Cultura

Locomotora Negra: última estació

La ‘big band’ barcelonina emprèn divendres els seus concerts de comiat després de 50 anys dedicats al jazz

A La Locomotora hi ha arquitectes, enginyers, biòlegs, mestres, catedràtics i advocats
“Sabem que no hem descobert la pólvora, però la gent, amb nosaltres, s’ho passa bé”

Estació d’origen: un pis de l’avinguda de Sarrià a mitjan dècada dels seixanta del segle passat, on un arquitecte de renom, Joaquim Gili, organitzava audicions de jazz en les quals assistien membres il·lustres del Hot Club de Barcelona com ara Pere Casadevall i Alfredo Papo i joves amics de la família que, aleshores, tot just eren estudiants. “Hi havia dies en què el meu pare havia arribat a llogar cadires de tanta gent que hi venia; vam arribar a tenir un fitxer amb prop de 400 persones!”, s’exclama Ricard Gili, un dels cinc joves (Tòfol Trepat, Tomàs González, Carles Gili i Miquel Solé eren els altres) que, en el marc d’una d’aquelles audicions, ja a la vella Cova del Drac del carrer Tuset en comptes del pis de Sarrià, va presentar en societat, el 31 de gener de 1971, tot recollint amb el nom del grup l’afició als ferrocarrils del Gili pare, La Locomotora Negra.

Última estació: divendres vinent al Palau de la Música, on La Locomotora Negra, convertida des de fa dècades en una veritable institució del jazz a Catalunya, oferirà, en el marc del Festival de Jazz de Barcelona, que des de 1974 els ha rebut sempre amb els braços oberts, el primer dels seus concerts de comiat. “Cada mes de gener solem fer una assemblea i, en la del 2017 o 2018, ja vam decidir que plegaríem aquest 2021, coincidint amb els nostres 50 anys”, revela Gili, trompetista, cantant i maquinista principal de la big band. “Encara ens aguantem, no crec que fem el ridícul i no hem entrat en la decadència, així que és hora de plegar amb tota la dignitat”, defensa convençudament Gili, de 71 anys. “Mentre em quedi bufera continuaré cantant i tocant la trompeta, però sempre en petits grups, ja que l’organització d’una big band com La Locomotora Negra és una feina prou feixuga.”

Entre una i altra estació hi ha un llarg viatge de 50 anys en què La Locomotora Negra ha posat molt més d’un gra de sorra a l’hora de crear afició per al jazz a Catalunya. Un viatge al qual s’han sumat passatgers de gran fidelitat i que inclou enregistraments discogràfics des de 1982 (amb fites comara Hey, Mr. Landlord, gravat l’any 1983 amb el trombonista i cantant d’Alabama Gene Connors), apassionats homenatges a herois com ara Duke Ellington i Louis Armstrong i projectes tan ambiciosos com la cantata He mirat aquesta terra (2009), amb textos de Salvador Espriu. Sempre, des de la primera estació fins a l’última, fent lluir amb tot l’orgull del món la seva condició de banda amateur. En La Locomotora Negra, com es detalla acuradament en el seu web, hi ha trompetistes, trombonistes, saxofonistes, guitarristes i pianistes que són també tècnics logístics, enginyers, arquitectes, dissenyadors gràfics, mestres, biòlegs, publicistes, advocats, informàtics, investigadors biofísics i catedràtics de didàctica de les ciències socials. “Al cap de tres o quatre anys de formar-nos, certament, ens vam plantejar la professionalització, però, en aquells temps, uns ja tenien feina estable, d’altres s’havien casat, i vam decidir que no, a banda del fet que guanyar-se la vida tocant jazz, aleshores a Catalunya, amb l’excepció de Tete Montoliu, era impensable. No haver estat professionals i, per tant, no haver dedicat més temps a La Locomotora ens ha impedit mantenir una qualitat de primeríssim ordre, però, en canvi, ens ha permès no viure estressats ni estar forçats per res, la qual cosa explica, en bona part, que hàgim durat 50 anys”, reconeix Gili.

Baixen dels vagons amb l’orgull d’haver col·laborat amb figures com ara Bill Coleman i Benny Waters i, sobretot, haver-ho fet passar de primera a unes quantes generacions, ja, de catalans. “Sabem que no hem descobert ni la pólvora ni la Lluna, però la gent, amb nosaltres, s’ho ha passat bé. Passar-ho bé... Què més pots demanar?”

Uns clàssics del Festival de Jazz

La relació de La Locomotora Negra amb el Festival de Jazz de Barcelona, en el marc del qual se circumscriu el primer dels seus concerts de comiat, data de 1974, que és quan la formació jazzística va fer un primer concert que va significar, també, el seu debut al Palau. Des d’aleshores, la big band ha actuat en el festival un total de 25 vegades, ininterrompudament des del 2001 i amb només un any sense presentar-hi cap espectacle d’estrena. Per al festival, tenir any rere any La Locomotora és, naturalment, un exemple de compromís amb el grup de Ricard Gili però, també, tot una garantia de bon funcionament de taquilla. “Mai no ho hem buscat, no hem demanat ajudes ni hem dissenyat cap gran desplegament en premsa, però hem aconseguit que ens seguís un munt de gent de manera espontània”, se n’enorgulleix Gili, que s’acomiadarà del seus seguidors, també, el mes de març al Casino de l’Aliança del Poblenou, un altre dels seus feus, i l’estiu vinent en diferents festivals d’estiu.

El Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, per la seva banda, rebrà dijous el duo d’Andrea Motis amb Randy Greer i, durant les pròximes setmanes, concerts com ara els de Sílvia Pérez Cruz, Miguel Poveda, Carles Benavent, Tino di Geraldo i Jorge Pardo i Lionel Loueke.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.