Pròdigs veïns de l’Est

A l’URSS, els escriptors solien treballar de fogoners, de ferroviaris o de vigilants nocturns, cosa que en principi només serviria perquè el txec Bohumil Hrabal, que durant l’ocupació soviètica va haver de trinxar tones de paper vell, no se sentís tan sol. Platónov va fer d’escombriaire; Ivan Xidlovski, de predicador ambulant; Venedikt Ieroféiev, més versàtil, de paleta, bastaix, operari elèctric i zelador d’un centre de desintoxicació que, tanmateix, no va guarir-lo del seu propi alcoholisme. Alguns més van fer de picapedrers, però potser els treballs forçats mereixen una categoria a part. El cas més desconsolador és el del poeta polonès Zbigniew Herbert, que havia fet d’“alimentador de polls” per a un laboratori: se n’havia de lligar amb un braçalet a la cuixa perquè li anessin xuclant la sang, mentre sopava tristament amb la família, i així els conservava vius per als assajos d’una vacuna contra el tifus. Entre ells es reconeixien al moment, per la magror, les picades i perquè podien citar-te sense dubtar la data de publicació d’un llibre remot o recordar d’una tirada passatges sencers d’un llarg poema èpic. Ho explica la poeta, crítica literària i traductora Xènia Dyakonova (Leningrad, 1985) a propòsit d’alguns dels autors que ressenya a Apunts de literatura russa i un afegit polonès, on acaba de reunir per a Edicions Cal·lígraf una col·lecció dels articles que ha publicat en diversos mitjans catalans entre el 2012 i el 2020. El volum incorpora també quatre pròlegs d’alguns dels llibres que ha traduït (Aleksander Kúixner, Varlam Xalàmov, Vera Pàvlova, Liudmila Petruixévskaia), dues entrevistes (a Tomasz Rózycki i Adam Zagajewski), la traducció d’un conte de Veronika Kapústina (“Serenavitale”), una de les autores més importants de la Rússia actual i encara inèdita en català, i, de propina, un text autobiogràfic (“Coses que només passen a Rússia”) en el qual relata els seus orígens literaris en el si d’una família de filòlegs, matemàtics i músics que, a l’hora de les postres, en lloc de rendir-se a la melancolia o al ditirambe alcohòlic, optaven per organitzar jocs de paraules o tornejos de poesia.

Dyakonova ha distribuït els textos en tres apartats que corresponen a tres èpoques: clàssics del segle XIX, primera meitat del segle XX, i de la segona meitat del XX a principis del XXI, cada una de les quals és encapçalada per una cronologia de fets històrics i literaris. Presentat així, no sembla distingir-se gaire d’un d’aquells manuals impertinents sobre “tot allò que et convé saber de Rússia”, però diguem que aquest no és sinó el braçalet on hi ha adherits els polls que et xuclaran la sang. És així com es pot permetre omissions que cap ment enciclopèdica toleraria (Oblòmov, Pasternak), i deixar que tot el comentari d’un llibre reposi damunt la lluïssor d’una pedreta: un gest del personatge, una frase, una sensació, com aquell aire d’Ivan Bunin que “desprenia una forta olor de samarra de pell d’ovella”. Si mereixen un lloc al cor del lector encuriosit, a prop dels Cursos de literatura russa de Nabokov, és sobretot per la jovialitat amb què Dyakonova invita a endinsar-se en l’obra d’uns escriptors entranyables, fidels a la seva vella gorra de pell, que llagrimegen com criatures amb la mateixa facilitat amb què fan tremolar els vidres de la finestra amb els seus improperis. De tots ells, fins dels consagrats, Xènia Dyakonova ofereix el detall inaudit i desconcertant que il·lumina inopinadament un gir argumental o un tret de l’estil. Ella sosté que les limitacions de l’espai periodístic l’obligaven a concentrar-se en una o dues coses per peça, i val a dir que en treu un rendiment fabulós: l’ús pervers del llenguatge de Saltikov-Xedrín, la vena kafkiana de Txèkhov, la tendresa pels animals de Soljenitsin, l’al·lèrgia a les idees de Dovlàtov...

Però la invitació a la lectura no seria completa sense les arts literàries de la mateixa autora, que regala apunts de costumisme rus sobre les nits blanques o sobre l’educació primària, que agermana Babel i Ferrater o Puixkin i Carner, i sobretot joies com aquesta que fa dringar tot parlant de Petersburg, d’Andrei Beli: “El més grandiós, però, és la seva prosa ritmada: una llengua que brilla, es belluga, s’embarbussa, pareix monstres i és capaç, fins i tot, de convertir la locució adverbial de sobte en un ésser viu.” Nyec! Picada de puça.