Art

Ombres d’un somni

El CaixaForum de Barcelona explora en una exposició el fenomen de l’art gràfic americà des dels anys seixanta amb obres icòniques del British Museum

Per molt que el títol de la nova exposició del CaixaForum de Barcelona sigui El somni americà (fins al 13 de juny), el que veritablement es mostra a les seves sales són les ombres d’aquest mite. Les més de 200 obres que s’hi han reunit, propietat en la seva gran majoria del British Museum, ens transporten a una època en què les contradiccions del país que dominava el món es van fer més paleses, no per art de màgia sinó per art d’artistes que es van conxorxar amb el gravat per donar més difusió al seu treball.

“Als anys seixanta, la prosperitat econòmica dels Estats Units va fer emergir una classe mitjana que volia comprar art però no es podia permetre una pintura o una escultura i sí obres gràfiques, de preus més assequibles”, explica la comissària, Catherine Daunt, per contextualitzar un fenomen que l’exposició del CaixaForum explora des dels seus orígens i en va estirant els fils fins a situar-lo en l’actualitat. Es fa difícil trobar a faltar algun pes pesant en la llista dels 63 artistes seleccionats, entre els quals sobresurten els pioners, adscrits al moviment pop que va florir com a resposta a l’expressionisme abstracte imperant des del final de la Segona Guerra Mundial.

Andy Warhol, el més cèlebre, està magníficament representat amb obres que reflecteixen les múltiples cares d’aquella societat exultant. Paret per paret s’han col·locat els primers quadres que va serigrafiar gairebé simultàniament: el del rostre de Marilyn Monroe, que va concebre poc després de la mort de l’actriu, i la sèrie que va dedicar a la cadira elèctrica amb colors cridaners sota la convicció que “quan veus una fotografia esgarrifosa una vegada i una altra, ja no fa cap efecte”. No cal dir quin dels dos projectes no es va imprimir als Estats Units sinó a Europa.

Un altre nom fonamental d’aquell art més democràtic que va posar la vida quotidiana al centre va ser Jasper Johns, autor d’una de les obres més icòniques del pop, sobre la bandera americana. Al CaixaForum llueix una variació capgirada i esquitxada de colors que no li pertoquen. “Tècnicament és molt complexa”, precisa la comissària Daunt. Els artistes xalaven amb les possibilitats d’experimentació d’aquell mitjà tradicional però que mai abans s’havia portat als límits on ells el van portar. Per exemple en les dimensions. Robert Rauschenberg (una altra vaca sagrada) va crear el 1969 la litografia més gran estampada a mà, de més de dos metres, inspirat en el coet que va dur l’home a la Lluna. Dos anys abans ja havia fet una monumental radiografia litografiada del seu cos.

Jim Dine atorgaria categoria artística a un barnús. Ed Ruscha, a una benzinera. I Wayne Thiebaud, a una màquina expenedora de xiclets. Els veterans de l’abstracció com Willem de Kooning o Robert Motherwell també van pujar al carro de l’art gràfic, fidels al seu llenguatge. I a partir dels anys setanta es van afegir a la festa els minimalistes i els conceptualistes, els hiperrealistes i els artistes que van renovar l’estètica de la figura humana, com un Robert Longo que va parodiar els yuppies en unes imatges que no acaba de quedar clar si ballen desenfrenadament o es recargolen de dolor.

La mostra té un perfil cronològic, però cap al final aborda específicament alguns dels temes que els artistes han tractat amb esperit dissident. Aquí ens tornem a trobar amb el Warhol que el 1972 es va avenir a fer campanya a favor del senador George McGovern en les eleccions presidencials. Es va inventar un cartell amb un primer pla facial del seu contrincant, Richard Nixon, amb la pell de color verd, els ulls taronges i els llavis grocs. Un aspecte demoníac de qui acabaria guanyant els comicis. Uns anys abans, Warhol ja havia mostrat la seva debilitat per John Kennedy, o millor dit, per la seva vídua, a la qual va evocar el dia de l’enterrament “com una Mare de Déu dolorosa”. “Warhol era molt religiós”, apunta Daunt.

El feminisme ha trobat en l’art gràfic un aliat per propagar la seva lluita. Així ho van entendre les Guerrilla Girls quan van empaperar Nova York de cartells que denunciaven la discriminació de les dones artistes als museus. I la comunitat afroamericana s’ha sentit representada en obres tan colpidores com la de Willie Cole, que va gravar un gegantí vaixell d’esclaus camuflat en la forma d’una post de planxar. Les visions crítiques del malson del somni americà arriben fins a temps presents. Ed Ruscha va beure de la crisi mundial del 2008 per estampar uns treballs que emulen una senyalètica “abandonada i oblidada de paisatges abandonats i oblidats”.

El repte

Fer aquesta exposició en temps de pandèmia sí que ha estat un somni fet realitat. Davant les dificultats per desplaçar obres i especialistes, el CaixaForum i el British Museum, que tenen un acord de col·laboració des de fa temps, han trobat altres maneres per organitzar-la. De fet, han viatjat les obres, però no els tècnics de la prestigiosa institució anglesa, que han confiat plenament en els professionals de la fundació de l’entitat financera catalana per fer el muntatge. L’exposició s’ha estrenat a Madrid amb una resposta entusiasta del públic: l’han vist 60.000 persones. A Barcelona les expectatives també són altes, sense perdre de vista els protocols de les restriccions. “Des del setembre, hem rebut 120.000 visitants, gairebé el límit de l’aforament permès, actualment el 50%”, revela Elisa Durán, directora general adjunta de la Fundació Bancària la Caixa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona