Últimes simfonies amb pols i vibració

No sabem si és un efecte col·lateral de la pandèmia, però s’ha de lloar que, durant aquests dies, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre de Liceu hagi sortit de la comoditat de la metròpolis per portar a terme una petita gira per diferents punts del país que avui tanca a l’auditori Enric Granados de Lleida. Ahir va ser el torn de Reus i divendres (5 de febrer) la formació es va presentar a la sala Montsalvatge de l’auditori de Girona, per a una vetllada molt atesa i gratificant.

El programa jugava sobre segur, amb les últimes simfonies que van completar en vida Mozart i Txaikovski, respectivament la núm. 41 (també anomenada Júpiter) i la núm. 6 (la famosa Patètica). Ambdues són obres de maturitat i funcionen com a veritables compendis estilístics de la creació orquestral d’aquests dos gegants. La tria era conscienciosa per part del director, el francès Marc Minkowski, que a l’inici del concert ho va subratllar, adreçant-se als assistents amb una amena barreja de francès, anglès i alguna paraula en català.

Tot i ser un especialista en música barroca i òpera, Minkowski va exhibir gran comoditat amb el repertori seleccionat, sobretot amb l’entrega compenetrada i vibrant de la Júpiter, que visiblement va impressionar el públic. És un director informal però complet, molt corporal i enèrgic i que, malgrat la mampara protectora que el separava dels músics, va saber impel·lir l’orquestra una sonoritat neta i setinada. És cert que a l’inici la Patètica va sonar una mica més reticent, però ràpidament va recobrar elegància i va arribar també a bon port.

Al final, els gironins van aplaudir llargament, intentant regatejar un bis al director parisenc, però sense convèncer-lo. El programa va ser intens i s’acostava l’hora del toc de queda. Esperem que sigui un pretext –i un preludi– per a una sana retrobada.