Art

Mirador

Sobre la petitesa moral dels qui polititzen el patrimoni cultural

La destrucció, l’espoliació i la utilització amb finalitats polítiques o ideològiques del patrimoni cultural ha estat una constant al llarg de la història i s’expressa d’una manera especialment descarnada en casos com el del Museu de Lleida. Probablement allò que més hagi canviat d’ençà de l’aprovació de la llei espanyola del patrimoni històric 16/1985, anterior a la 9/93 del patrimoni cultural català, és la percepció de la ciutadania envers el seu patrimoni. Convindrem que imatges com les de desembre de 2017, amb la població dempeus davant l’espoli del museu lleidatà executat en ple 155, resulten impensables en altres períodes. 

Si bé la llei citada anteriorment integra, entre altres aspectes, la concepció de la cultura material com un conjunt de béns que han de ser apreciats per ells mateixos sense establir limitacions derivades de la seva propietat, ús, antiguitat o valor econòmic, només la interpretació esbiaixada, quan no directament interessada (és a dir, la politització de l’art) d’aquest text legislatiu explica el perquè es volen disgregar les col·leccions catalanes a cop de resolució judicial. 

A ningú li hauria de passar per alt que l’atac contra el patrimoni cultural és un atac principalment contra la ciutadania en el seu conjunt i no una arma de confrontació adreçada als adversaris polítics. Plantejar-ho en aquests termes denota una visió anacrònica i directament obsoleta d’allò que és i significa el patrimoni cultural per a les societats contemporànies. No es roba a les institucions ni als governs d’un o altre color polític, es roba a la ciutadania i, encara més greu, se li vulneren els drets culturals, que, no em cansaré de dir-ho, són drets universals, com bé defensen tots els organismes internacionals.  

Ens trobem davant un atac d’una petitesa moral immensa, com ho són tots els atacs de naturalesa política, i que en el cas de Lleida coincideix en el temps amb una espècie de totum revolutum judicial que inclou la revocació del tercer grau als presos polítics de Lledoners o l’aixecament de la immunitat als eurodiputats Puigdemont, Ponsatí i Comín. Per què no s’estan reclamant la resta d’obres d’art exposades arreu de l’Estat? Les irregularitats que emanen d’aquest procés judicial (execució de l’espoli abans de la resolució d’al·legacions, contradiccions en relació als terminis, etc.) vulneren, novament, els drets no de la Generalitat sinó de la ciutadania, que és la beneficiària, en última instància, d’aquestes col·leccions. De fet, escau recordar que el Museu de Lleida és l’únic que explica la història de la Franja i continuarem treballant perquè segueixi fent-ho, de bracet amb direccions de museus i experts en art i patrimoni. 

Han estat uns dies molt dolorosos i probablement hem fet molt més del que hem estat capaços d’explicar. El treball amb tots els membres del Consorci, amb els i les treballadores del Museu i el diàleg amb la plataforma d’entitats que defensen la integritat de la col·lecció del Museu de Lleida hi ha estat i s’ha fet d’una manera solidària. La nostra acció, a manera de lluita ben entesa en el terreny judicial, continua i, si bé les al·legacions que hem presentat han estan desestimades, l’apel·lació a la sentència encara s’ha de resoldre i el cas ha d’arribar al Tribunal Suprem, esgotant d’aquesta manera la via espanyola i elevant el cas a tot tipus d’instàncies internacionals.

Caldrà veure si posicionaments com el que coneixíem aquests dies del govern britànic en relació amb els marbres del Partenó hi poden ajudar. I és que novament Londres ha marcat diferències amb Madrid en una qüestió tan sensible com el patrimoni cultural. Segons Reuters, el govern de Johnson ha rebutjat la sol·licitud permanent de Grècia per retornar unes escultures de marbre de 2.500 anys d’antiguitat, al·legant que en són els “propietaris legítims”. En aquest sentit, el British Museum va un pas més enllà i recorda que les obres van ser adquirides en base a un contracte legal i que, per tant, formen part del “patrimoni compartit” de tothom.

Sigui com sigui, el debat és ben viu perquè el patrimoni cultural, afortunadament, ha deixat de ser aquell conjunt de peces que s’exposen d’una manera desapassionada en una vitrina. El patrimoni cultural és una peça clau per explicar qui som i en conseqüència quan ens és usurpat la nostra reacció col·lectiva no es fa esperar. En la defensa d’aquest llegat cultural que ens defineix hi serem fins esgotar tot tipus de vies legals en els escenaris internacionals.  



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona