Cultura

Quan escampi la dictadura

Esteve Miralles i Ricard San Vicente tradueixen l’últim llibre de poesia del rus Boris Pasternak, autor d’‘El doctor Jivago’ i premi Nobel de Literatura 1958

A la biblioteca de casa, es conservava un exemplar de la poesia de Boris Pasternak editada per Guadarrama el 1959. Era un misteri que l’autor d’El doctor Jivago, premi Nobel del 1958, hagués aconseguit publicar aquí els seus poemes uns mesos després de la concessió, i rebuig per pressió dels comunistes, del guardó. Coses de la guerra freda, suposo, que un poeta líric i elegíac esdevingués símbol per a Occident i destorb per a les intransigents autoritats soviètiques. Un altre Nobel, rus i jueu també, Joseph Brodsky, afirmava: “Al meu país, et maten per escriure poesia.”

I, certament, la poesia va a mort o és el macramé que en aquestes contrades practiquen insignes rimaires. Dos herois de la traducció, Esteve Miralles i el gran mestre Ricard San Vicente –que tantes portes ha obert a la literatura russa al nostre país–, ens presenten Quan escampi, últim poemari de Pasternak, que va acabar entre els pocs mesos que van del Nobel –no li van deixar ni tan sols recollir els diners del guardó– i la seva mort, el 1960. El volum és ple de saviesa i subtilitat. Com afirma l’eslavista Ivan Garcia Sala al pròleg de l’edició, Quan escampi és una obra “de maduresa plena d’optimisme i vitalitat i un cant a la vida, un agraïment a l’existència, una celebració joiosa del pas efímer de tot ésser humà per l’eternitat de la natura”. Som davant d’un dels més grans poetes d’una de les literatures més importants de la modernitat, dissortadament destruïda pels monstres soviètics i els seus malsons revolucionaris.

Garcia Sala inicia l’assaig situant el context d’aquells anys perversos, de politiqueria. Ens diu que “l’escriu poc abans de morir i, paradoxalment, en un dels moments més dolorosos i contradictoris de la seva vida, just quan rep el reconeixement internacional i, al mateix temps, el rebuig més ferotge del règim i d’una part de la societat soviètics”: “De la mà de les informacions que ha facilitat Ievgueni Pasternak en la biografia del seu pare, ens atansarem a aquest complex context vital abans de parlar del llibre de poemes.”

No és estrany el rebuig del poble alienat per la dictadura i els assassinats massius de l’època estalinista, però la necessitat del partit únic de penetrar, fins i tot, en les esferes íntimes de l’individu és una de les causes per què la cèlebre novel·la de Pasternak els molestés tant. Si poguessin, els polítics ens dirien els que hem d’escriure, i com fer-ho.

Sala recorda les vicissituds de l’obra de Pasternak per la intransigència: “El febrer del 1956, Nikita Khrusxov pronuncia el seu discurs secret contra el «culte a la personalitat» de Stalin, que dona el tret de sortida al «desglaç», una nova època per als països del Pacte de Varsòvia, que pretén deixar enrere el totalitarisme estalinista i crear un socialisme «de rostre humà». Alguns dels escriptors que, com Pasternak, en les darreres dècades no havien pogut publicar obra pròpia comencen a accedir de nou al mercat editorial.” Pasternak rep l’encàrrec oficial de publicar un recull de poemes que serà la llavor de Quan escampi, i creu que El doctor Jivago té realment possibilitats de veure la llum, presenta el manuscrit a les revistes Novi Mir i Znàmia. Al mateix temps, la nova política oberturista de Khrusxov permet l’entrada a l’URSS de delegacions estrangeres d’escriptors i periodistes, alguns dels quals l’estiu d’aquell any visiten Pasternak a Peredélkino, on moriria el poeta mesos després. És així com el manuscrit de la novel·la arriba a mans d’un periodista italià, Sergio D’Angelo, i, finalment, acaba sent publicat a l’estranger, a Itàlia, el 1958. L’editor, Giangiacomo Feltrinelli, membre del partit comunista italià, quan rep el manuscrit s’apressa a enviar el contracte de publicació a l’escriptor, però Pasternak, tot i que expressa el desig de veure el llibre imprès, l’adverteix que, si l’edició italiana surt abans que la russa, el resultat pot ser tràgic per a ell: “Les dues revistes soviètiques a les quals havia presentat la novel·la no donen resposta a la seva sol·licitud fins que un agent del KGB denuncia l’entrega d’un manuscrit «antisoviètic» a Itàlia. Les reaccions no es fan esperar: d’una banda, a través del Partit Comunista Italià, Feltrinelli és pressionat perquè abandoni el projecte; davant la seva negativa, l’editor és expulsat del partit. De l’altra, la redacció de Novi Mir escriu una carta a Pasternak acusant-lo d’haver escrit una novel·la que difon l’individualisme, el cristianisme, una interpretació esbiaixada de la Revolució d’Octubre i del paper dels intel·lectuals que hi participaren. La situació s’enrareix encara més amb la insurrecció hongaresa, l’octubre del 1956, ja que Pasternak es nega a signar una carta col·lectiva dels intel·lectuals soviètics contra els fets de Budapest.”

L’edició, bilingüe, és d’una gran bellesa, i conté l’epíleg guia Pasternak i la poesia, redactat pels traductors i el prologuista. La seva poesia és manté ferma més enllà de la novel·la i el pas del temps. Com diu en el poema El canvi, del 1956: “Fa molt de temps que hi he deixat de creure/ en qui vaig confiar. Ara no puc. / Ja no soc home: això ja ho vaig perdre, / perquè és l’home mateix el que hem perdut.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.