Defenses de la poesia

Fruit d’aquesta estratègia de boxejar al contraatac, d’intentar lluitar contra les inèrcies que ens porten a l’abisme com a civilització, els editors d’Adesiara celebren les festes amb dos llibres fonamentals: presenten per primer cop en català Defensa de la poesia, del romàntic anglès Percy B. Shelley, i recuperen les interpretacions de poesia xinesa de Marià Manent, L’aire daurat. Com un núvol lleuger.

Enmig del panorama erm i la poesia sense solta ni volta que ens ha envaït, i la falta de curiositat o de motivació de gran part de les noves veus, la publicació sistemàtica de textos fonamentals per part de les editorials no deixa de suposar un miracle per als que observem el que passa amb estupefacció o sorna.

Amb traducció esmolada de Marta Pera Cucurell, Defensa de la poesia ha esdevingut un clàssic del romanticisme anglès i de la poesia moderna. No és un text original, perquè beu dels italians i de la Poètica d’Aristòtil, però sí que és una apassionada reivindicació que, com deia José Vicente Selma en la traducció castellana de la col·lecció Poètica, que coeditaven Edicions 62 i Península, ha d’evitar “els desequilibris penosos de la cultura”. Diu Selma que “el que importa no és pas ser romàntic, sinó viure l’aventura de la imaginació, el viatge que s’inicia i acaba en un mateix, tot i que es dramatitzi en camins polsegosos i terres estranyes”.

Aparegut pòstumament a la curta vida del poeta –només va viure trenta anys–, aquest manifest va més enllà en visibilitat que els referents italians renaixentistes (Minturno i Scaligero), dels quals emulava la idea d’ensenyar de manera amena i divertida com a veritat moral. Si us el regaleu per Reis, podreu comprovar que no té ni una línia sobrera: “La poesia reforça la facultat, que és, com si diguéssim, l’òrgan de la naturalesa moral de l’home, de la mateixa manera que l’exercici físic reforça un membre.” Dante, Homer, Virgili, Tasso, Calderón i Rafael, entre d’altres, passen per la consulta.

Com a complement de l’extraordinari quadern de l’eternament jove Shelley, proposem una lectura conjunta o paral·lela de les interpretacions de poesia xinesa de Marià Manent (Barcelona, 1898-1988), que apareix també per festes en edició i introducció del mai prou reconegut D. Sam Abrams. Precisament Manent havia estat traductor el 1946 de l’Epipsychidion de Percy Bysshe Shelley. El volum que aplega L’aire daurat i Com un núvol lleuger és una delícia, perquè compila les aproximacions del gran Manent a la poesia clàssica xinesa, amb un amor subtil i que es reflecteix als nostres ulls com una porcellana neta. L’emotivitat és sempre una carícia, com ell mateix raonava en un dels pròlegs que en va fer: “La lírica xinesa revela, al fons de les seves peculiaritats pròpies, la unitat bàsica de l’esperit humà. S’hi troben aquells sentiments elementals que han servit sempre de primera matèria a l’alquímia poètica.”

Després de fer una lectura de literatura comparada i de contextualització de l’obra en l’àmbit de la modernitat i altres malentesos, Abrams ens diu que “el present volum vol ser una aportació més que pretén recuperar una altra parcel·la de l’esplèndida obra de Manent: les seves extraordinàries «interpretacions» de poesia xinesa, aplegades en dos volums que representen una autèntica fita de la lírica catalana del segle XX: L’aire daurat i Com un núvol lleuger. A més, aquest volum constitueix una novetat rigorosa i absoluta perquè és la primera vegada que es publiquen les dues obres juntes. En principi, al llarg de les quatre edicions de L’aire daurat (1928, 1946, 1947 i 1986) i les dues edicions de Com un núvol lleuger (1967 i 1985), Manent sempre va mantenir les dues obres separades, malgrat la seva indiscutible vinculació.” Hi aprofundeix quan relata les intencions de Manent: “Sé, per testimoni personal directe, a través d’una conversa privada mantinguda amb l’autor la tardor del 1985, que Manent, a l’hora de preparar el volum recopilatori de la seva Poesia completa (1986), tenia la intenció d’incorporar-hi L’aire daurat i Com un núvol lleuger, integrats cronològicament al costat de la seva obra de creació original. De fet, el 1956, a Obra poètica, ja havia donat les explicacions pertinents: «També publico ací L’aire daurat, perquè els meus modestos assaigs d’interpretació de lírics estrangers em semblen inseparables dels versos propis.»” El volum és, per tant, l’ocasió de llegir o rellegir en paral·lel aquests poemes intensos i lleugers, que han resistit el pas dels segles com les flors i fulles que recreen. Els cants dels rius, la família en la llunyania, l’amor, les escenes domèstiques i els objectes personals pertanyen a l’eternitat, també en aquest català amb què Manent les va mimar.

Per situar la importància de la tasca de traductor del poeta, Abrams assenyala: “Per a Manent, la traducció de poesia era una art que tenia funcions diferents. En primer lloc, establia ponts entre cultures, universalitzant-ne la catalana. En segon lloc, enriquia la cultura i la tradició literària de la llengua d’arribada, eixamplant-ne els registres expressius i les possibilitats conceptuals. En tercer lloc, demostrava de manera irrefutable la total compatibilitat que hi havia entre tradició i modernitat. En quart lloc, revalorava la llengua i la literatura catalanes demostrant que eren capaces d’acollir i assimilar les creacions més rigoroses i exigents de la lírica universal...”