Llibres

VICENÇ VILLATORO

ESCRIPTOR

“Volia buscar què ens empeny a marxar o a quedar-nos”

Quan ets escriptor i notes coses internes que t’estiren en direccions diferents la teva manera de viure-ho és escriure
Quan una llengua no és un fòssil és capaç d’evolucionar i sotmetre els canvis fonètics a la seva pròpia lògica

Parlem amb l’escriptor Vicenç Villatoro (Terrassa 1957), que en les seves darreres obres, ara amb La casa dels avis (Proa), se submergeix en la seva història familiar per retratar la història col.lectiva. Una novel·la que connecta el passat amb el present i la fotografia amb la paraula.

‘La casa dels avis’ tanca un trilogia oberta amb ‘Un home que se’n va‘ i ‘El retorn dels Bassat’, però es pot llegir de manera complementària o independent. El lector hi tornarà a trobar una preocupació literària pels orígens i podrà diferenciar entre els avant passats que vostè classifica en tres categories: sedentaris, emigrants o els que tornen.
L’origen del llibre és la voluntat de preguntar-me per què la gent ens quedem o marxem dels llocs on hem nascut, una decisió transcendental en la vida que la pren tothom en un moment o l’altre, i a vegades no voluntàriament. Fins i tot quan és així penses en el retorn, per això hi ha els que marxen, els que es queden i els que tornen. D’aquesta reflexió, n’han sortit tres libres que es poden llegir efectivament de manera independent, és un joc a tres bandes. Ara aquest llibre és sobre els que es queden. I també tracta d’un altre tema rellevant, la importància del lloc físic en la nostra identitat.
Ja a les primeres planes notem la nostàlgia per un temps passat, que simbolitza aquesta antiga casa blanca amb finestres blaves que va acabar anant a terra. Ara vostè hi va, a la platja, a Canet, però ni tan sols sap què van construir damunt la casa ensorrada pels compradors.
Sí, la nostàlgia de la pròpia infantesa. La nostra generació som una gent que naixem als cinquanta o seixanta i que sempre hem sentit a parlar que hi havia un món d’abans de la guerra però sense detalls. Els nostres avis més que els nostres pares simbolitzaven aquest temps d’esperança i d’il·lusions tallat per una tempesta terrible que va ser la guerra. Nostàlgia per les coses viscudes, però també per les no viscudes. La casa dels avis és la casa dels que van tenir il·lusions avortades.
Un temps que li permet de recuperar el gust per antigues expressions, com “anar a mar”, també vells costums desgraciadament perduts, com anar a buscar cargols i purgar-los abans de coure’ls. Un costum perdut entre d’altres coses perquè ara costa molt de trobar-ne.
És veritat, és complicat trobar-ne, de cargols. El llibre comença amb el que jo he vist, sabent que a sota hi ha més coses. Amb una mena de tècnica arqueològica literària que consisteix a recular fins als fonaments metafòrics de la casa dels avis, al segle XIX.
Des del punt de vista de la llengua és curiós que li ha calgut aclarir que el seu avi era l’‘Arturu’, igual que aleshores hi havia els ‘Franciscus’ o els ‘Eudardus’, per imposició lingüística colonitzadora, és clar. Però, en canvi, al llibre alguna mena de pudor l’ha empès a escriure Artur.
Era Arturu, ni Arturo ni Artur, per això li deien Arturu, aquí m’aturo, cinc pessetes fan un duro. Un cop explicada, la consagració escrita d’aquesta anomalia em semblava inadequada, per això m’hi refereixo amb la manera que signava el papers. Faig servir el nom oficial fent constar tal com li dèiem a casa. És una mostra de la vitalitat de la llengua. El català és capaç d’agafar paraules castellanes i a base de fonetitzar-les a la catalana fer-les seves. Així la llengua es fa més viva. La meva àvia no parlava castellà però deia frases com ara “com més m’ho quiten més em llama”.
Això que el català ha vampiritzat el castellà si ho llegís l’ex ministre Wert s’estiraria els cabells.
I el castellà fa el mateix amb el català. Quan una llengua no és un fòssil és capaç d’evolucionar i sotmetre els canvis fonètics o sintàctics a la seva pròpia lògica. La llengua de la meva àvia era capaç de fer això, no sé si la nostra llengua avui és tan capaç de fer-ho.
Tot això comença al 2014 amb ‘Un home que se’n va’, en què explica com el seu avi marxa de Còrdova i s’instal·la a Terrassa. Però, en realitat, comença al 2007, quan vostè es planteja la necessitat narrativa de fer una obra entorn de la migració. A l’entorn de la necessitat de marxar, que pot ser tan important com la necessitat de quedar-se.
El meu plantejament podria sonar excessivament assagístic si l’abordés des de la sociologia de la immigració. El meu punt de vista era més íntim, com al poema de Pere Quart Vacances pagades, en què al matí sembla que te’n vols anar però després a la tarda no tant. O com quan Espriu afirma alló de com m’agradaria allunyar-me nord enllà. És a dir, volia buscar què hi ha en la vida que ens empeny a marxar o a quedar-nos, emocionalment, no només econòmicament. Per a mi el tema era aquest, no sociològic, sinó individual. Jo mateix soc dels que sempre han somiat marxar i sempre s’han quedat.
Desenvolupi una mica això, diu que sempre ha tingut ganes de marxar però mai ho ha fet. Per què?
Sempre penses quan quan seràs més gran o quan ho seran els fills te n’aniràs a viure dos anys a Nova York o a la Toscana. Sempre m’ha agradat molt viatjar, veure món, però resulta que he acabat vivint a pocs metres de la casa on vaig néixer. Hi ha una pulsió interna que va en dues direccions, una venç l’altra perquè, com he dit, no he marxat mai. Quan ets escriptor i notes coses internes que t’estiren en direccions diferents la teva manera de viure-ho és escriure. En aquestes obres vull parlar de mi i del que soc o no soc, del perquè vull marxar o no, i resulta que pel camí d’aquesta recerca creativa la meva família em proporciona històries potents i compartibles.
I és curiós que una de les empentes per escriure aquests llibres va venir del comentari que un dia un amic li va fer: “No hauria dit mai que venies de família andalusa, Vicenç.”
La meva biografia pública és molt d’aquí...vaig dirigir l’Avui, vaig estar a Tv3, vaig ser diputat al Parlament...Quan va sortir Un home que se’n va vaig deixar ben clar que el meu avi va arribar de Còrdova, que el meu pare és cordovès i va arribar aquí a vint anys, i per a mi, tot i haver nascut a Terrassa i haver viscut sempre aquí, a Castro de Rio saludo la meva família. Sí, un amic em va dir això, però resulta que fins aleshores jo ja havia deixat una pista informativa: em dic Villatoro (Riu). El lloc és molt important en el que soc jo i en el que som tots.
En aquest sentit són llibres que li serveixen per explicar coses de Catalunya que no s’han explicat o que potser no s’han explicat prou. La vida subterrània però quotidiana durant el franquisme, tot això concretat en els exemples de gent que van venir d’Andalusia i d’altres que van tornar de l’exili o els que simplement es van quedar on eren, sobrevivint. Justament aquesta barreja és la societat catalana.
És un efecte buscat, tot i que no és l’efecte essencial. No em vaig proposar fer un fresc sobre Catalunya, però em va sortir així. Sovint s’ha dit que la història catalana es pot explicar a través de les cent famílies que compten de veritat. Doncs bé, cap de les tres famílies de les quals es parla als tres llibres serien d’aquestes cent. Una altra qüestió que els llibres aporten són els detalls, per això són llargs. Sempre he tingut la sensació que certs episodis de la vida col·lectiva queden tapats per un etiqueta genèrica. Això va ser a la postguerra, es diu, però no es concreta l’any i el lloc. Quants dies d’exili? En quins camps? I quin temps hi feia, en aquests camps? Cal omplir de vida la quotidianitat.
Per mantenir el fil narratiu amb rigor, abraçant una època que va del 1914 fins als anys seixanta i també l’actualitat, s’ha documentat amb la família i amb gent terrassenca encara viva. Aquí darrera hi ha hores de converses i de lectura d’arxius parroquials i informes policials de repressió.
Quan vaig fer el primer dels llibres vaig tenir el miratge que la informació seria fàcil de trobar perquè es tractava del meu avi. Aleshores vaig comprovar que sobre els moments més intensos de la seva vida no se’n sabia res. Perquè ell no els havia explicat, perquè no hi ha una tradició oral mantinguda, perquè els pares no ho expliquen als fills, perquè els avis ho expliquen als nets però no fins a molt temps després i d’una manera esquematitzada...Quan el meu pare va saber que jo volia escriure sobre el seu va acceptar parlar-ne i el que em va dir cabia en mig foli. Memòria oral de la guerra, del front, de l’exili, de le la presó, n’hi ha poca i genèrica. L’exili del meu avi, per exemple, la meva àvia no el va saber mai. A casa meva no se sabia que havia anat al front.
Com que es tracta d’un gènere memorialístic hi afronta també el repte de despullar-se personalment. La relació entre l’àvia i la mare, per exemple, no era bona, l’avi tenia fama merescuda de faldiller, etc... Crec que el secret per parlar de la família sense trencar-la és ser benvolent amb tots els personatges i amb tots els seus defectes.
Quan fas un llibre d’aquestes característiques saps que quan t’hi posis trobaràs coses que no seran com exactament les voldries. El pacte amb tu mateix és: si em desagrada tant el que trobo no faré el llibre. Però no faré el llibre suprimint el que em desagrada.
Hi va haver cap moment en què es va plantejar de deixar-ho córrer?
No, perquè totes les coses que acabo explicant són humanes. Si volgués jutjar-les em mereixerien empatia. Que entre la mare i l’àvia a vegades sortien espurnes quan eren juntes a la cuina? Doncs passa a totes les famílies i no desmenteix l’amor mutu. Que el meu avi quan era a França, entre camp de concentració i camp de concentració, tingués algun moment de passió emocional? Doncs no em sembla inhumà, ni em sembla que el faci mala persona. Ara bé, si tu apliques un grau de comprensió al que fan els teus, l’has d’aplicar també al que fan els altres, sense perdre de vista que hi ha coses que no són ni comprensibles ni justificables, perquè el mal existeix.
Com a bon terrassenc l’interessa centrar-se en aquesta terra, sobretot perquè a Terrassa “els senyors són més senyors i els anarquistes són més anarquistes”. A Terrassa durant la Guerra Civil hi van matar més industrials que capellans. I va ser la tercera ciutat catalana amb mes morts per la repressió franquista. Era una societat molt extrema, la que descriu. I la gent del mig sempre és la que pateix més, el rastre de dolor també és classista.
No trio Terrassa perquè era una de les ciutats amb la confrontació més dura, la trio perquè hi he nascut. Però resulta que com Castro del Rio era un lloc extrem. Els extrems son particularment radicalitzats i les capes mitjanes baixes a les quals pertanyia la meva família estaven més descol·locades. Tan la revolució com la repressió van ser cruels, amb molts morts i moltes cicatrius, això em va bé per exposar la desorientació de gent que eren republicans separatistes però que veien malament algunes de les coses que van passar durant el període revolucionari, tot i ser clarament situats al bàndol antifranquista. Pel que fa als pobles, ser-hi senyalat com a perdedor també et marcava. Sobre la immigració andalusa dels anys cinquanta es pot fer una interpretació econòmica, però al costat d’això, no pas en comptes ni en contra d’això, el factor de la guerra també va pesar. Gent que allà se sentia acorralada i s’ofegava. Parlant amb gent de Castro del Rio et diuen això; vam marxar perquè teníem gana, però també perquè ens ofegàvem. En la immigració hi participa de vegades la voluntat d’anonimat, la mitificació del lloc on vas, sigui Catalunya o Amèrica, i un afany de respirar, d’obrir els teus propis horitzons.

El text fotografiat

La fotografia també té una presència a la novel·la. Hi ha fotos sense peu que s’expliquen per si mateixes quan es llegeix el relat. Fotos fetes pel pare de Vicenç Villatoro. “Sí. Els anys seixanta marquen una mena de frontera: d’anar a cal retratista a fer-te la foto es va passar a a algú com ell que retratava la vida. Per exemple, captant la meva àvia pelant mongetes. És la primera generació que retrata la vida tal com passa. En la reconstrucció mítica del segle XX les imatges són imprescindibles, tant les construïdes com les retratades. Quan es feien fer la foto triaven la roba perquè triaven què volien mostrar. Quan et fan la foto sense preparar-ho surts tal com ets. Per això he barrejat fotos i, si hagués trobat la manera, hi hagués musicat també les cançons. Al segle XX les imatges i les cançons són texts com ho són les paraules.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona