Cultura

Javier Fesser

Director de cinema

“A les pel·lícules inventem menys del que sembla”

El que ens fa més humans a tots són precisament les imperfeccions, no les nostres grans virtuts

Després de triomfar per segona vegada als Goya amb Campeones (2018), deu anys després de fer-ho amb Camino, Javier Fesser (Madrid, 1964) estrena demà a la plataforma de continguts Amazon Prime Video Historias lamentables, una comèdia amb quatre episodis que tenen alguns punts d’encreuament. La pandèmia va retardar l’estrena, prevista per a l’abril, i la productora té la intenció d’estrenar-la més endavant en cinemes. Germà de Guillermo Fesser, de Gomaespuma, el cineasta exhibeix el seu humor absurd i caricaturesc, deutor del cinema de Berlanga, a qui considera inimitable. “Spielberg té molts imitadors, però d’imitadors de Berlanga encara no n’he conegut cap”, diu.

En què s’inspiren aquestes ‘Historias lamentables’?
A les pel·lícules inventem menys del que sembla. Jo considero que la imaginació no és la capacitat d’inventar coses que no existeixen, sinó més aviat la capacitat de connectar d’una manera particular o personal el que la vida et posa al davant. I la vida ens posa constantment davant coses molt més divertides, surrealistes, tremendes, lamentables... del que el millor dels guionistes pugui inventar per si sol. Per molt exagerades que semblin coses d’Historias lamentables, per molt que el to s’acosti al món del tebeo o als dibuixos animats, res no traspassa la línia de l’increïble, i tot ens pot succeir a qualsevol de nosaltres quan ens despistem.
La seva pel·lícula fa un retrat de la humanitat en el qual no sortim gaire ben parats...
Historias lamentables retrata més aviat les zones d’ombra que les zones de llum. Però precisament quan retrata les zones d’ombra dels personatges, les seves misèries i els seus fracassos, perquè aquesta és una història protagonitzada per autèntics perdedors, en el fons fa que brilli la part més humana de les persones. Jo crec que el que ens fa més humans a tots són precisament les imperfeccions, allò que volem fer d’una manera i ens surt d’una altra, no les nostres grans virtuts. I això és el que més ens uneix i ens fa empatitzar. Quan veus en una pel·lícula algú a qui les coses no surten com les ha planejat, és més fàcil identificar-t’hi.
Per què allò que anomena ‘lamentable’ ens resulta divertit?
Els personatges viuen històries penoses i patètiques, però no són tràgiques i irreversibles. Són històries que a tots ens han passat alguna vegada, i en el moment que les pateixes et semblen terribles, però quan ho expliques als teus amics les rialles són generalitzades. Això és el que significa per a mi lamentable, és una barreja de cosa molt penosa, però alhora molt divertida.
Com ho fa per portar les històries al terreny de l’humor? La frontera amb el drama és difusa.
És que l’humor no és un objectiu, és un mitjà, que per mi és la forma natural d’explicar les històries. Però l’objectiu no és fer riure, sinó explicar una història d’aquesta manera. És cert que amb l’humor és molt fàcil explicar coses que no tenen cap gràcia, trobar l’empatia. I, sobretot, amb l’humor és senzill unir; és més fàcil que persones que pensem de manera molt diferent trobem punts comuns a través de l’humor, perquè riure ens agrada a tots, siguem del color que siguem, i del club de futbol que siguem.
A més de riure, no hi ha el risc de passar-ho malament amb el calvari dels personatges...
No només no ho passem malament, és que com pitjor ho passen, més bé s’ho passa l’espectador. Això és una mica la clau de la comèdia. Però a través de tot aquest cúmul de calamitats, crec que no és difícil identificar-se amb ells, perquè encara que sigui en unes altres circumstàncies, a tots la vida ens ha portat al límit, i tots hem dit o fet coses que nosaltres mateixos pensàvem que no diríem o faríem mai. I això és el que fa Historias lamentables, portar els personatges al límit.
Com ha afectat el fet de treballar amb una plataforma?
Ha afectat d’una manera positiva. Primer perquè hem tingut el suport d’Amazon des del principi, des del guió. En segon lloc, pel suport per estrenar-lo el dia 19 [a Amazon Prime Video], que ens anima moltíssim. I en tercer lloc, perquè han entès que el que fem és invertir l’ordre de les finestres, i ells també treballaran perquè d’aquí a sis mesos la pel·lícula estigui als cinemes, disponible per al públic en general i per a qui la vulgui veure en pantalla gran. I per a nosaltres, és molt excitant estrenar alhora la pel·lícula a tot el món, a tots els territoris on hi ha Amazon Prime Video. Això és nou. Estem explorant un terreny nou en un moment molt incert, amb grans dificultats al sector en general. En lloc de quedar-nos quiets, hem decidit prendre la iniciativa i provar aquest camí en què jo personalment confio plenament.
‘Historias lamentables’ es basa en un guió que va escriure als vuitanta. L’èxit de ‘Campeones’ té a veure amb el fet que ara s’hagi convertit en pel·lícula?
Fa pocs anys, durant una mudança, de cop va sortir d’una carpeta el primer guió que vaig escriure en la meva vida, el 1988. Es deia Historias lamentables, i era una recopilació de relats escrits a màquina que ja havia oblidat. El vaig tornar a llegir i em van passar dues coses: el guió el vaig trobar dolentíssim, però hi vaig detectar la innocència amb què estava escrit, la ingenuïtat, la guspira d’aquest moment de la vida en què no tens ni idea d’escriure ni de rodar, però en què tot està per fer, no tens por de res i tot et sembla possible. Em semblava que hi havia alguna cosa molt maca en aquest guió, en aquesta actitud, en aquestes ganes de fer el brètol amb el llenguatge cinematogràfic sense por de ficar la pota, i vaig proposar a Claro García que reescrivíssim el guió, per descomptat amb històries noves, però mantenint aquella innocència i ingenuïtat. Aquesta ha estat la intenció, i m’ha permès ficar-me en un projecte totalment diferent de Campeones. Sempre he necessitat un projecte molt distint de l’anterior, sorprendre’m a mi mateix i no repetir mai res que hagi fet anteriorment. I Historias lamentables també em donava l’oportunitat de tornar a una narrativa de quan vaig fer els primers curts i El milagro de P. Tinto, que tenien un component visual molt important: estudiava cada pla, cada color, cada element d’attrezzo... Em venia de gust tornar a aquesta manera de cuidar especialment la forma d’explicar les històries.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Daniel Giralt-Miracle i Ferran Barenblit
PRIMER I ACTUAL DIRECTOR DEL MACBA

“El Macba no és un museu plàcid”

barcelona

Tretze obres guardonades en els Premis d’Arquitectura

Girona

Diversitat visual

Barcelona
esdeveniment virtual i gratuït

La fira b’Ars fa visible el talent dels efectes visuals i l’animació

Barcelona

Himnes d’‘El Pelusa’

BARCELONA

‘Els hereus de la terra’ es rodarà també a Girona

Girona

Els concerts de Fires es reprogramen a l’Auditori

Girona
commemoració

L’Arxiu Nacional celebra 40 anys i estrena guia

art de la franja

L’Aragó reclama al jutjat l’execució de la sentència