Cultura

Eduard Iniesta, amb guitarra Les Paul

El músic, virtuós dels instruments de doble corda, electrifica el seu so a ‘Trajecte animal’, desè disc d’una carrera en mutació constant

“Mai no faig un disc igual que el precedent, no entenc la música d’aquesta manera”

Se’l reconeix, des de fa molts anys, com un virtuós dels instruments de doble corda de països com ara Turquia, Grècia i Síria, que ha posat al servei de veus com les de Marina Rossell i Rosa Zaragoza. També, com l’artífex de Ma, Me, Mi... Mozart! i Big Bang Beethoven, dos puntals del projecte educatiu de L’Auditori. Eduard Iniesta (Barcelona, 1968), però, d’ençà que, fa setze anys, va publicar el seu primer disc en solitari, Òmnibus, ha anat construint una trajectòria discogràfica generalment marcada per la mediterraneïtat, però amb girs de volant tan destacats com el que ara posa en relleu a Trajecte animal (Discmedi), un desè disc a la venda des de divendres passat en què Iniesta aparca (encara que no del tot) el busuqui i es penja una de les guitarres per antonomàsia del rock: la Gibson Les Paul. “M’encanta el seu so granulat i gruixut... Feia molts anys que la tenia al cap”, explica. El que, a White hole / Forat blanc, publicat fa un any i mig, amb versió inclosa de l’Eye in the sky d’Alan Parsons, ja es deixava entreveure, ara queda absolutament al descobert en el que, probablement, es coneixerà com el “disc rock” d’aquest músic obsessionat a no ser encasellat en un únic estil. “Mai no faig un disc igual que el precedent, mai no he entès la música d’aquesta manera”, explica Iniesta, que, aquesta vegada, ha format coalició amb el seu germà Xavier, en funcions de lletrista i harmonicista, per a un disc de “rock d’autor” en sintonia amb els discos –“Bob Dylan, Tom Waits, The Smiths...”– que tots dos germans escoltaven dècades enrere. “Hi va haver una època, amb disset i divuit anys, que, amb una Stratocaster [un altre tipus de guitarra elèctrica], em dedicava a afusellar solos d’Eric Clapton amb el grup Cream. Vaig acabar bolcant-me amb els instruments de doble corda del Mediterrani, però ara volia retrobar-me amb la voluntat no pas d’imitar sinó de ser creatiu, encara que allunyant-me de la idea d’un disc de rock tradicional amb acords bàsics i imposant-me, sobretot pel que fa als solos, contenció.”

Trajecte animal , amb Àlex Tenas (bateria de Jarabe de Palo), Cristina Membrive (baix) i Gerard Nieto (orgue Hammond) completant la banda amb els germans Iniesta, traspua poesia urbana, amb inflexions vocals pròpies de Lou Reed i Bob Dylan i lletres, algunes, en concordança amb l’imaginari del rock: “I no acaba bé, com voleu que acabi bé, si un viu amb els somnis per fer”, canta Iniesta a Crònica d’un crack. “És que, jo, per aconseguir el somni de ser músic vaig deixar uns quants cadàvers pel camí...”, confessa. “Ma mare havia cantat al Liceu i una germana estudiava guitarra, però, a casa, vaig topar amb l’oposició del meu pare, a qui recordo dient-me que acabaria tocant al metro i jo contestant-li que què tenia de dolent fer-ho!”

Iniesta continua pagant a terminis la Gibson Les Paul (“quedaria molt rock poder dir que la vaig robar... però no”, diu tot somrient), conscient que, si bé els girs de guió semblen estar destinats a ser per sempre més una constant en la seva carrera, la manera com embolcalla la seva música actualment el fan sentir-se “molt a gust”.

Trajecte animal, publicat en CD, vinil i plataformes digitals, començarà a rodar el 12 de desembre al cafè del Teatre l’Escorxador de Lleida i dos dies més tard, a l’Àtrium de Viladecans, amb un Palau de la Música a l’horitzó com a final de gira d’aquí a un any.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.