Xocar amb la fredor de Cronenberg

He tornat a veure Crash (la de David Cronenberg, no aquella pel·lícula amb el mateix títol que, dirigida pel guionista Paul Haggis, també entrecreua vides d’una manera ben diferent a partir d’un accident) quasi vint-i-cinc anys després de xocar-hi al festival de Canes del 1996. No és que la menyspreés, com ho van fer molts, que no van suportar-la mentre altres la convertien de sobte en una pel·lícula de culte, però no m’atreia veure de nou, fins i tot m’hi resistia, una pel·lícula que, adaptant una novel·la de James G. Ballard, em va resultar desagradable, tot i l’estranya elegància visual mostrant uns personatges excitats sexualment per la col·lisió dels seus cotxes i per les ferides, incloses les mortals, d’uns cossos que s’exposen a tal violència experimentant plaer i dolor.

És així que les cicatrius adquireixen una eròtica irresistible: una mena de trofeus complementats amb les pròtesis. Crash com una forma d’abordar allò que, des de Freud, s’anomena la relació entre Eros i Thanatos; la fusió entre l’home i la màquina que, com les pulsions més obscures, Cronenberg ha explorat en la seva filmografia; l’automòbil com una forma de poder en les societats capitalistes en què, a la vegada, els cossos són reduïts a objectes per ser espremuts o usats de manera fetitxista; i aquesta atracció morbosa per l’accident, la catàstrofe, que enganxa a les notícies de successos.

Tot això ho relacionava amb Crash i, pensant-hi, és una obvietat. De manera semblant al fet de considerar que el protagonista és un alter ego de l’autor de la novel·la adaptada pel fet que tenen el mateix nom: James G. Ballard. Creient que tot plegat no deu ser tan evident, fins i tot que hi palpita un misteri que no havia percebut, he vist de nou la pel·lícula arran del seu retorn a les sales d’exhibició, de les quals cada cop n’hi ha menys mentre els nous films van estrenant-se més a les plataformes digitals, amb una còpia restaurada en 4-K per festejar el seu 25è aniversari.

Tal restauració ha convidat David Cronenberg a proclamar la superioritat del cinema digital respecte del cel·luloide: no només pel que fa a la textura de la imatge, sinó pel que fa al so, que considera més embolcallant, metàl·lic, mecànic. Tal comentari m’ha fet pensar que, contràriament al que fa suposar director, encara enyoro la calidesa del cel·luloide i fins i tot les seves ferides a la imatge. Continuo veient la imatge digital massa neta i, sobretot, freda. El cas és que, tanmateix, no m’ha estranyat que li agradi a Cronenberg. Encara he sentit més la fredor que, pensant que era una pel·lícula formalment impecable que és molt més que una successió d’accidents i de col·lisions sexuals amb variants de tota mena, me’n va distanciar la primera vegada. I, tanmateix, crec que la fredor és la manera d’abordar-ho. Una altra cosa, totalment personal, és que, per sentir una calidesa que no exclou l’inquietant, tingui ganes de tornar a veure Magnificient Obsession, film del 1954 del gran Douglas Sirk en què una dona madura (Jane Wyman) s’enamora d’un jove (Rock Hudson) que sobreviu a un accident nàutic, causat per la seva inconsciència, amb el respirador que hauria salvat la vida del marit d’ella; això, a més del fet que ell no és aliè a un accident de cotxe pel qual la dona es torna cega.

No sé si he vist altres coses menys òbvies en reveure Crash. Crec que no. En tot cas, m’ha colpit la insatisfacció. Al principi del film, James Ballard i la seva esposa s’expliquen les relacions sexuals que han mantingut amb altres: “T’has corregut?”; “No”; “La pròxima vegada, serà”. Al final, després de diverses col·lisions, tots dos s’enfronten en una cursa i el cotxe d’ella surt disparat. Quan ell s’hi acosta, li pregunta si està bé: “Crec que sí.” La resposta: “La pròxima vegada, serà.” Hem de suposar que serà la mort.