Lalueza, amb Melcior Casals; Yvette Vigatà, amb Carol Muakuku; Albert Arribas, amb Sàskia Giró; Ester Nadal, amb Adriana Fuertes; Neus Suñé, amb Desirée Cascales Xalma; Mia Parcerisa, amb Paula Blanco; Glòria Balañà Altimira, amb Pepo Blasco; Imma Colomer. amb Lina Lambert i Albertí, amb Oriol Genís, respectivament), han cooperat per bastir un espectacle plural.

L’objectiu de l’encàrrec dels 10 monòlegs permetia que es garantís la màxima facilitat en els assajos durant el confinament. La novel·lista Najat el Hachmi celebrava l’encàrrec, que la treia del seu lloc de confort. Però va decidir que era necessari escriure per poder introduir una mirada poc habitual al TNC. Ella imagina Fam, una assistenta social que atén gent amb dificultats, tot i que ella mateixa és vulnerable com a conseqüència del virus.

Davide Carnevali reprèn la lectura de Pasolini a Poesia per Zlatan (Manifest per un nou teatre). La pandèmia ha atacat la llavor del teatre perquè ha impedit que la gent es congregués. Per Carnevali el teatre no és pas explicar una trama, sinó “la trobada entre la paraula dels actors i els cossos del públic”.

La llum del futur no deixa ni per un instant de ferir-nos, de Marta Marín-Dòmine, també recupera la metàfora de les lluernes, en perill d’extinció. Quan tothom va quedar confinat a casa, al carrer van quedar només els sensellar, personatges al marge com els que descrivia Pasolini al seu film.