Cultura

La ciutat també fa memòria

L’Ajuntament i l’editorial Efadós publiquen una voluminosa ‘Autobiografia de Girona’ amb fons d’arxiu

Joan Boadas i Anna Gironella han triat prop de 500 documents que fixen 700 anys d’història

Els autors han fet una tria de documents per “fer-los parlar”

Des que el rei Pere II el Gran va concedir a Girona la facultat de governar-se per si sola, el 25 de gener de 1284, la ciutat no ha deixat d’escriure la seva pròpia història. Obtenir aquest privilegi, recollit en un pergamí que ha esdevingut pedra angular de l’Arxiu Municipal, significava adquirir, no només la capacitat d’administrar-se, sinó de tenir una veu i de construir, per tant, el relat del seu esdevenidor, que com en les vides humanes és un discurs entretallat, selectiu, a vegades confús i soterrat, però sense el qual un individu, i també una ciutat, és un organisme fallit i incomplet.

Girona conserva milers de documents des de l’edat mitjana fins a l’actualitat que asseguren la pervivència de la memòria del lloc, de la seva gent, dels seus fets, però per tal que no siguin una paperassa morta, cal un arxiver que “els faci parlar”. D’aquesta voluntat d’articular un discurs clar i significatiu partint dels fons patrimonials neix Autobiografia de Girona, un llibre il·lustrat de gran format (320 pàgines, 42 euros) que, seguint el model dels que l’editorial Efadós (impulsora de la col·lecció L’Abans) ja ha dedicat a les autobiografies de Barcelona i Mataró, posa ordre a més de set-cents anys d’història de la ciutat, els que van des del document més antic que conserva, del segle XIII, fins avui mateix.

Coeditat amb l’Ajuntament i encomanat als arxivers Joan Boadas i Anna Gironella, el volum s’organitza en sis grans blocs (el govern, la gent, el treball, els llocs, els serveis i la cultura), subdividits al seu torn en noranta capítols, al llarg dels quals són reproduïts prop de 500 documents procedents de l’arxiu, entre plànols, fotografies, pergamins, gravats, dibuixos, auques, cartells, actes notarials i objectes diversos. L’efecte és poderós, però no aclaparador: una autobiografia sempre és selectiva, fins i tot quan l’escriuen els arxivers per tu. Almenys els autors d’aquesta no han tingut pas l’obsessió quimèrica de la totalitat, que hauria acostat el projecte a aquell “vaciadero de basuras” que Borges atribuïa a Funes el memoriós, com fa notar Boadas, però hi han posat tota la delicadesa que requereix un treball d’identitat ciutadana com aquest per aplegar-hi el màxim de facetes possibles.

És així com hi compareixen patrons i obrers, vida pública i vida privada, monuments i barraques, petits comerciants i grans industrials, tartanes i estacions de ferrocarril, tedi i revolucions, processons i prostitució, gestes i baixeses. Hi ha capítols dedicats a les famílies (meravellosa fotografia de M. Carmen Molleda banyant el seu fill dins un cossi, el 1926), a la pobresa, a la comunitat jueva, a les fàbriques de paper, a la tipologia de les cases, a la Devesa, als ponts, al Desarrollismo, a l’ensenyament, al culte religiós, a les vagues, a l’esport. I espai per a les epidèmies, des de la pesta bubònica al còlera i la grip, i els temuts aiguats, gairebé 150 des del 1193 fins al 1970, el més greu dels quals va ser el de 1843, que va causar 115 morts.

Podia haver resultat una versió en gran d’aquells manuals de vagabundeig urbà tipus “cent coses que has de saber de la teva ciutat”, però l’Autobiografia de Girona és bastant més ambiciosa i no es conforma a dibuixar un mer mosaic de curiositats, sinó que organitza la informació (concisa, entenedora i documentada) en múltiples capes que es despleguen a cada pàgina en el text central, les imatges que l’il·lustren i els peus que les descriuen. Donar un sentit a aquest ingent material d’arxiu, i no sucumbir a la superficialitat ni a l’autocomplaença, és un dels grans encerts del laboriós treball de síntesi que han abordat els dos arxivers.

