Cultura

XÈNIA DYAKONOVA

Poeta i traductora del rus

“La imaginació neix a partir del que un veu”

Quan vaig arribar, em vaig aprendre de memòria Carner, Foix, Palau i Fabre, per tenir un coneixement de la llengua més profund
Una de les coses més feixugues per a mi durant el confinament va ser no poder rebre impressions visuals noves cada dia

No hem pogut quedar a Sosnovka, el parc de Sant Perterburg on sortia a passejar amb la seva àvia, però Xènia Dyakonova em proposa la plaça de Prim, que és “un dels racons més bonics” del Poblenou, el barri on viu, i que ens ofereix en efecte bona ombra i un banc on tenir una conversa sobre Dos viatges (Edicions del Buc), el segon poemari que ha publicat en català.

Ve d’una família on la literatura era molt present i on la poesia formava part de la vida quotidiana.
La meva àvia em deia: “En aquest prestatge tenim els llibres que podràs llegir aviat, potser d’aquí a cinc anys; en aquest altre, els que no podràs agafar fins que en passin deu, i a dalt de tot hi ha els que només entendràs d’aquí a vint anys.” I jo, òbviament, anava de dret als de dalt de tot! El meu besavi, Ígor Diakonov, sabia accadi i sumeri, i havia traduït al rus l’Epopeia de Gilgameix, poca broma. Se sabia un munt de poemes de memòria, alguns d’èpics que podien durar ben bé tres quarts d’hora. Sempre faig la broma que soc la prova de com degenera la raça. De petita jo també me’n sabia alguns, com una mena de gimnàstica mental, però ho he anat perdent. Quan vaig arribar aquí, me’n vaig aprendre de Carner, Foix, Palau i Fabre, pensant que adquiriria un coneixement de la llengua més profund.
La poesia salva?
Penso en Varlam Xalàmov, que va passar gairebé vint anys al gulag, i en aquelles condicions infrahumanes recordava poemes que havia memoritzat de petit o de jove. Aquells poemes seguien vivint en algun racó de la seva memòria i li donaven una mica d’escalfor. Si en unes condicions així els poemes et poden, si no salvar, fer-te sentir persona, molt més en la vida que puguem tenir nosaltres.
Encara escriu els poemes primer en rus i després els tradueix al català?
No, Dos viatges està escrit de dret en català. A Per l’inquilí anterior, una gran part eren autotraduccions del rus, val a dir que molt lliures. Com a mínim, quan et tradueixes a tu mateix, et pots permetre el luxe de ser tant infidel com vulguis i ningú no et pot retreure res. Ara faig poesia sobretot en català, i en rus de tant en tant alguna col·laboració en revistes, però més aviat en prosa.
S’ha d’escriure en la pròpia llengua com si fos estrangera? S’escriu diferent en rus i en català?
Totalment! És una pregunta complexa i fascinant. M’espanta i alhora m’agrada, aquest punt de desconeixement de fins a on em portarà la llengua en què escric. En català, encara ho noto molt. Així com en rus tinc un vocabulari ampli, perquè és la llengua de naixement i, sense falsa modèstia, una oïda correcta, en català sovint dubto i he de demanar consell als amics filòlegs. Vaig, per tant, amb peus de plom. Moltes paraules les conec passivament, no m’atreveixo a fer-les servir amb llibertat, de manera activa. És com si tingués una mena de sordesa parcial: hi ha coses que sento perfectament i coses que no acabo de sentir. Per una banda és un risc, si escrius amb aquesta mitja sordesa, perquè et poden sortir versos poc harmoniosos. Però per l’altra també és estimulant, perquè potser sense voler em sortirà una harmonia nova.
La inseguretat permet més llicències?
A Dos viatges m’he permès experimentar amb rimes dubtoses des del punt de vista del cànon. Hi ha gent que m’ho ha criticat, i potser amb raó. En rus a vegades rimem sons que són molt més distants entre ells que una e oberta i una de tancada. Potser en català és un experiment fallit, però almenys ho faig conscientment, a veure què passa.
En la seva poesia també hi és molt present la música, a vegades fins i tot cançonera, amb rodolins juganers.
M’agrada molt que hi hagi música, i suposo que també ve de la meva formació russa. Aquí la rima i la mètrica han estat negligides i menyspreades durant molt de temps. En canvi, en la tradició russa aquest fil no s’ha trencat mai. La musicalitat clàssica dels poemes ben rimats, amb una mètrica regular, no ha mort en cap moment. Quan escric tinc una mena de música russa al cap, un patró mètric, que aplico al català de manera a vegades inconscient. Em ve al cap una frase en català amb un ritme que potser m’ha inspirat un poeta rus, i d’aquest fil em surten més versos. No és que em proposi aplicar determinada música al català: així no funcionaria, seria molt artificiós. Ha de ser instintiu.
S’emporta un so i el trasllada a una altra llengua?
Sí, fins i tot la mètrica, que són molt diferents. En català has de comptar les síl·labes i els accents, però amb certa llibertat. En rus els accents han d’estar sempre als mateixos llocs en tots els versos del poema. Segons qui, ho pot considerar molt monòton, però encara té més mèrit que, dins aquest marc tan rígid, surti un poema que tingui vida. A vegades provo de fer poemes amb aquesta rigidesa mètrica en català.
Té una meravellosa narració autobiogràfica publicada en una revista. No s’atreveix més amb la prosa?
Pateixo molt escrivint prosa. Quan faig crítiques de llibres, ho passo molt malament, per parlar amb propietat i no caure en banalitats. A vegades estic tres dies seguits encallada en una pàgina i, quan em surt, he de descansar tres dies més. Em pensava que amb el temps seria més fàcil, perquè agafaria pràctica, i és al revés, cada cop és més difícil, perquè ets més conscient que no pots escriure qualsevol cosa.
Pot ser que tingui la sensació que es plagia a si mateixa, que creï una màscara amb el seu propi motllo?
Exacte. Veus?, això em passava quan escrivia els poemes de Dos viatges. M’adonava que la mateixa imatge sortia en diversos poemes, i al principi em semblava com si no tingués prou imaginació per crear imatges noves, i després vaig pensar que seria una manera de donar més unitat al llibre. Hi ha la imatge recurrent d’un pi que ha crescut entre les vies abandonades del tren, una imatge molt suggestiva pel contrast entre la desolació de la via morta i la vitalitat d’un pi alt i frondós. Surt en diferents poemes i crea un mínim fil conductor, unes imatges obsessives que uneixen els poemes. Ferrater ho deia de Foix, i salvant les distàncies, perquè jo jugo en una altra lliga, m’agrada aquesta idea de les imatges que es van repetint. També hi ha un vers que surt en més d’un poema: “Algú en qui només l’esgarrifança és viva”, i al principi eren com versions que em pensava que acabarien cristal·litzant en una forma definitiva, i després vaig veure que no, que pot haver-hi diverses formes per a aquesta imatge. Són descobriments que vas fent mentre escrius, que és el més emocionant per mi.
És un llibre molt urbà, però també hi ha una gran presència dels arbres, tot i que diu que li sap greu no saber-ne els noms.
És curiós, m’agraden els noms dels arbres, però identificar-los ja és una altra cosa. Em recorda aquella anècdota famosa de Rubén Darío, que va preguntar quines flors eren aquelles de pàmpols tan bonics, i li van respondre: “Són els famosos nenúfars dels seus versos.” Suposo que anomenar-los és una manera d’omplir les llacunes del que no saps. Un poeta que admiro molt, Adam Zagajewski, té fins i tot un mapa dels seus arbres preferits de Cracòvia. M’agradaria tenir un contacte així d’íntim, però jo encara intento relacionar el nom i la cosa.
Els animals també hi són molt presents, com el drac de Komodo.
És un dinosaure realment, un supervivent d’altres temps. Fixa-t’hi: existia abans d’Homer. A mi em produeix una mena de terror místic, gairebé. Els animals em fascinen perquè no som nosaltres. Inconscientment sempre els volem humanitzar i veure en la seva mirada un reflex de la nostra, i és impossible; potser amb els de companyia es pot fer aquesta trampa, però amb un drac de Komodo? El que tenim en comú és que som éssers vius, que ja és moltíssim, però després hi ha tot el que ens separa. Em captiva aquesta fraternitat d’éssers vius que tenim amb els animals, i les preguntes que ens fem davant una bèstia: què pensa de mi?, què som nosaltres per ella?
En tot cas és una animalitat domesticada, de zoo.
El zoo té implicacions morals dubtoses, perquè els animals estan engabiats, però he passat estones meravelloses al de Barcelona. Jo no em puc permetre pagar 500 euros per veure dos goril·les en un safari, de manera que només tinc el zoo.
Parla molt dels veïns, dels desconeguts que són familiars.
Sempre he tingut aquesta curiositat infantil, com davant d’una finestra amb el llum encès a la nit. M’agrada somiar a partir de gent que veus només un moment en una finestra. Durant el confinament, quan sortia a aplaudir, podia observar els meus veïns, i vaig descobrir que gairebé tots són italians. Sempre et preguntes per què jo soc jo i no ell o ella. Compartim tantes coses pel fet de viure al mateix espai, i alhora som tan diferents! Per què m’ha tocat aquesta vida i no una altra? Són preguntes que un es fa constantment, davant un veí, una planta, un animal. Una altra poeta que adoro, Wislawa Szymborska, constantment es pregunta aquestes coses: per què he nascut persona i no una fulla o una pedra o un gos? És una manera d’enfocar l’estranyesa davant del món i la pròpia vida.
Quins són aquests “dos viatges”?
Per una banda és un homenatge a un llibre de Zagajewski que es diu Dues ciutats. En el seu cas, la de Lvóv, d’on eren els seus pares i de la qual va haver de marxar, i la de Gliwice, una ciutat industrial i lletja que no tenia res a veure amb la bellesa i la història de Lvóv, la ciutat mitificada. Les dues ciutats són, doncs, la real i la imaginada, o recordada, o enyorada. És també una manera d’ajuntar dos grups de poemes que en principi eren independents. En el fons, estan escrits a la mateixa època, i representen dues maneres de fugir de la rutina: una a través dels somnis, l’exotisme, la fantasia, i els animals exòtics són una fugida a llocs llunyans, i l’altra, més controlada, que consisteix a aprendre a mirar el món a través de l’art. En tots dos casos, l’onirisme acaba irrompent d’una manera o altra.
Diria que són poemes impressionistes, com excitacions de la mirada?
He estudiat piano durant molts anys i tinc l’oïda entrenada, però no he après mai a dibuixar ni he fet cap curs d’història de l’art. Potser vull exorcitzar aquesta mancança en els poemes. Sí que és veritat que, després de veure una bona exposició de pintura o fotografia, em venen idees per escriure. Les impressions visuals em donen idees. Durant el confinament em vaig adonar que una de les coses més feixugues per a mi era precisament no tenir impressions visuals noves cada dia. Almenys una. Tenia una sensació gairebé física que la meva vista passava gana.
La visió, la realitat, és important en la seva poesia?
És clar. Potser hi ha poetes que tenen una imaginació tan rica que no els cal, però la imaginació també es forma a partir del que un veu. Hi ha poetes com Pere Gimferrer, que té un domini del llenguatge tan impressionant, a qui no els calen estímuls visuals frescos cada dia. Però només hi ha un Gimferrer.

