Cultura

Suso de Toro

Escriptor gallec

“La violència és útil a l’actual estat”

El llibre és la crònica de la investigació que vaig fer per esbrinar la història familiar dels Baltar

Suso de Toro ( Santiago de Compostel·la, 1956), és llicenciat en art modern i contemporani, guionista de televisió, col·laborador en diversos mitjans i professor de llengua gallega de secundària. Per damunt de tot, però, tot i que ha amenaçat algun cop amb deixar de fer-ho, és escriptor amb una vintena llarga d’obres entre novel·la, narrativa, teatre, infantil i juvenil i assaig. Amb Tretze campanades va rebre el Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles el 2003, per posar un sol exemple.

És un home implicat políticament i en favor de les llibertats socials i, fruit d’aquest tarannà, va rebre la Creu de Sant Jordi el 2014, any en què també va ser guardonat amb el Premi Internacional Joan B. Cendrós, que atorga Òmnium Cultural.

Ara presenta Un senyor elegant (en català a Més Llibres, amb traducció d’Eduard Velasco, i en castellà a Alianza). És una novel·la de no-ficció sobre la família Baltar, burgesos de Santiago de Compostel·la, amb un patrimoni cultural i humà que De Toro reconstrueix. L’eix de l’obra és Ramon Baltar, un cirurgià eminent. L’autor escriu una novel·la riu, híbrid entre novel·la històrica i psicològica, una història local –i per això universal– que travessa el segle XX gallec, espanyol i europeu.

Vostè va ‘arribar’ als Baltar el 2004 per documentar-se per a una altra obra, però amb el pas dels anys va quedar atret per la història d’aquesta família...
El tracte amb aquesta família va ser desconcertant des del primer moment i em va picar la curiositat. No tenia previst escriure la història dels Baltar, però em va atreure l’ambigüitat, es combinaven anècdotes optimistes amb les represàlies patides. El que em transmetien els descendents, aparentment, era una història feliç. Com si la part dels càstigs no els hagués afectat. Hi havia alguna cosa irreal a la història dels Baltar.
Una bona contradicció...
Segurament va ser aquesta contradicció que em desconcertava el que em va empènyer a, sense ser-ne gaire conscient, desmuntar el decorat d’anècdotes simpàtiques i conèixer la història sencera de com eren.
Tot i que l’eix són els Baltar, en especial el Ramon, a l’obra assistim al seu recorregut vital com a autor fent recerca.
De fet, el llibre és la crònica de la investigació que vaig fer per esbrinar la història familiar darrera el relat dels èxits com a mecenes d’artistes, protectors de figures de la política i la cultura, com ara Rosalía de Castro, Castelao, Dieste... I la recerca no és lineal. Va ser a mesura que avançava que vaig ser conscient de la dimensió del personatge de Ramón Baltar i de com tot convergeix en ell.
I com era, Ramon Baltar?
Jo partia de la imatge d’un cirurgià brillant, pare de família nombrosa, burgesa i patriarcal, un liberal –en el bon sentit de la paraula–, demòcrata i republicà, amb algun problema per dissident, però gens radical. A més de bibliòfil, amant dels cotxes, la velocitat i els iots.
Però va resultar que...?
... que vaig anar descobrint que el seu compromís sí que era radical, tot i les seves obligacions. I la major part del llibre és el meu intent per entendre un home com ell, de caràcter, un paio realment dur que es regia per un codi ètic sever.
Juguem a imaginar. Si hagués estat un militar dels nacionals, vostè l’hauria admirat de la mateixa manera?
Ostres, quina pregunta... Crec que sí. De fet, fa temps que em ronda pel cap investigar una figura de la meva ciutat completament oblidada, José Reino Caamaño, un advocat i polític conservador que quan va triomfar el cop a Galícia va haver d’amagar-se per haver actuat de manera ètica.
Com Ramon Baltar, doncs.
En el cas de Ramón la posició ètica era clara, sí, era republicà, veu què són els colpistes, pren partit i actua. Tot i que penso que la seva gran força és l’orgull, el seu sentit de la dignitat i la seva rebel·lia íntima.
Li ha fet falta buscar molta documentació i fer moltes entrevistes. Fins i tot el va ajudar la seva companya, Teresa Cuns. Sempre treballa així?
Aquest llibre és totalment diferent, en gairebé tot, als meus llibres anteriors, siguin del gènere que siguin. Era nou que nasqués de les converses amb els descendents de les figures protagonistes i, també, que no el fes sol i que m’ajudés la meva companya, no només amb la documentació, també en els debats sobre com concebre la història, en mirar d’entendre’ls.
S’ho va passar bé, però, oi?
Sempre m’havia vantat de la soledat i l’originalitat de la feina de creació, la dels escriptors de ficció, però en aquest cas va ser tot diferent i em va agradar com mai abans. Fins i tot tinc por que ja no em satisfaci escriure ficció, això és molt divertit!
Parlant de ficció... Tanca l’obra una cita de Freud: “Qui empren l’escriptura d’una biografia s’obliga a mentir, a dissimular, a falsejar”. Ho ha hagut de fer?
L’autor de ficció és tan lliure, depèn només d’ell mateix, que es fa salvatge. Fins i tot ho necessita, ha de ser implacable amb els seus personatges, tot i que pugui ser pietós. En aquest cas em vaig veure obligat a ser molt considerat amb els temes i les persones mortes de la família. Finalment, però, vaig haver de fer una operació que conté violència: transformar les figures d’aquelles persones conegudes i estimades pels meus interlocutors en personatges. I en els personatges havia de manar jo. Els familiars eren seus, però els personatges eren meus.
Per tant, els ha recreat.
Sí. Comptant amb les informacions de què disposava però a través de la meva imaginació, els Baltar del llibre són meus. Vaig intentar veure’ls d’una manera total, amb els seus angles i rols socials diferents però, lògicament, algun dels familiars pot dir “al meu pare o al meu avi els recordo d’una altra manera”.
Va tenir cap problema amb els descendents, li van demanar que no expliqués alguna cosa?
Hi va haver informacions personals que vaig treure del mig de seguida. No em resultava legítim, seria deslleial amb les persones que van participar en l’aventura tan radical de desvelar la història de la família. És una novel·la i vol ser veraç, però no és la vida completa de ningú. Hi va haver moments delicats, sí, però al final ens hem fet amics, tots plegats.
A través dels Baltar ens parla de la memòria històrica. Si els joves actuals sabessin més coses del passat que en bona part s’ha ocultat, el feixisme guanyaria adeptes igualment, com ha passat aquí i a tot Europa?
Cal acceptar una evidència, perquè si no mai ens farem adults. El 36 hi va haver persones que van conspirar per assassinar els veïns. Avui passaria el mateix. La quotidianitat de la vida social ens fa oblidar que existeixen persones molt dolentes i que, si tinguessin l’ocasió, ens ho voldrien prendre tot i fer-nos mal. També hi ha bones persones que ens podrien ajudar...
D’acord, però políticament?
Les ideologies polítiques són instruments i també armes, són perilloses. I algunes legitimen la violència. En aquests moments, aquest estat postfranquista, i em refereixo a la monarquia, l’Exèrcit, policies, jutges, funcionariat de l’estat, però també l’IBEX, estan enredant la vida social amb la violència. La violència els és útil, sempre els ho ha estat, i VOX és una joguina d’aquests poders d’estat que justifica que un govern que es diu progressista practiqui polítiques al servei dels privilegis de la cort.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.