Aquest és també un catàleg dels tresors de l’Arxiu Municipal, alguns de valor ben notori, com els tres llibres de privilegis (el Verd, el Vermell i el Groc), dels segles XIV al XVII, però el lector d’avui potser hi apreciarà documents menys prestigiosos que contenen certa esgarrifança a dins, com ara el telefonema que el president Francesc Macià va adreçar a l’alcalde de Girona perquè li confirmés que també aquí s’havia proclamat la República el 15 d’abril de 1931; o la cèdula personal de Laureà Dalmau expedida el 1937, abans de marxar a l’exili i que aquest sistema d’identificació fos substituït pel document nacional d’identitat, el 1944; o la relació de dones que, adscrites a un dels esquadrons de la Companyia de Santa Bàrbara, van defensar la ciutat durant el setge de 1809; o el permís de treball expedit el 1927 a nom d’una nena que ja no podrem oblidar, Maria Nogué Brutau, perquè pogués treballar tot i ser menor d’edat. L’explotació infantil, que es va mantenir vigent fins ben entrat el segle XX, no sorprèn tant, de tota manera, com el fet que a Girona també haguessin existit esclaus, la majoria d’origen tàrtar i musulmà.

Alguns documents reproduïts fan llum sobre esdeveniments que el pas del temps ha anat esvaint, com la petició dels liberals de plantar un arbre com a símbol de la llibertat conquerida amb la Constitució de 1869, i que donaria nom al passeig on va erigir-se, la Rambla. El projecte de l’arquitecte Ricard Giralt per construir una piscina i un gran llac d’esbarjo al Camp de Mart de la Devesa dona compte d’aquella ciutat moderna i cosmopolita que van atrevir-se a imaginar els gironins dels anys trenta. Entre els seus projectes més agosarats, hi havia la construcció del nou mercat d’abastaments damunt una plataforma que cobrís l’Onyar a l’altura del pont de Pedra. El 1930 van començar les obres d’acord amb el disseny de l’arquitecte Maggioni, autor també de la biblioteca municipal, però aviat les van aturar per la controvèrsia que va suscitar l’envergadura del propòsit. No es van reprendre fins als anys seixanta per construir, al seu lloc, la plaça de Catalunya. Hi ha, a més, les fitxes dels infants refugiats a Girona durant la Guerra Civil, sobretot procedents de Madrid i del front d’Aragó, als quals s’hi afegirien aviat criatures vingudes del replegament republicà al País Basc, Andalusia i les Terres de l’Ebre. Nens que s’eixugaven els plors amb mocadors de gent gran.

La força visual del llibre recau, però, principalment en les fotografies, escollides entre les quasi tres milions d’imatges conservades pel CRDI. En una d’elles, publicada a L’Autonomista, hi apareix la pubilla de Girona, Alexandrina Soy, visitant els polítics empresonats pels Fets d’Octubre de 1934: una mica cohibida, posa davant la reixa on s’arrengleren, amb expressió de fatiga, Lluís Bota (l’únic descamisat), Josep Puig Pujades, Pere Cerezo i Víctor Auguet. En una altra de la plaça Independència feta cap a 1905, s’aprecia, en un raconet, la façana circense del cinematògraf Paralelo, el primer espai de projecció estable que va tenir la ciutat, envoltat de les tartanes dels pagesos que acudien al mercat. Cada pàgina, en fi, és una invitació a aprofundir en la memòria d’una ciutat que encara s’està escrivint.

Autobiografia de Girona
Joan Boadas i Anna Gironella
Coeditat per l’Ajuntamenbt de Girona i Efadós, el volum té 320 pàgines i costa 42 euros.

El cementiri de Girona, la casa dels afores

Per més anys que visquem, i confiem que siguin molts, mai no seran tants com els que passarem morts. Ho diu l’escriptor Lluís Muntada en un text il·luminador d’un llibre que l’Ajuntament ha dedicat, coincidint amb aquestes Fires tan introspectives, a El cementiri de Girona. El volum inclou una cronologia a cura de l’arxivera Anna Gironella; una recerca sobre els enterraments, les necròpolis i els cementiris documentats a la ciutat, de Lluís-Esteve Casellas; una aproximació a la història sociopolítica, cultural i artística de la ciutat a través del cementiri, que signa Joaquim M. Puigvert, i l’assaig de lectura ineludible ‘La ciutat dels vius’, de Muntada. Hi ha també, en un segon bloc del volum, l’ampli assaig visual que n’ha obtingut el fotògraf Josep M. Oliveras, amb una sensibilitat extraordinària per acompanyar la mirada per aquestes cases dels afores, on d’una manera o altra aniran a raure tots els gironins. No és un llibre macabre, sinó rigorosament històric i, alhora, meravellosament literari. La crònica funerària de Girona podria reduir-se a l’enumeració dels set cementiris que té i dels 13.753 nínxols, 45 tombes i 611 hipogeus que hi ha en el cementiri vell, però aquí s’hi proposa un homenatge col·lectiu, perquè si tots estarem algun dia morts, no és menys cert que algun dia vam estar vius.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.