Cultura

ANNA GAS

Escriptora

“No vull ser llegida pel fet de ser dona i jove”

La literatura és un acte polític perquè estic dedicant un temps de la meva vida a la cultura catalana
El to paròdic pot servir per magnificar la situació dels personatges i perquè ells mateixos es posin en ridícul
En els seus inicis literaris vostè va centrar-se en la poesia perquè s’hi sentia més a gust i ara fa el salt als contes, tot i que ja n’havia escrit, també. És un salt important perquè amb ‘El pèndol’ (Proa), un recull de dotze narracions, ha guanyat el premi Mercè Rodoreda. És l’autora més jove que l’ha guanyat mai. Això de la joventut, però, no s’hauria de convertir en una etiqueta, suposo.
No. Hi estic bastant d’acord. Està bé que et reconeguin mèrits quan ets jove. Però a mi no m’agradaria que em jutgessin només per la meva joventut, de la mateixa manera que tampoc no m’agradaria que ho fessin perquè soc dona. Aquesta categoria de dona jove l’entenc perquè és important fer-la visible, però no vull que llegeixin el llibre per això, sinó més pel que he escrit.
Es defineix com una autora exigent amb vostè mateixa i, per tant, amb els lectors, fins al punt que declara que l’escriptura és un exercici esgotador que requereix repòs. Una sinceritat que s’agraeix en un món tan donat a la mitificació de l’escriptura.
Sí, jo ho veig així. El 2019 només vaig escriure quatre contes. Fins que no tinc la idea molt digerida no l’escric. Hi passo molt de temps, en aquest procés, per això quan acabo un conte necessito temps de respòs per digerir-lo a bans de començar-ne un altre. No és fàcil.
Es nota perquè els seus contes estan molt ben polits. “La literatura és una manera de defensar la manera de veure el món”, diu vostè. Com el veu, doncs, el món?
La meva concepció del món suposo que seria més aviat pessimista, amb un seguit de problemes que porten molts anys entre nosaltres i no s’acaben de resoldre, tant en l’àmbit personal com en el social. D’altra banda, quan escrius sobre el que veus conflictiu estàs intentant posar de manifest el que consideres important. Tant de bo que la gent que llegeixi el llibre i ho comparteixi se senti moguda cap als bons canvis.
He llegit en alguna entrevista que vostè ha confeccionat ‘El pèndol’ com una aposta política. Política en quin sentit?
La literatura és política, perquè hi ha una implicació, una pulsió des de la qual escrius. Jo decideixo què represento i què obvio, i en aquest gest hi ha una aposta per posar en el centre de l’atenció allò que tu vols. A la vegada, la literatura és un acte polític perquè estic dedicant un temps de la meva vida a la cultura catalana, per mantenir la llengua.
Els prescriptors i els membres de jurats de premis destaquen darrerament la qualitat redaccional dels nous talents que pugen. Constaten que estan més preparats que la generació anterior i que obren camí amb força. Ha notat els efectes de la generació tap en la literatura, autors i autores que senyoregen les editorials i s’adjudiquen els premis?
Considero que he arribat en un molt bon moment perquè quinze anys enrere la gent que tenia la meva edat ho tenia molt més difícil, existia un monopoli de grans noms i grans editorials. Els darrers anys, amb l’aposta d’editorials independents, ha augmentat l’atenció als joves. Jo m’he trobat un panorama més favorable. Personalment no m’ha afectat tant com si hagués intentat arribar-hi abans.
Entrem, doncs, en aquest seu ‘El pèndol’. Vejam, adjectius i expressions que els crítics han dit sobre la seva obra: inquietant, distorsions, grotesc, ironia, fantasia, visionari, passions... Ho va plantejar d’entrada com un tot o va anar sorgint i creixent? Ho pregunto perquè a la gent li agrada saber com aborda el procés creatiu una escriptora.
No tenia una idea global de fer un llibre que acabés sent així. Vaig començar amb un primer conte que tenia elements de distorsió de la realitat, de fantasia, d’una cosa inquietant o fins i tot desagradable, i a partir d’aquí em van anar venint idees que també tenien elements pertorbadors o absurds o més paròdics. El fil es va anar construint així, fins al punt que em vaig arribar a plantejar si em quedaria un resultat massa pertorbador, ja que no era la meva intenció. Per això ho vaig compensar amb un to menys solemne.
La decisió de l’ordre amb què apareixen els contes, és meditada o aleatòria?
En el meu cas sempre està tot absolutament pensat. He procurat que hi hagués equitat, no agrupar els contes més fantàstics o els més durs, repartir-los al llarg del llibre perquè la cosa funcionés.
Dèiem que és exigent amb el lector: de fet, mentre llegim ‘El pèndol’, a vegades no sabem qui és el narrador fins a la meitat del conte. En la primera història ja ens costarà saber el nom real del doctor que la coprotagonitza, en una barreja d’ironia i dramatisme que després va esquitxant el conjunt del llibre.
El to paròdic pot servir per magnificar la situació personal dels personatges. Cal deixar que el personatge parli i a poc a poc es vagi posant ell mateix en ridícul. I que el lector vegi coses que el personatge no està veient.
També ens introdueix en un mon distòpic on hi ha amos i gàbies, a vegades amb ràbia en comptes d’ironia i un fatalisme instal·lat en la normalitat quotidiana. Un reflex d’aquests temps de pandèmia, potser?
Podríem agafar-ho així. La veritat és que els contes que tenen aquesta atmosfera estan escrits molt abans de declarar-se la pandèmia. Que la situació pandèmica ens pot recordar alguns elements dels contes, és cert, però no m’interessava parlar de fets excepcionals sinó de la realitat més habitual.
La ficció a vegades també incorpora reflexions personals de l’autora. En un dels contes (“Excurs”) es reivindica l’assignatura de filosofia a primària. “Cal eliminar d’una vegada la broma aquesta de l’ètica”, escriu.
He de dir que aquest personatge concret que pronuncia aquesta frase i jo no compartim massa la visió del món. Per exemple quan es burla dels joves. Estic d’acord que caldria trobar un bon format per ensenyar millor la filosofia, trobar bé la manera dels alumnes d’arribar-hi i poder entendre-la. Tant de bo es pogués apropar més als més joves.
Parla obertament del sexe, un tret saludablement habitual en la seva generació. Fins i tot em sembla que es pronuncia en contra de la seva mitificació. Parla de la trista rutina sexual i també apunta si és millor l’absència del sexe que el sexe dolent...
Segons el meu punt de vista, el sexe no té res que mereixi mitificar-lo. Pot incloure tota una varietat de maneres de donar-se que moltes vegades no representin necessàriament una cosa positiva. El sexe és complex, amb molts matisos, i al llibre a mi m’ha interessat explorar quan no funciona bé què pot passar.
A “Pulsió” defensa la calma dels pobles en contrast amb la densitat sorollosa de les ciutats. Defineix encertadament el que és un poble: “Decidir si vols trobar gent o no.” Personalment és més urbana que rural?
Efectivament, penso que la visió que es té de molts pobles és massa urbanita, la gent que ve de fora idealitza la calma. Jo soc més de ciutat i també m’agrada fugir de les angoixes.
M’ha agradat també la crítica que adreça a la maternitat mal entesa, amb aquesta mare que no comprèn la filla o que no comprèn que el problema el té ella com a mare defectuosa.
És un tema molt present en la nostra societat. Hi ha moltes maneres de ser mare i crec que n’hi ha moltes com la de l’Ariadna, que en el seu intent d’estimar i protegir la seva filla està provocant un efecte absolutament contrari, oprimint-la i fent-li mal, sense adonar-se del que veritablement està passant, que ella no és capaç de deixar-la anar, que en realitat no està fent de mare.
La gent ha d’entendre que els autors no sempre estan fent autobiografies, que no s’identifiquen necessàriament amb els seus personatges. Personalment, vostè com afronta el repte de la maternitat?
Hi ha d’haver un terme intermedi entre no pensar gens ni mica en els fills i ofegar-los. Quan jo sigui mare, que m’agradaria ser-ho, intentaré a través del que jo he après decidir com transformar-ho en una bona relació amb els fills. Això en la teoria, és clar, ja veurem què surt.
A “Trisomia” hi surten tot de personatges amb noms que ens remeten a una distopia estranya: Sigil, Voci... Sembla com si es tractés del primer capítol d’una possible novel·la de ciència-ficció. S’ho ha plantejat?
No és la primera persona que m’ho diu. És cert que hi ha elements interessants que podrien desenvolupar-se, estirar-se més. Potser seria interessant d’explorar... Fins que no tingui molt clar el proper pas, però, no escriuré la propera obra.
“Els caps de setmana a casa eren tediosos com les hores eternes del migdia”, escriu vostè. Es refereix a l’avorriment de l’adolescent que veu com el pare posa música al cotxe sense ni tan sols preguntar-los si els agrada. Una altra vegada la paternitat en qüestió.
No sé què hi ha més representada, si la maternitat o la paternitat. En qualsevol cas, parlo d’aquest pare distant que va a la seva, que té una història estranya amb la cunyada i que desvia l’atenció de tot el que veritablement hauria de ser important mentre descuida tota la resta. També tractant malament l’avi malalt.
I arribem al que per a mi és el millor de tots els dotze contes, tot i que això sempre és opinable. Parlo de “Barrufet”, on constata que “l’home és l’ésser més menyspreable que habita el planeta”, i els classifica de diferent manera segons la cerimònia de seducció. I fa un advertiment per a navegants: els homes que porten moto després són els més hàbils fugint.
És curiós: els missatges que t’arriben són molt diferents, els lectors no acostumeu a coincidir. En el cas de “Barrufet” no intentava fer una crítica als homes, sinó parlar de persones que no s’aclareixen, que volen coses però la manera com les busquen les perd. Em feia gràcia mostrar una noia que es riu dels homes però fa zero autocrítica. A la vegada això també em serveix per repassar comportaments masculins habituals que són vigents i dels quals crec que se n’ha de parlar.
Com a escriptora deu ser conscient que el públic lector és majoritàriament femení. Quan escriu, té en compte això?
La veritat és que no hi he pensat mai ni mai he tingut la intenció d’escriure per a un gènere concret. El resultat penso que ho deixa prou clar. De fet preferiria que no fos una obra especialment adreçada a un públic femení, sinó que la gent la llegís com a mares, com a pares, com a parelles que es posen davant el mirall. Tant homes com dones, i d’edats diferents. Com més, millor.
Per cert, i el lector ja entendrà per què ho pregunto, i no sé si es pot revelar: qui és Juli Palou?
És un professor universitari que jo no he tingut. Vaig coincidir-hi en una reunió del jurat d’un premi literari. Anys després he anat a parar a la mateixa facultat on treballa. El veia, me’l mirava i pensava si es recordaria de mi, i jo no gosava trencar el gel. D’aquí va sortir la idea per escriure el conte.

Escrivint des dels quinze anys

Anna Gas Serra (Barcelona 1996) afirma que ara mateix, després de l’èxit d’‘El pèndol’, no té ni idea de què escriurà. “Estic paint aquest llibre. Tinc notes per a una possible novel·la. També tinc idees per a poemes. Quan m’hi posaré? No ho sé. Aquest llibre culmina una feina de molts anys. És hora de pensar quin camí triaré.” Recorda perfectament la sensació de publicar per primera vegada. “Quan vaig guanyar el Rodoreda vaig intentar comparar les sensacions amb el Joan Duch, que vaig guanyar amb vint-i-un anys. Ja portava escrivint des dels quinze. Són premis diferents, no sabria dir per quin dels dos vaig sentir més alegria. Quan em van dir per primera vegada que em publicarien el que havia escrit, vaig tenir una explosió increïble d’emocions. Era la persona més feliç del món. Quan després em van dir que havia guanyat el Rodoreda, simplement no m’ho creia.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.