Aprendre de lletra llegint poesia

Xènia Dyakonova (Sant Petersburg, 1985) va arribar a Barcelona quan tenia 13 anys, perquè el pare havia trobat feina de professor de matemàtiques, i ja no se n’ha mogut. Pertanyent a una família de científics, enginyers, músics i filòlegs per a qui versejar és una forma de conversa, va aprendre el català llegint sobretot poesia, i ha acabat, com diu amb broma, “vivint del cuento i del vers”. Llicenciada en teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Barcelona, imparteix classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, escriu crítica literària en diaris i revistes, i ha traduït autors russos com ara Marina Tsvetàieva, Anton Txèkhov, Alexander Kuixner, Varlam Xalàmov i Anna Politkòvskaia. En la seva llengua materna té publicats tres llibres de poesia, el primer als 17 anys, i en català han vist la llum Per l’inquilí anterior (Blind Books, 2015) i el recent Dos viatges (Edicions del Buc), amb un epíleg de Pere Gimferrer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Daniel Giralt-Miracle i Ferran Barenblit
PRIMER I ACTUAL DIRECTOR DEL MACBA

“El Macba no és un museu plàcid”

barcelona

Tretze obres guardonades en els Premis d’Arquitectura

Girona

Diversitat visual

Barcelona
esdeveniment virtual i gratuït

La fira b’Ars fa visible el talent dels efectes visuals i l’animació

Barcelona

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència