Cultura

DAVID TRUEBA

Periodista, escriptor, guionista i director de cinema

“El mur és la metàfora de la impotència”

Quan existeixen les grans necessitats no es plantegen debats sobre la moral o l’ètica, la dignitat o els drets humans
Els drets s’aconsegueixen en temps de bonança i es perden tot sovint, de manera immediata, en temps de crisi

Estrena avui a Catalunya, al Cinema Truffaut de Girona en el marc de Temporada Alta, A este lado del mundo, pel·lícula protagonitzada per Vito Sanz i l’actriu catalana Anna Alarcón –que també és present al festival amb el monòleg Psicosis de las 4.48 –. Un esdeveniment que David Trueba (Madrid, 1969), que aprofita qualsevol excusa per venir a la ciutat on va rodar Soldados de Salamina, no es perdrà i, acompanyat pels dos intèrprets, en farà la presentació (20 h).

Una estrena molt esperada, suposo. I més ara, que no està sent fàcil per a l’exhibició i només es podrà veure a cinc sales. Tot és culpa de la pandèmia?
És una barreja de coses. L’havíem d’estrenar al març, després del seu pas pel Festival de Màlaga, però es va haver de cancel·lar tot. Després, amb tot el sector a mig gas es feia molt difícil estrenar una pel·lícula que no té al darrere una gran campanya publicitària. Per això vaig decidir que la millor manera era anar-la exhibint de mica en mica en algunes ciutats i tenir-la disponible per streaming al web on hi ha totes les meves altres pel·lícules i documentals. Es tracta de combinar les dues coses i mirar cap endavant, que aquesta és la meva consigna de sempre. Avui estem a Girona, la setmana que ve a Palma (16 d’octubre), després a Alacant (23 d’octubre) i així anem fent camí. Són pel·lícules petites quant a pressupost que requereixen el triple d’imaginació a l’hora d’explotar-les.
A Girona sempre té les portes obertes, en aquesta ocasió al Cinema Truffaut via Temporada Alta, però i a Madrid i Barcelona per què encara no?
Vivim en llocs en què encara que tot està globalitzat o es pot fer a distància encara tenen molt de pes els centres neuràlgics de poder, la concentració dels símbols, de les sales... Per això abans quan ho feies a Madrid i Barcelona ja es donava per estrenada la pel·lícula. Ara fer-ho a la inversa permet que les ciutats gaudeixin de l’exclusivitat durant un petit temps. En el cas de Girona es dona el cas que Anna Alarcón, l’actriu protagonista, fa un monòleg al festival Temporada Alta i li feia molta feia il·lusió que també es pogués veure la pel·lícula . Hem fet les gestions oportunes i aquí estem.
‘A este lado del mundo’ tracta sobre la immigració, però també de la crisi laboral. Per què aquests dos temes?
Soc dels que creu que les necessitats anul·len les moralitats. És a dir, en molts aspectes de les vides de les persones, com a societat, quan existeixen necessitats no es plantegen debats sobre la moral o l’ètica, la dignitat o els drets humans; la gent només està ocupada per la subsistència. Posem un exemple molt senzill, si ho mirem en el nostre entorn, just abans de la pandèmia una de les gran preocupacions que recorria Europa era la preocupació ecològica, la disminució de la producció, la racionalització dels viatges i el consum. I tot això s’ha esborrat de cop per una crisi major. Respecte a la migració, els drets humans la dignitat de les persones, quan maneges una gent que tenen necessitats vitals, com és el cas del protagonista de la pel·lícula –algú que ha perdut el treball i per tant és manipulable per fer qualsevol treball–, això és la clau de l’explotació dels humans pels humans. És la perversa utilització de les necessitats, com és el cas de la necessitat de treballar i guanyar diners per mantenir la família: jo et col·loco a una situació en què tu seràs el que explotes a l’altre o que hauràs de fer alguna maldat per a la teva pròpia supervivència. És important veure-ho perquè a vegades ens pensem que els drets adquirits hi són per sempre i, constantment, ens adonem que això no és així, que els drets s’aconsegueixen en temps de bonança i que es perden tot sovint de manera immediata en temps de crisi. El més difícil és mantenir el cap fred per saber que es poden barrejar les necessitats personals amb la dignitat dels altres. No són vasos comunicants que si un puja l’altre baixa.
Ens diuen que d’una crisi sempre se’n surt enfortit. Ho creu de debò?
En dubto! Com tantes altres frases que sentim, com quan algú diu allò que la paraula crisi en xinès vol dir oportunitat. Les llençaria directament a les escombraries. De totes les crisis se surt en crisi! És veritat que en agitar-lo tot te fa la sensació que la cosa es despulla, veus l’esquelet intern de coses que semblaven sòlides. La crisi el que fa és una radiografia de la societat, però el que veus t’espanta tant que efectivament la gent es torna més solidària, digna i intel·ligent. Però això es com dir si ens tornem millors després d’una guerra? Probablement, la proximitat amb la maldat, el desastre, la tristesa i el dolor, no sé si fa ser més bones persones, però sí més prudents. De fet, això ho vam percebre amb la generació dels nostres pares i avis, que van viure la Guerra Civil, si alguna cosa tenien és que eren molt prudents. Esperem que la ferida no sigui tan profunda.
Al protagonista, una crisi li canvia la manera de mirar el món.
Més que la crisi és el desplaçament. És una persona sense cap ideologia ni cap pensament sobre el problema immigratori que se’n va a Melilla i descobreix una informació diferent de la que rebia.
I al personatge que interpreta Anna Alarcón? I per què la va elegir a ella?
La vaig elegir perquè feia alguns anys que la veia en obres de teatre a Barcelona, ja ens coneixíem i teníem ganes de treballar plegats. Els seus personatges tenen un punt d’ambigüitat, no saps ben bé que pensen. Tenia aquest personatge, amb aquests valors, i ella era perfecta per encarnar-lo. Una dona amb una ideologia molt ambivalent que guia el personatge al qual domina al si del conflicte. Té molt de poder sobre ell fins que es produeix un crac a la relació. Perquè, a diferència de la ficció, a la vida això passa sovint a les relacions: existeix una esquerda que en comptes d’acostar les persones les separa definitivament, aquest moment de trencament m’agrada molt posar-lo al film i és l’escena que més vam gaudir rodant-la amb els actors; és el moment que sembla que voles a una direcció i obligues a fer un gir de 180 graus als personatges, i a l’espectador.
Són temps en què es construeixen més murs que mai. De què serveixen?
Sí, vivim una explosió, del concepte tanca, frontera, separació, protecció, urbanització, control...I crec que quasi sempre es una metàfora de la impotència. Com que no són capaços de resoldre els problemes els queda la força, abonar la distància, la sobreprotecció. Sens dubte, és una expressió de la incapacitat de l’ésser humà per evolucionar i millorar i de la continuïtat de la indignitat.
La migració és un tema complex i partits com els de la ultradreta se n’aprofiten per vendre la seva ideologia.
Fins i tot la dreta, no només la ultradreta, s’aprofita de la gran contradicció que tenen els ciutadans. La contradicció és la següent: és pot ser bona persona i tenir por. No és incompatible. Certament és un tema molt complex, diria que irresoluble, que es perllonga en el temps. És molt estúpid que algú plantegi solucions fàcils. Obviament, en els llocs més afectats pel problema triomfen aquells qui diuen: “Jo posaré fi als immigrants, impediré que arribin i que el teu barri canvii.” La migració té tres fases: la sortida del país, la del pas fronterer i, la més rellevant, allà on s’instal·la, i és aquí on comencen els problemes greus que l’esquerra no ha sabut llegir. Els nuclis forts de la immigració són a la perifèria, barris més marginals on ja existeixen problemes socials i econòmics greus i això no fa més que incrementar-los. Allà entra el pescador en aigües turbulentes. I això és el que viu el món desenvolupat: l’oscil·lació de la població obrera tradicionalment progressista a població reaccionària. Bé, això només és una de les causes.
Problema global, resolució global?
És a la fase d’origen on es podria resoldre en part el problema. Què motiva la gent a renunciar al seu lloc d’origen, a l’entorn familiar, a l’idioma? Quasi sempre és la guerra i la pobresa extrema. En un món globalitzat, on tothom exporta el seu món idealitzat, hi ha un pol d’atracció de la gent que no té res a voler tenir-ho. Aquesta pulsió per millorar la teva vida la tenim tots; amb quin dret els ho negarem. Per què no frenar la corrupció, potenciar un mercat més just...
Últimament treballa amb pocs recursos i un equip habitual, sense haver de dependre d’una gran producció.
Treballo més a gust amb el control i el marge de llibertat que no pas en el luxe i el tenir tots els recursos però no saber què explicar. Poso a la balança retratar el món en què visc i allò que m’interessa al pressupost. Disposo d’un equip entrenat per treballar a la guerrilla i a llarg termini. La cultura pateix la necessitat de voler triomfar a curt termini i s’oblida d’agradar al consumidor. El millor és fer obres que es puguin llegir o veure vint anys després i que tinguin encara efecte. Això és el que tracto de fer. I és molt plaent descobrir algú que ha gaudir d’allò que vas fer fa molts d’anys.
I més ara, tal com està la indústria cinematogràfica, no només la d’aquí.
Estem experimentant els mateixos símptomes que pateixen les indústries culturals al planeta: una certa concentració monopolística, local i internacional. Els números de venda d’entrades es mantenien, però a còpia d’una concentració de títols que es queden tota la taquilla. Hi ha poques productores i la diversitat està en la llibertat dels petits, dels que no tenen deu films a l’any. Això, abans de la pandèmia; després ha afectat totes les professions que necessiten el públic i un vincle social. Obligarà a replantejar coses, com a societat. Ha estat un immens error generar l’ansietat de la solució, quan no arriba causa frustració constant. Ningú s’atreveix a dir la veritat, a tractar a la societat com a adults. Com el que dèiem de la immigració, encara que Trump posi murs, la immigració és la mateixa. Que a Melilla posis tanques més altes, doncs entraran en bot. Aquesta mentida constant, per què no aplicar la dignitat al problema!
Un altre perill és la pèrdua de l’hàbit.
Sí, jo mateix he deixat d’anar al cine tres vegades a la setmana, tampoc l’oferta m’ho permet. L’altre dia que hi vaig anar, vaig tornar a experimentar el plaer quasi antropològic d’anar a la sala, d’estar junts, sortir al carrer i comentar el film plegats. No ho hem de perdre, tampoc la socialització, són els grans luxes de viure. I, mentrestant, amb els mòbils i les xarxes socials, estan traient el carrer als nens. I qui té el carrer té el domini.
De quina obra se sent més orgullós?
Mira, amb Anagrama havíem de celebrar justament ara a l’octubre els 25 anys d’Abierto hasta la noche, la primera novel·la que vaig publicar amb ells. Jo els vaig dir, mireu, tal com està tot per què no deixem les festes per quan en fem cinquanta? Havia de fer un pròleg parlant de qui era jo quan la vaig escriure i ara es transformarà en un quadern. No has de preocupar-te tant del més enllà, sinó de la necessitat d’escriure el que vols fer ara en aquest moment. Aquesta també és la meva actitud a la vida.
Bé, i no toca ja un ‘Casi 50’?
I Casi 60! Sí, tornaré amb un altre episodi, ¿Que fue de Jorge Sanz?, aquesta mena de Boyhood amb un actor que té uns elements vitals únics, que tots l’han vist créixer i consumir etapes. Aquí torna a sortir la meva lentitud, el cicle del pagès. Ja pot tenir pressa el pagès, que el cogombre i la tomata surten quant toca!

Un cineasta “privilegiat”

De petit va créixer amb Brassens i no amb cançons infantils. David Trueba, el més petit de vuit germans, es considera un privilegiat. Tot van ser avantatges –menys amb la roba, que era la dels seus germans–, perquè escoltava la música, veia els films i llegia llibres que no li corresponien per l’edat, “i això és el millor que li pot passar a una persona”, diu. Amb tot, a casa seva no hi havia una vida artística. Encara recorda veure com la seva mare –“que no sabia quasi escriure”– repassava les seves llibretes de cal·ligrafia d’escola. I d’aquesta llar van sortir molts creatius, tant ell com Fernando Trueba i, d’aquest germà gran, el seu fill Jonás, també cineasta. Ja no va a veure, com era ritual, l’última de Woody Allen amb Pep Guardiola, però sí que comenten la jugada sovint i, quan ell puja a Manchester, sopen plegats i parlen, qui sap, d’un món millor. “Serà aquell que creix apreciant les arts, la cultura i la sensibilitat personal”, creu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Els últims paradisos

calella

Quan la cultura ens toca

BARCELONA

La ciutat també fa memòria

Girona
Crítica
teatre

La mentida i la realitat són una

Adeu a Sandra Romero, cantant de la Black Music Big Band i Fok

salt

Cops de puny intel·lectuals

Barcelona

L’Acadèmia del Cinema Català homenatja les tretze sales centenàries que encara estan en actiu

Barcelona

Amb bona memòria

barcelona

Fotògraf ‘on tour’

BARCELONA