Cultura

Versos d’una guerra

Eulàlia Miralles reuneix a ‘Versos per vèncer’ la primera antologia poètica en català de la guerra dels Segadors, que han publicat Barcino i la Fundació Carulla

A més de ser la base de l’himne català, la guerra dels Segadors va ser un conflicte que va marcar les relacions peninsulars. La rebel·lió va ocupar la part central del segle XVII i va acabar amb el lesiu Tractat dels Pirineus del 1659, en què part de Catalunya va passar al control dels francesos. Els pagesos es van afartar dels abusos de l’absolutisme i dels seus impostos dedicats a conflictes imperials absurds. Amb el rerefons de la guerra europea i les batalles entre francesos i espanyols al Rosselló, les tropes austriacistes van abusar fins a acabar la paciència del món rural, que es va aixecar en armes contra la tirania militar.

Eulàlia Miralles Jori, adscrita al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, filla de l’enyorat poeta i hel·lenista Carles Miralles –a qui dedica el volum–, ha reunit a Versos per vèncer la primera antologia poètica en català de la guerra dels Segadors, que ha publicat Barcino amb la col·laboració de la Fundació Carulla. Tenim des de cants anònims a la revolta fins a poemes d’insignes escriptors barrocs com el gran Francesc Fontanella. En la introducció de l’antologia, Miralles ens diu: “Durant els anys de la guerra dels Segadors, el vers fou una arma per als bàndols enfrontats, profrancesos i profelipistes, que van cantar victòries pròpies i derrotes alienes o van reflectir el clima del conflicte armat que es vivia al Principat; també, per als components d’un mateix bàndol que s’esbatussaven entre ells. Els versos havien d’ajudar a vèncer, exacerbar els ànims i mobilitzar faccions. Poesia culta, popularista o popular, de guerra, sobre la guerra o amb el referent ineludible de la guerra, en totes les llengües vehiculars de cultura aleshores (català i castellà, sobretot, però també llatí, francès i portuguès), i amb les formes mètriques i estròfiques més habituals (romanç, sonet, dècima, octava, silva, etc.), arribava a un públic ampli per tal com podia ser llegida o dita en veu alta, a les cases o als carrers.” En destaquen el citat Fontanella, Gaspar Sala, Pere Esteve, Josep Català, però sobretot autors que no van signar les composicions, o que les van signar amb pseudònims, acrònims o criptònims, configuren el corpus poètic català del conflicte i deixen constància dels successos bèl·lics i polítics.

Miralles escriu que el Corpus de Sang, la batalla de Montjuïc, els segadors com a ànima del poble, o Pau Claris com a pare d’una pàtria republicana, van formar part de l’imaginari que es va aprofitar per a la construcció nacional: “Valgui l’exemple, diàfan, de l’himne nacional, Els segadors, reelaborat al segle XIX prenent com a base un romanç noticiós del segle XVII. Com s’ha assenyalat en diverses ocasions, la guerra dels Segadors, dita també de Separació, fou un dels mites fundacionals i cohesionadors de la nació catalana al segle XIX, i pel caràcter subversiu en l’imaginari romàntic es convertí en una guerra de la independència.”

Tot i ser una edició anotada, no és exclusivament per a erudits, sinó que pot servir per valorar l’exhortació contra la tirania i la contundència dels valents que no acceptaven el vassallatge. Alguns de ben inspirats: “¿Cómo hay catalán que aguarde / de Castilla cosa buena? / Miren qué bien que pagaron / servicios l’año cuarenta! / De quien servicios castiga / no sé qué premios esperan, / a agravios tan grandes que hizo / toda la nación entera.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.