A Magda Puyo

No sé si algun dels lectors ha patit mai un escarni públic. És horrible. No ho desitjo a ningú. És molt trista, molt dolorosa i molt greu la informació que està sortint a la llum sobre els abusos a l’Institut del Teatre. Em sap molt greu que hi hagi persones que hagin hagut de viure això, i persones que ho pateixen encara ara i que ho continuaran patint. És evident que necessitem canviar les coses, els casos han de sortir a la llum, i els culpables han de pagar pel que han fet. Això sí, crec fermament que escarnir una persona com la Magda fins a la destrucció no és la manera de canviar res. Tot i això, us entenc.

Entenc el vostre punt de vista. Entenc la ràbia. Jo també en tinc molta. La Magda en té molta. Però tinc la necessitat d’abordar la qüestió paral·lela a tot això, que és el linxament públic, mediàtic i continuat de les persones, i més concretament d’una persona que no s’ho mereix. Per crear un debat més ric i multidireccional.

La Magda va arribar a Barcelona volent fer teatre; va marxar de la seva llar, de família humil. Perquè estimava el teatre, l’art, i tenia la creença ferma que la cultura pot transformar el món. Ha treballat quasi sempre en espectacles molt arriscats, valents i subversius. Mai ha buscat èxits fàcils, mai s’ha enganxat a les faldilles de ningú. Tot el que és i el que ha fet s’ho ha lluitat sola amb aquesta personalitat huracanada que la caracteritza. Estima el teatre d’una manera malaltissa, i sempre des del feminisme. De petita m’encantava Molt soroll per no res, i ella s’enfadava i deia que era masclista i horrorós. Per contrariar-la, estava tot el dia mirant pel·lis de Disney mentre ella em perseguia amb novel·les de Virginia Woolf, Sarah Kane i cançons de Janis Joplin, Ute Lemper i Suzanne Vega. Jo només volia ser com la Sailor Moon, i em posava trista perquè mai tindria el seu cos i ella em demostrava i em convencia que no m’havia d’acomplexar mai de com era. Em va explicar que existia la possibilitat que fos lesbiana o transsexual abans que jo tingués cap mena d’idea del que parlava. Em va acompanyar a avortar, mai no em va jutjar. Disculpeu aquest bombardeig d’informació anecdòtica, però estic entestada que la veieu com l’excel·lent ésser humà que és.

Tant de bo els abusos de poder i l’assetjament desapareguin del teatre, i de la societat. I perquè això passi s’ha d’actuar. Tant de bo tota aquesta ràbia es transformi en escolta, entesa i empatia. Per poder lluitar juntes. Tant de bo. El meu amor, admiració i respecte a aquesta persona, que ha viscut un infern, l’hi he transmès cada dia. Però vull dir-ho a tothom: t’estimo, t’admiro i t’acompanyo, mama. Ho faré sempre.

Aquest és un missatge d’amor. Perquè estic ofegada de tant d’odi. Espero que aquesta lluita canviï el món, la mama i jo continuarem lluitant. Si algun dia ens voleu al vostre costat, vindrem. Encara que hàgim plorat cada dia fins a l’extenuació. Perquè som feministes, tot i que ho poseu en dubte, i seguirem lluitant perquè nosaltres, vosaltres i totes les altres puguem viure tranquil·les, felices i en igualtat.

Hauria estat molt més senzill dimitir diumenge mateix. Això hauria estat fàcil. No ho va fer, perquè té la ferma convicció que és una injustícia. I ho és. Algú s’ha molestat a mirar els canvis que ha instaurat a la institució? Algú sap el que significa aquest càrrec? Algú sap les pressions i dificultats burocràtiques i administratives que comporta qualsevol canvi a l’IT? Algú sap quines són les lleis laborals que regeixen l’IT? Ningú de vosaltres ha reaccionat de manera inadequada davant una notícia xocant? Ha gestionat alguna cosa malament? Ha parlat des de l’ansietat d’una situació que l’ha sobrepassat? És que som robots? Volem que els llocs de poder els gestionin robots o persones?

No entenc com podem convertir les reaccions emocionals, els nervis i les equivocacions en la invalidació de la persona que les té. Defenseu aferrissadament els vostres sentiments i el vostre benestar emocional per després linxar i destrossar emocionalment un ésser que ha fet tot el que ha pogut i més pel teatre i el feminisme durant més de 40 anys.

Però, com he dit més amunt, aquest no és un missatge d’odi. Estimo i admiro cada dona que lluita contra el masclisme. L’enemic és el masclisme que ha creat tota aquesta ràbia i odi. No us odio, no us odiaré mai. Odio el masclisme, odio els abusos, odio els assetjadors, odio el patriarcat. I espero de tot cor que aquest article us faci un petit lloc al cor per aquesta mare i filla que, com vosaltres, ha patit, pateix i patirà els mecanismes del patriarcat que ens han dut on som. I, sobretot, el que espero de tot cor és que algú es plantegi, encara que només sigui una sola persona que tingui un petit dubte, que la Magda Puyo no era l’enemic. Ens teniu aquí per al que vulgueu, sempre, juntes i combatives. La sororitat vencerà l’odi. Visca les dones del teatre. Molts ànims a totes.